EL PAPER DE LA QÜESTIÓ SINDICAL EN EL PROCÉS DEGENERATIU DEL PARTIT (1972-1982)
La dinàmica d'integració sindical en els tentacles de l'Estat burgès posterior a la segona guerra mundial va ser un dels esculls amb els quals va ensopegar el Partit formal a partir de la segona meitat dels anys 60, realitzant una sèrie de zig-zags en la matèria que van ser vehiculars pel procés de degeneració sofert pel centre (o millor centres, italià i francès) del Partit conegut com el nou curs [1].
Aquesta és una faceta específica de les dificultats nascudes de la prolongació d'una situació contrarevolucionària que ha anat generant desviacions en un sentit activista o en un sentit místico-idealista[2], segons la impaciència i la incomprensió del procés històric es destil·li en un intent de moure la història per un acte de pròpia voluntat (tirant per la borda la tàctica i uns passos després el programa mateix) o bé en un intent d'esquivar les dificultats de la dura obra de mantenir el fil organitzatiu fins i tot en els períodes més desfavorables.
Malgrat que com veurem el procés d’empresonament en l'Estat burgès de la xarxa sindical era un fenomen previst a les pròpies Tesis del Partit i que aquestes Tesis contenen les indicacions tàctiques necessàries per navegar aquest fenomen fins i tot en una situació desfavorable i cruament contrarevolucionària, el pes material de la prolongació d'aquesta situació es va projectar en una sèrie d'errors de naturalesa activista de la Direcció que van suposar l'abandonament de la tàctica correcta.
La posició del Partit en la qüestió sindical
Sense perjudici de reprendre en un sentit més ampli l'examen de la qüestió sindical en el marxisme, ens centrarem aquí a determinar quina havia estat la valoració clàssica del Partit després de la segona guerra mundial sobre la qüestió utilitzant els dos textos que van conformar les bases d'adhesió al Partit als anys 1951-52: “Teoria i acció en la doctrina marxista” i les “Tesis característiques”.
“També allà on, després de la segona guerra mundial, segons la formulació política corrent, el totalitarisme capitalista sembla haver estat substituït pel liberalisme democràtic, la dinàmica sindical continua desenvolupant-se ininterrompudament en el ple sentit del control estatal i de la inserció en els organismes administratius oficials. El feixisme, realitzador dialèctic de les velles instàncies reformistes, ha dut a terme la del reconeixement jurídic del sindicat, de manera que el mateix pogués ser el titular dels convenis col·lectius amb el patronat, fins a l’efectiu empresonament de tota l’organització sindical en les articulacions del poder burgés de classe.
Aquest resultat és fonamental per la defensa i la conservació del règim capitalista, precisament perquè la influència i l’ús de les organitzacions associacionistes sindicals són un ESTADI INDISPENSABLE per tot moviment revolucionari dirigit pel partit comunista.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
“5.- En les diverses fases de la trajectòria burgesa (revolucionària, reformista, contrarevolucionària), la dinàmica de l’acció sindical va patir profunds canvis (interdicció, tolerància, submissió); però això no treu que sigui orgànicament indispensable tenir entre la massa dels proletaris i la minoria enquadrada en el partit un altre estrat d’organitzacions que siguin políticament neutres per principi, però constitucionalment accessibles només als obrers, i que organismes d’aquest gènere han de ressorgir en la fase en que la revolució s’apropa.” (Teoria i acció en la doctrina marxista, 1951).
“8.- Per sobre del problema contingent de la participació – o de la no participació – del partit comunista revolucionari al treball en determinats tipus de sindicats d’un país donat, els elements de la qüestió resumida fins aquí condueixen a la conclusió que en tota perspectiva de tot moviment revolucionari general no poden no estar presents aquests factors fonamentals: 1) un ampli i nombrós proletariat d’assalariats purs, 2) un gran moviment d’associacions amb contingut econòmic que abraci una part imponent del proletariat; 3) un fort partit de classe, revolucionari, en el que militi una minoria dels treballadors, però al qual el desenvolupament de la lluita hagi permès contraposar vàlida i extensament la seva influència en el moviment sindical a la de la classe i del poder burgés.“ (Teoria i acció en la doctrina marxista, Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
“6.- El marxisme ha rebutjat vigorosament, cada vegada que ha aparegut, la teoria sindicalista, que dóna a la classe òrgans econòmics -associacions de categories, d'indústria o d'empresa- creient-los capaços de desenvolupar la lluita i la transformació social.
Mentre considera el sindicat òrgan per si sol insuficient per la revolució, el marxisme el considera, però, un òrgan indispensable per la mobilització de la classe en el pla polític i revolucionari, realitzada amb la presència i la penetració del partit comunista en les organitzacions econòmiques de classe. En les difícils fases que presenta la formació de les associacions econòmiques, es consideren com prestant-se a la tasca del partit les associacions que comprenen nómés a proletaris i a les quals aquests s'adhereixen espontàniament, però sense l'obligació de professar opinions polítiques, religioses i socials donades. Un caràcter com aquest es perd en les associacions confessionals i d'afiliació obligatòria, o en aquelles que han esdevingut part integrant de l'Estat.
7.- El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista. Però el partit reconeix sense reserves que no només la situació que precedeix a la lluita insurreccional, sinó també tota fase de marcat increment de la influència del partit entre les masses, no pot delinear-se sense que s’estengui entre el partit i la classe un estrat d’organitzacions amb objectius econòmics immediats i amb alta participació numèrica, al si de les quals existeixi una xarxa que emani del partit (nuclis, grups i fracció comunista sindical). És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata, les quals podran inclús assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d’indústria, consell d’empresa, etc. El partit encoratja sempre les formes d’organització que faciliten el contacte i l’acció comú entre els treballadors de diverses localitats i de diferents professions, rebutjant les formes tancades. (Tesis característiques, 1951)
“11.- El partit no oculta que en fases de represa no es reforçarà de manera autònoma, si no sorgeix una forma d'associacionisme econòmic sindical de masses. El sindicat, malgrat no haver estat mai lliure de la influència ideològica de classes enemigues i haver funcionat com a vehicle de contínues i profundes desviacions i deformacions, malgrat no sigui un instrument revolucionari específic, és no obstant això objecte d'interès pel partit, el qual no renuncia voluntàriament a treballar al seu interior, distingint-se netament de totes les altres agrupacions polítiques. El partit reconeix que avui pot fer un treball sindical només de manera esporàdica, i des del moment en què la relació numèrica concreta entre els seus membres, els simpatitzants i els organitzats en un determinat cos sindical resulti apreciable i un organisme d’aquest tipus no hagi exclòs l'última possibilitat virtual i estatutària d'activitat autònoma classista, el partit efectuarà la penetració i intentarà la conquesta de la direcció d'aquest.” (Tesis característiques, 1951).
L'extraviament de la tàctica sindical: la CGIL caracteritzada com a sindicat de classe
Les nostres Tesis de Partit estableixen un paper central per la tàctica d'influència i penetració de la xarxa de lluita immediata en el pla sindical, excloent expressament de la seva aplicació les organitzacions confessionals o que siguin part integrant de l'Estat burgès. No obstant això, es va intentar aplicar aquesta tàctica preconitzada per organitzacions no integrades a aquelles organitzacions del sindicalisme integrat que havien esdevingut part integrant de l'Estat i que en moltes àrees estan subvencionades directament per l'Estat i la Patronal arribant actualment en diversos països a conformar fins i tot un real i entramat empresarial propi, que en realitat són empreses de serveis sindicals.
A Itàlia, es va començar a publicar el suplement “sindacato rosso” que va acabar llençant la consigna “Pels comitès de defensa del sindicat de classe!” (Il sindacato rosso, nº3, març 1971). A França, a partir de juliol de 1969 es va començar a publicar un suplement a Le Prolétaire anomenat “syndicat de classe” que imitava el plantejament del “sindacato rosso” italià, cridant “Per una CGT vermella; (…) formem grups del Partit Comunista Internacional dins de la CGT!”[3].
Això xocava frontalment amb la caracterització de la C.G.I.L. realitzada pel Partit després de la seva reconstitució per part del Comitato di Liberazione Nazionale (Comitè d'Alliberament Nacional). El Partit havia caracteritzat a la C.G.I.L. (amb la “i” d'Itàlia, a diferència de la C.G.L. dels anys 20) afirmant que: “no pot dissimular que ni tan sols la confederació que queda amb els socialcomunistes Nenni i Togliatti es basa en l'autonomia de classe. No és una organització vermella, és també una organització tricolor COSIDA AMB EL MODEL DE MUSSOLINI.” (Les escissions sindicals a Itàlia, 1949).
L'error d'apreciació de la naturalesa de les organitzacions que es tractava de conquerir es combinava amb un oblit de les premisses tàctiques que permeten i fins i tot exigeixen l'escissió en el terreny sindical davant les expulsions dels revolucionaris per part de la direcció oportunista. El número 17 de “il sindacato rosso” (novembre 1969) és molt il·lustratiu de la situació. En aquest número s'explica com “A Belluno els nostres companys, a conseqüència de la denúncia de les porqueries que el PC d'Itàlia i els seus afins combinen cada dia als establiments locals, en particular a la Faesite, a la Corona-costruzioni, etc. han estat expulsats de la CGIL, encara que l'assemblea unànime del Sindacato-Scuola, en el qual estan enquadrats els nostres militants hagi rebutjat aquest porc procediment” [4] per afirmar a continuació “Tornem a repetir un cop més que els comunistes no surten dels sindicats de classe”. Significa això que qualsevol expulsió o procediment disciplinari havia o ha de motivar una escissió? Evidentment, no. Però quan aquestes expulsions es fan recurrents, quan s'expulsa a grups de militants, quan es compta amb el suport unànime d'una assemblea sindical que rebutja l'expulsió, deixar-se expulsar teoritzant a més que no es pot sortir d'aquestes organitzacions perquè són sindicats de classe quan eren ja sindicats integrats és un greu error la reiteració del qual es converteix en una desviació. S'hauria pogut i hagut de preparar un pol de referència sindical a partir del qual teixir una xarxa no integrada, fora d'aquests aparells integrats, sense abandonar-los immediatament sinó com a resultat de la maduració del treball de contacte amb grups de treballadors empesos a trencar per poder desenvolupar les lluites sense la traïció permanent de la direcció o bé expulsats per la direcció sindical oportunista quan aquesta se n'adonés de no poder controlar la situació.
En el Partit estava arrelada la concepció que els comunistes no poden en cap cas assumir la iniciativa d'ajudar a crear organismes sindicals no integrats, sinó que això només pot ser una decisió espontània d'obrers no comunistes, condemnant així el Partit a ser un agent passiu en la matèria, i que només a posteriori pot intentar guanyar influència en el panorama organitzatiu determinat per altres. Això se sustentava en una lectura esbiaixada del punt 7 de les Tesis característiques (1951) que transformava la tesi correcta “El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només a treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista” en aquesta versió castrada i estèril: “El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials”, que a més està en completa contradicció amb la continuació d'aquest mateix punt de les Tesis: “És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l'aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata”.
Al Partit no li faltaven referents en la seva pròpia experiència als anys 20 en quant a l'acció clandestina dintre dels sindicats feixistes quan la situació impedeix una altra actuació, amb un clar enfocament en els límits i finalitats d'aquesta actuació:
“8) Hi ha situacions locals en les quals el joc combinat de la falta de treball i de la brutal violència ha obligat a tota la massa a passar als sindicats autònoms (feixistes), com ha succeït gairebé exclusivament en el si de certes masses rurals. En aquests casos tot autoritza el criteri de consentir que els membres i simpatitzants del Partit passin també amb la massa als sindicats autònoms en el moment en el que qualsevol altra acció es fa impossible. L'experiència ensenya que en casos com aquests no només la xarxa sindical, sinó la mateixa organització del Partit, especialment en els centres petits, ha de convertir-se en il·legal. Si bé hi ha hagut casos de conquesta amb un mitjà com aquest de càrrecs directius en els sindicats feixistes, l'objectiu d’una acció com aquesta és el sabotatge de l'organització feixista i el retorn de la massa a l'organització vermella. En general el PC s'establirà com a objectiu demostrar que els sindicats feixistes no garanteixen els interessos immediats dels treballadors i dels pagesos i actuen com a instruments de la patronal i dels agraris, malgrat unes certes primeres diverses aparences.” (Projecte de programa d'acció del Partit Comunista d'Itàlia, contingut a l'Informe del Partit Comunista d'Itàlia al IV Congrés de la Internacional Comunista, novembre 1922).
Fins i tot les Tesis del II Congrés de la Internacional Comunista (1920) proveïen dels instruments tàctics en línia amb les posicions del Partit citades més amunt. Els comunistes no renuncien a l'activitat sindical allà on aquesta sigui possible ni actuen amb un criteri escisionista per principi, però això no significa que no puguin i fins i tot no hagin de promoure l'escissió quan l'organització sindical dirigida per oportunistes (amb major raó si es tracta d'un aparell sindical integrat) expulsa els militants revolucionaris, dissol seccions sindicals combatives, impedeix i bloqueja la tasca de propaganda revolucionària[5]:
“4.- Tota deserció voluntària del moviment professional, tot intent de creació artificial de sindicats que no estigui determinat per les violències excessives de la burocràcia professional (dissolució de les filials locals revolucionàries sindicals pels centres oportunistes) o per la seva estreta política aristocràtica que tanca a les grans masses de treballadors poc qualificats l'entrada als organismes sindicals, presenta un gran perill per al moviment comunista. (…)
5.- Com els comunistes assignen més valor a l'objectiu i a la substància dels sindicats que a la seva forma, no han de vacil·lar davant les escissions que puguin produir-se en el si de les organitzacions sindicals si, per evitar-les, havien d'abandonar el treball revolucionari, negar-se a organitzar al sector més explotat del proletariat. (…) En el cas en què una escissió es converteixi en inevitable, els comunistes hauran de tenir molta cura de no quedar aïllats de la massa obrera” [6].
Però en lloc d'una tasca de ressorgiment d'una xarxa de lluita sindical no integrada, admetent entrar als sindicats integrats amb els exclusius efectes de no quedar aïllats, amb l'objectiu de demostrar el seu contingut de classe burgès i per arrencar els treballadors d'aquesta influència, utilitzant els abusos i excessos de les direccions sindicals oportunistes per anar atraient grups de treballadors combatius a un pol sindical no integrat, es va teoritzar que la CGIL (o la CGT a França) era un autèntic sindicat de classe que calia defensar i que els comunistes i els treballadors havien de romandre allà tancats malgrat la recurrent expulsió dels militants que intentaven realitzar la seva tasca comunista.
Mentre aquests aparells servien pel control de les lluites obreres i no per la seva extensió, per fer delació dels militants comunistes arribant a la seva expulsió i fins i tot a l'acomiadament de l'empresa, els centres italians i francesos del Partit pintaven de color daurat la cel·la en la qual està empresonada la lluita sindical fantasiejant que així es podria guanyar una influència major en la classe obrera. D'aquesta manera es lliura efectivament el control de la lluita en el terreny sindical a l'oportunisme i s'impedeix arrencar-la de les tenalles de la integració: n'hi ha prou amb expulsar els militants comunistes quan la situació ho requereixi i aquests queden automàticament desarmats per aquesta interpretació castrada de les tesis que els impedeix proposar una alternativa organitzada[7].
Per tant, es tractava d'una desviació activista, que en lloc de treballar pel ressorgiment de la xarxa sindical no integrada se l’inventava en la seva imaginació com si ja existís, desorientant la classe obrera i els mateixos militants i impedint la ruptura de la camisa de força mussoliniana.
Com no podia ser d'una altra manera, aquesta desviació tàctica va desconcertar i va confondre a amplis grups de militants dins del Partit, preparant el terreny per a la desviació anti-sindical que s'imposaria a continuació a través de cada vegada majors acrobàcies tàctiques amb l'abandonament complet de les posicions del Partit en la qüestió sindical per arribar a l'enfonsament en el movimentisme antinuclear, pacifista, okupa, nacionalista palestí, etc.
La desviació de les seccions escandinaves
Contra la perspectiva de recuperació de sindicats integrats com la CGT a França o la CGIL a Itàlia les seccions escandinaves (pràcticament acabades de néixer, formades el 1967) es van desviar el 1970-71 cap a posicions obertament consellistes, reivindicant obertament les “unions revolucionàries” teoritzades per aquesta corrent i rebutjant la possibilitat d'existència d'una xarxa sindical no integrada en l'Estat. Al seu projecte de tesi sobre la qüestió sindical de 1971 afirmaven: “9.- (…) hem de combatre les il·lusions tradeunionistes segons les quals encara existeixen a les metròpolis imperialistes sindicats amb direccions oportunistes capaços de ser ‘conquerits’ per ‘la fracció comunista en el sindicat’ i de ser utilitzats com a ‘corretja de transmissió’ del partit polític de classe.” I si bé era cert el 1971 que ni la CGT francesa ni la CGIL complien els requisits de les Tesis del Partit per l'aplicació de la tàctica sindical de penetració i conquesta, les premisses d'aquesta afirmació eren la negació de la possibilitat mateixa d'una xarxa sindical no integrada en la qual el Partit pugui aplicar la tàctica esmentada i estendre la seva influència. Més endavant la posició anti-sindical esdevé més clara: “11. En conseqüència, el partit comunista a les metròpolis imperialistes ha de demostrar que el sindicat no es pot conquerir. Ha de preparar la classe per seguir sense vacil·lació la seva pròpia tendència històrica en el període revolucionari: és la tendència a donar una direcció política des del punt de vista del programa i de l'organització (el partit). (…)”.
Aquí ja no es tracta de denunciar els sindicats integrats i treure’n els treballadors allà empresonats per tal d’encoratjar i promoure la conformació d'una xarxa de lluita sindical (el sindicat de classe) no integrada sinó que es teoritza que entre el Partit i la classe no ha d'existir en un període revolucionari “l’associacionisme econòmic sindical de masses” que les Tesis característiques consideren imprescindible.
Els integrants d'aquesta desviació consellista van evolucionar d'una forma natural i ràpida cap a les posicions místico-idealistes d’Invariance.
Les “tesine” sindicals de 1972
Tan sols un any després de la sortida de les seccions escandinaves, des de la Direcció es van escriure les “tesine sindacali” del 1972 (publicades com “il partito di fronte alla questione sindacale" a “il programma comunista” nº3/1972) que són un compendi de posicions espontaneistes i anti-sindicals.
A les “tesine sindacali”[8] s'estableix, parlant dels organismes intermedis: “aquestes organitzacions poden no ser els sindicats. En la perspectiva d'un canvi brusc cap a l'assalt revolucionari, no seran els sindicats (…)” [9].
Amb això s’introdueix la teorització que els organismes intermedis amb contingut de lluita econòmica (de tipus sindical) poden no ser necessaris, teorització lligada amb la perspectiva d'un canvi brusc que màgicament ens traslladi del període de depressió contrarevolucionària directament a l'assalt revolucionari. És difícil no veure la continuïtat d'aquest plantejament amb el de les seccions escandinaves: negació dels organismes intermedis de base sindical entre el Partit i el conjunt de la classe obrera. La diferència és que aquí la posició anti-sindical no reivindica el consellisme explícitament, encara que les posicions espontaneistes i anti-sindicals són les mateixes. És en realitat, una restauració del damenisme, expulsat el 1951 per la porta, que es reintrodueix per la finestra: “Crec que l'actual sindicat corporativista (feixista, socialdemòcrata o comunista és igual) per la seva funció d'òrgan indispensable per a la vivificació del sistema capitalista està destinat a viure fins el final les vicissituds econòmiques, socials i polítiques del capitalisme moribund i només serà trencat amb l'estat imperialista per l'envestida del proletariat revolucionari. En aquesta fase d'avenç o de conquesta del poder, el reagrupament de les forces del proletariat no esperarà que es repeteixi la pràctica tradicional del sindicat (…).” (Carta d'O. Damen, 1951).
Parlant dels grups d'obrers combatius que s'organitzen fora del sindicalisme integrat per lluitar contra la patronal, aquest text afirma la següent bestialitat: “però reconeixent el símptoma d'una instintiva reacció proletària contra l'estat d'impotència al qual els sindicats redueixen les seves lluites i reivindicacions [el Partit] ha de trobar en això un motiu per inculcar, a un estrat encara que sigui molt reduït dels explotats la consciència que els seus esforços, per generosos que siguin, estan condemnats a romandre estèrils si la classe no troba en si mateixa la força per dur a terme un viratge polític total per dirigir-se cap a l'assalt directe i general del poder capitalista” [10].
És a dir, en relació amb els grups obrers combatius que trenquen la camisa de força del sindicalisme integrat, la funció del Partit no seria recollir a aquests companys i ajudar a teixir una xarxa de lluita immediata (sindical, encara que aquesta paraula sigui antipàtica per alguns…) sinó convèncer-los que els seus esforços són estèrils i esperar que la classe “trobi en si mateixa” (espontaneisme pur i dur) la força per l'assalt directe i general al poder capitalista (aquesta fase en la qual abans se'ns ha dit que els organismes intermedis no serien de caràcter econòmic i sindical). Així, ja no es diu que la CGT francesa o la CGIL italiana són sindicats de classe a defensar però es manté el bloqueig real a la creació d'una xarxa sindical no integrada, el sindicat de classe.
Aquestes “tesine” de 1972 van ser un compromís polític entre l'espontaneisme obrerista del Sud de França (que es va encarregar efectivament de la seva redacció) i els centres italians i francès que hi van veure la via expedita cap al movimentisme interclassista en la cerca d'aquests altres organismes intermedis no sindicals: els organismes oberts interclassistes i fronts únics polítics als quals es donarà curs en els anys posteriors. Com també és notori, les seccions del Sud de França van ser expulsades més tard el 1981 per la seva resistència posterior a la deriva interclassista de les direccions italianes i francesa, cosa que no treu que contribuïssin a aquesta deriva amb la seva aportació confusionària en matèria sindical.
Producte d'aquest compromís va ser l'expulsió anti-orgànica l'any següent (1973) de les seccions toscanes. Si bé no podem dir que aquestes seccions (els “florentins”) estiguessin en una línia correcta donat el seu paper especialment rellevant en els anteriors errors tàctics (el “sindacato rosso” es publicava a Florència), és indiscutible que no se les va expulsar per aquest motiu sinó perquè mantenien una presència sindical considerable i eren un inconvenient pel lliure desenvolupament del nou curs movimentista, com ho van ser les altres seccions del Partit amb forta composició obrera i considerable activitat sindical el 1981 i 1982, a Itàlia i Espanya.
No per casualitat els dos hereus polítics de la degeneració del nou curs – els actuals “il programma comunista” i “le prolétaire”/”il comunista” (exCombat) – que es va imposar des de llavors, reivindiquen aquestes “tesine sindacali” que pot bé considerar-se el seu document fundacional.
L'enfonsament en el movimentisme
A “Fisonomia del procés degeneratiu del nou curs (1972-1982)” (El Comunista nº73) i “le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració oportunista” (El Comunista nº72) hem publicat un anàlisi més detallat dels múltiples aspectes en els quals la Direcció degenerada del nou curs havia estat liquidant la línia del Partit històric i remetem al lector a aquests articles per a un major detall. De totes maneres reproduirem aquí la part més rellevant en relació amb el tema que estem tractant.
Els efectes i interpretació pràctica de les “tesine” sindicals de 1972 no es van fer esperar. El 1976 a la circular del 26 de març el centre degenerat teoritzava la intervenció en organismes interclassistes per defensar els “interessos immediats comuns” (sic) dels “proletaris i no proletaris” (sic): “EL SEGON CAS (Organitzacions de base interclassista) inclou aquelles organitzacions de base no proletària en les quals es debaten qüestions o es defensen interessos als quals la classe obrera no és ni pot ser indiferent: comitès de dones, comitès de soldats, comitès d'inquilins, comitès escolars, etc. Amb les reserves considerades en el cas anterior, podem i hem d'incorporar-nos a ells, bé simplement per exposar les nostres posicions, encara que sigui per un sol dia i davant un sol proletari, bé per dur a terme una acció més o menys continuada, no posant com a condició prèvia a la nostra participació que la pròpia organització adopti objectius de classe als quals en principi és aliena i refractària (…)” [11].
El 1979 tenim la creació artificial del “Comitato Nazionale contro i Licenziamenti” (CNCL) sobre la base de deu (sí, 10) acomiadats de la FIAT (“il programma comunista”, nº22/1979, pàg. 6), en un acte d'activisme sindical que acaba en un òrgan en el qual no hi ha participació obrera real sinó només una comparsa de militants de diferents organitzacions polítiques, que serveix en realitat de plataforma de front únic polític combinat amb un autèntic i buit activisme sindical.
Tenim també la creació del RIPRA (comitè Riposte à la Répression en Algérie) el 1981 i reunions com la mantinguda el 22-05-1982 amb l'objectiu de “crear un col·lectiu unitari contra la repressió a Algèria” en la qual participaven des del Comitè de Defensa dels Drets Culturals a Algèria i l'Associació Sindical dels Estudiants Algerians a França fins a una sèrie d'altres organitzacions qualificades pel propi El-Oumami[12] com petitburgeses. Tot i el caràcter infructuós de la reunió, El-Oumami proposa la “base mínima sobre la qual podem plantejar-nos la col·laboració amb altres forces que tinguin un programa i una ideologia diferents als nostres” (El-Oumami, nº26, pàg. 4)[13].
És a dir, mentre als militants comunistes que feien activitat sindical se'ls repetia fins a l'avorriment que havien de seguir encotillats en la camisa de força del sindicalisme integrat o considerar estèrils els seus esforços, la direcció del Partit a Itàlia i França es dedicava a crear artificialment comitès activistes de front únic polític, com el CNCL, el RIPRA i el Comitè de Solidaritat Líban-Palestina (“Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2). El que és clar és què volia el nou curs que existís i, en canvi, què no volien que arribés a néixer.
Seguint a l’any 1981, es publica un article sobre les “Lluites al menjador universitari de Florència”. Es tracta potser de la lluita dels treballadors d'aquest menjador? No! És la lluita perquè continuïn menjant allà a preu reduït “figures exestudiants o ‘poc estudioses’” que “no estan en regla amb els exàmens” (“il programma comunista”, nº12/1981, pàg. 6).
En aquest mateix nº12/1981, a la mateixa pàgina es troba en un requadre el següent: “AVÍS: Informem als simpatitzants i lectors de la zona d’Ivrea que no utilitzin la direcció publicada fins ara com a punt de contacte amb el partit. Aquesta adreça ha estat suprimida a conseqüència d'un desacord polític que s'ha desenvolupat en el si de les posicions defensades en els últims anys pel nostre quinzenal, en particular al terreny de les lluites immediates."
El que no es diu és que els companys de la secció d’Ivrea havien estat expulsats anti-orgànicament. Aquesta pàgina il·lustra d'un mode molt expressiu l'essència del nou curs. D'una banda, eren expulsats[14] etiquetant-los com suposadament “attendistas” [15] els militants del Partit el grup de fàbrica dels quals a la Olivetti era respectat entre els obrers i el més important del Partit, que defensaven la continuïtat del programa comunista enfront dels innovadors activistes del nou curs. Per l'altre, la “lluita” dels estudiants hippies per menjar subvencionadament era enaltida com el no-va-més de la lluita proletària.
Als militants i seccions a França i Itàlia que s'oposaven a aquesta revisió dels principis i de la tàctica del Partit se'ls etiquetava amb el qualificatiu “attendista”. En aquestes seccions que resistien a la pressió maniobrista i disciplinària de la direcció del nou curs, no s'havia trencat la transmissió de “la flama al llarg de l'històric «fil del temps»” [16] i els joves militants van aprendre dels vells militants no només l'ABC del marxisme, sinó un mètode i el sentit de la militància, la vella guàrdia havia transmès “una consigna incorrupta i potent a una jove guàrdia16”.
La secció espanyola estava formada per obrers que havien emigrat a les fàbriques d'Alemanya i allà havien conegut a vells militants italians del Partit que també havien emigrat ja fos per la persecució dels estalinistes com per motius econòmics. Allà van conèixer, van treballar i van militar al costat d'una vella guàrdia de la qual van poder aprendre una consigna incorrupta que des d'aquell moment van defensar amb ungles i dents contra qualsevol desviació, renovació o actualització de la línia del marxisme i de la Sinistra. Com en les seccions que es van anar oposant al nou curs, aquests companys van aprendre un mètode i el sentit de la militància, en un moment en què el nou curs començava a manifestar-se en la direcció de l'organització formal.
Aquests companys van tornar a l'Estat espanyol per desenvolupar una acció de Partit que anava des de la publicació de la revista “El Comunista” (des del 1974), la traducció de textos del Partit, l'estudi i la formació de simpatitzants i militants, el seguiment de la premsa burgesa i del desenvolupament de l'economia capitalista, a l’escalfor de la intervenció en les lluites de la classe obrera, d'ocupats i aturats. En el cas de la secció espanyola, davant la impossibilitat de resoldre la papereta amb la qualificació de “attendista” (falsament aplicada a uns altres) donada l'òbvia intensitat de la nostra activitat en el pla sindical, el centre bicèfal (París-Milà) va encunyar la qualificació de “sindicalistes i genèricament teoricistes”.
Aquesta era la manera del nou curs de dir que nosaltres no renunciàvem a l'estudi dels textos fonamentals i al fet que aquests fossin la base de la formació de simpatitzants i militants així com la guia exclusiva de tota la nostra actuació, al mateix temps que desenvolupàvem la nostra activitat en el si de la classe obrera (de la qual formaven part tots els membres de la secció, la majoria dels quals havien conegut el Partit en contacte amb companys italians en l'emigració, a les fàbriques d'Alemanya[17]), en lloc de fer-ho en els organismes interclassistes o en els comitès de front únic polític on volia que es fes el nou curs [18].
Va haver de ser dur pels emissaris de les diferents corrents del centre degenerat, en la nostra secció i en altres que es van oposar al nou curs, veure a companys obrers portant a terme no les tàctiques innovadores del nou curs sinó la tàctica del Partit històric, de la línia de l'Esquerra Comunista, i no poder camelar-los amb mètodes d'intel·lectualisme barat perquè aquests obrers mantenien l'hàbit de l'estudi individual i col·lectiu i coneixien els textos fonamentals del Partit millor que els enviats del centre. D'aquí, l’acunyament de la doble etiqueta de “sindicalistes i genèricament teoricistes” que alguns[19] continuen rumiant com a “explicació” per consum intern i extern sobre la nostra existència.
[1] Per un aprofundiment més detallat d'aquest procés degeneratiu de la direcció del Partit es pot llegir “La degeneració de programma comunista i la nostra batalla” (El Comunista nº1) així com “Fisonomia del procés degeneratiu del nou curs (1972-1982)” (El Comunista nº73) i “le Prolétaire/il Comunista: punta de llança de la degeneració oportunista” (El Comunista nº72).
[2] Remetem al lector a les introduccions sobre les escissions de 1952 (“El Comunista” nº75) i de 1965-66 (“El Comunista nº76”) a més dels articles anomenats en la nota anterior per observar la recurrència i la correlació del sentit de les desviacions.
[3] “Pour une C.G.T. rouge ; pour l’unité prolétarienne, contre le front syndical avec les organisations jaunes (F.O. et C.F.D.T.) ; (…) formons des groupes du Parti communiste international dans la C.G.T. ! “ (Syndicat de classe, nº8, suplemento a “Prolétaire”, març 1970)
[4] “A Belluno i nostri compagni, a seguito della denuncia delle porcherie che PCI e affini combinano ogni giorno negli stabilimenti locali, in particolare alla Faesite, alla Corono-costruzioni, ecc. sono stati espulsi dalla CGIL, benché l’assemblea unanime del Sindacato-Scuola, in cui sono inquadrati i nostri militanti, abbia respinto questo sporco provvedimento”
[5] Pels enamorats de “L'esquerranisme malaltia infantil del comunisme” de Lenin com a referència única en matèria sindical, els recordarem que aquest text va ser un fulletó de preparació polèmica pel II Congrés de la IC (“notes ràpides d'un publicista” en paraules de Lenin), però que en aquest Congrés es van aprovar les Tesis sobre “El moviment sindical, els comitès de fàbrica i d'empresa” com a orientació tàctica positiva de l'actuació dels comunistes en matèria sindical a nivell internacional, enfocant amb precisió les diferents situacions previstes i el mode d'actuar en cadascuna d'elles.
[6] Recordem el diagnòstic pel que fa al procés d'esterilització del sindicalisme integrat que abastava fins i tot les antany fecundes per la lluita Cambres del Treball: “Fins i tot aquest últim recurs ha estat destruït en la fase actual de l'onada de l'oportunisme estalinista, ja que la Cambra del Treball, com a seu de trobades febrils dels treballadors més combatius, ha deixat d'existir (tradicionalment eren milers els treballadors presents en les reunions nocturnes, i era fàcil fer arribar al matí següent les seves decisions a tota la zona). En el seu lloc, les clerigalles rosa i vermella han construït un corredor amb files burocràtiques de finestretes, on cada obrer aïllat i intimidat preguntarà quins són els seus drets o quines són les «disposicions» arribades de dalt respecte d’algun moviment ridícul dels d'avui, remugant després les consignes rebudes i sanglotant per les vagues castrades.” (Fonaments del Comunisme Revolucionari, 1957). En aquestes condicions, l'aïllament respecte a la classe es produeix precisament mantenint-se en aquestes organitzacions i fent que d’altres es mantinguin atrapats en aquesta camisa de força del sindicalisme integrat la principal funció de la qual és precisament aïllar i atomitzar les lluites de la classe obrera.
[7] El 1996, després de l'enèsima expulsió dels nostres militants a l'Estat espanyol per la seva activitat i posicions comunistes, en aquest cas de “Solidaritat Obrera” (SO) per part de la minoria anarquista d'aquest sindicat (militants de Lucha Autónoma), imposant-se per la força ajudats per grups estalinistes, pro-cubans, etc. (veure “El Comunista” nº32, novembre 1996) la Secció espanyola del Partit va decidir aplicar el punt 7 de les Tesis característiques, promovent i ajudant a néixer una organització de lluita immediata conformada pels grups organitzats que es van oposar a l'expulsió, procés que va portar a la constitució de “Solidaritat i Unitat dels Treballadors” (SUT). Aquest pas no pot ser adoptat artificialment en qualsevol moment perquè han de madurar les condicions i aquest és un procés complex. Però s’hauria d’haver fet en el passat quan altres ocasions propícies van ser bloquejades i malgastades per la Direcció (italiana i francesa) del nou curs degenerada en el sentit movimentista que utilitzava la interpretació esterilitzada del punt 7 de les Tesis característiques per evitar l'acció sindical. Com pot apreciar qualsevol que llegeixi els estatuts de SUT veurà que no només no hi ha un requisit d'acceptació d'una disciplina política específica sinó que s'exclou expressament aquesta possibilitat: “El sindicat obrer de classe no pot ser estatutàriament monolític, ja que en ell conflueixen diverses corrents de pensament”. Al mateix temps també podrà apreciar que es rebutgen les formes tancades del sindicalisme d'empresa o de sector, establint una organització territorial unitària les subdivisions de la qual són territorials desproveint de qualsevol autonomia a les seccions sindicals d'empresa, sense perjudici de la màxima facilitat d'actuació en nom i conjuntament amb el conjunt del sindicat: ”Sent l'objectiu del Sindicat la promoció de la solidaritat i el suport mutu entre tots els seus afiliats i afiliades, això és incompatible amb l'existència de separacions pel que fa als seus mitjans i recursos econòmics o d'altre tipus. El compromís de solidaritat a tots els nivells entre afiliats i afiliades i grups organitzats, superant les barreres i distàncies geogràfiques, així com les corporatives d'empresa o sector, porta a la conclusió de la necessària unitat de finances i de recursos del moviment organitzat.” i també “El càncer del moviment obrer és el sindicalisme d'empresa. L'organització del Sindicat és territorial perquè aquesta és la forma que millor permet superar el corporativisme i les limitacions del sindicalisme d'empresa. Les Seccions Sindicals que els afiliats i afiliades del Sindicat constitueixen en l'àmbit corresponent, no són òrgans autònoms ni independents de l'Assemblea de la Secció Territorial i de l'Assemblea General del Sindicat, no podent tenir fons separats de la resta del Sindicat. Les Seccions Sindicals són un instrument legal de manifestació del sindicat en un àmbit determinat, però no substitueixen als seus òrgans de presa de decisions: l'Assemblea de la Secció Territorial i de l'Assemblea General del Sindicat. Les assemblees i reunions de les Seccions Sindicals seran obertes a la resta d'afiliats i afiliades del sindicat. Les Seccions Sindicals, en qualsevol cas, podran convocar vaga en nom del Sindicat i promoure en nom del Sindicat qualsevol tipus d'actuació administrativa i judicial en defensa dels interessos de la classe obrera, així com nomenar els Delegats Sindicals”. A “Força, Violència i Dictadura en la lluita de classe” (1947) figura aquest posicionament pel que fa a la falsa “bolxevització” que va imposar les cèl·lules d'empresa com a base dels Partits comunistes: “Si la funció orgànica del partit, no substituïble en ella per cap altre òrgan, és el desenvolupament de les lluites econòmiques de categoria i locals fins a la unitat de la lluita general de la classe proletària en el pla social i polític, no es pot seriosament tenir cap ressò d'aquesta tasca en una reunió en la qual figuren només treballadors d'una mateixa categoria professional i d'una mateixa empresa de producció. Aquest ambient només sentirà les exigències circumscrites i corporatives, l'expressió de la directiva unitària de partit arribarà a ell només des de dalt i com a cosa estranya”. Si l'anterior és cert d'una manera vital pel Partit, no deixa de ser-ho – encara que amb menor intensitat, en vista que la primària funció revolucionària resideix en el Partit – per la xarxa d'organismes de lluita immediata en els quals aquest ha de desplegar la seva actuació i influència, motiu pel qual les Tesis Característiques estableixen inequívocament que “El partit encoratja les formes d'organització que faciliten el contacte i l'acció comuna entre els treballadors de diverses localitats i de diferents professions, rebutjant les formes tancades”. També s'arriba a aquest resultat de les lliçons del vigor de les Cambres del Treball – que no estaven subdividides per sectors – en els anys 20 a Itàlia: “Per consegüent, a la xarxa sindical veiem sobretot impotents al sindicat local i a la federació professional nacional, amb la central nacional controlada a gairebé tot arreu pels partits oportunistes, mentre que l'única seu d'una acció de classe residia en una època a les seus intersindicals de ciutats i províncies.” (Fonaments del Comunisme Revolucionari, 1957). Com hem recordat “els comunistes donen més valor a l'objectiu i a la substància dels sindicats que a la seva forma” , el problema de “la participació – o de la no participació – del partit comunista revolucionari en el treball en determinats tipus de sindicats d'un país donat” és un “problema contingent” i les Tesis Característiques preveuen que els organismes de lluita econòmica puguin “assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d'indústria, consell d'empresa, etc.”. Per tant, no és una forma ni una organització contingent el que ens interessa, de la qual no es pot excloure a més la seva possible involució – cosa que no podem excloure ni tan sols per al Partit formal – i fins i tot integració si el joc d'influències polítiques es modifica en el futur. A Veneçuela els nostres companys participen en el Núcleo Proletario Clasista, organisme de lluita immediat que coordina la participació en grups obrers organitzats en altres organitzacions sindicals en la mesura en què no es reuneixen les condicions per la conformació d'una nova organització, quedant oberta la seva possible transformació de coordinadora a sindicat per si mateix o la seva participació en la conformació d'un nou organisme sindical no integrat. A Itàlia i Xile, els nostres companys poden fer treball sindical només esporàdicament tant dins com fora de les organitzacions sindicals existents. Però el que és indiscutible és que aquesta experiència a Espanya no només no ens ha aïllat de la lluita immediata de la classe obrera sinó tot el contrari, ha permès fer més fecunda i extensa la influència del Partit aportant una afluència de companys que s'han acostat al marxisme en la realitat de la lluita (aquesta “escola de guerra” que són les vagues, encara que recordem amb Lenin que no ha de confondre's amb la guerra mateixa), i formar militants amb experiències de lluita i capacitats organitzatives reals, molt allunyat del panorama desolador de mariscals sense tropa que no sabrien ni tan sols per on començar a organitzar una vaga i que abunden excessivament en el panorama de l’ “esquerra comunista” fins i tot portant el nostre mateix nom de Partit. Traiem d'això una confirmació addicional que – sigui quin sigui el desenvolupament i vicissituds dels organismes de lluita immediata existents o futurs – els comunistes no poden deixar d'encoratjar i ajudar a néixer una xarxa de lluita sindical no integrada, lluitant per estendre en ella la seva influència i aconseguir la seva direcció a través de la seva participació en aquesta, sense preconstituir aquesta situació mitjançant disposicions estatutàries.
[8] “Tesine”, com es coneixia aquest article dins del Partit, significa “petites tesis” en italià.
[9] “Queste organizzazioni possono anche non essere i sindacati - e non lo saranno nella prospettiva di una brusca svolta nel senso dell'assalto rivoluzionario (…)” (“il programma comunista” nº3/1972)
[10] “(…) ma, riconoscendovi il sintomo di una istintiva reazione proletaria allo stato di impotenza al quale i sindacati riducono le sue lotte e rivendicazioni, deve trarne motivo per inculcare in uno strato sia pure esile di sfruttati la coscienza di come i loro sforzi, per quanto generosi, siano condannati a rimanere sterili se la classe non trova in sé la forza di provocare e compiere una inversione completa di rotta politica in direzione dell'attacco diretto e generale al potere capitalistico.” (“il programma comunista” nº3/1972)
[11] Circular de la direcció, del 26 de març de 1976, republicada i reivindicada per “il Comunista” als números 34-35.
[12] Òrgan de la secció algeriana, epicentre de la degeneració nacionalista de l'organització formal.
[13] “base minimale que nous pourrons envisager de travailler en commun avec d’autres forces qui ont un programme et une idéologie différente des nôtres”
[14] Expulsats amb l'excusa de “fraccionisme” per haver mantingut una reunió amb uns companys del Sud de França davant la greu deriva del Partit.
[15] De “atessa” o “attendere”, que significa “espera” o “esperar” en italià, en el sentit d’estar “a la espera”, no de “tenir esperança”.
[16] Consideracions sobre l’activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965.
[17] Veure a “El Comunista” nº65, “Una consigna incorrupta per sobre de les generacions «dels morts, dels vius i dels per néixer»”.
[18] Entrant en 1982, el nou curs publica en els òrgans de premsa de l'organització: "La tirania de l'espai ens ha impedit oferir una imatge del moviment d'ocupació de les cases de Berlín en el moment en què, durant la primavera, va aconseguir l'apogeu del seu vigor, entrellaçant-se amb moviments com els de lluita contra la repressió, en defensa dels presos polítics, contra els preparatius de guerra, etc., i permetent així als companys intervenir en un terreny cada vegada menys espuri des del punt de vista de la classe". (...)
És aquí on s'obre pel partit un terreny fèrtil d'agitació, al qual ofereixen també condicions objectivament favorables pel seu desenvolupament aquests 'espais lliures' de vida col·lectiva, d'intercanvi d'experiències de lluita i de discussió de problemes socials i polítics més amplis que els estrictament lligats a la contingència, que a Berlín s'han convertit les 'cases ocupades'." (“il programa comunista”, núm. 3/1982, p. 6).
Durant el 1982, la direcció degenerada del nou curs descobreix també una “qüestió juvenil” (“il programma comunista”, nº9/1982), “la capacitat d'interrogar-se sobre el camí recorregut” (il programma comunista, nº10/1982) i que “Els comunistes per aquest motiu han d'intentar dirigir ells la reivindicació nacional dels proletaris palestins” (“il programma comunista”, nº19/1982).
A “le Prolétaire“, nº362 de juny de 1982, s'afirma “una possibilitat de lligar la lluita antinuclear amb la lluita obrera” i en el pla del “antimilitarisme” posa d'exemple que “militants de diverses organitzacions van participar en l'organització d'aquesta iniciativa” organitzada pel nou curs. A “Le Prolétaire”, nº363 de 1982, pàg. 2, el nou curs declarava “és essencial no partir de la crítica a l'OLP”. El número 27 de setembre de 1982 d’El-Oumami portava en portada la consigna "Palestine Vaincra!".
[19] Com l'epígon de “le Proletáire/il Comunista” en espanyol (nº23 de juliol de 2021) que, a més de reivindicar la formació del PSOE com “una fita del marxisme a Espanya” (sic), reivindicava aquesta artificiosa caracterització realitzada per part del centre parisenc, feta tan sols deu (10) mesos abans que aquest centre parisenc abandonés l'organització pretenent a més la seva dissolució internacional.
<<Contra la claveguera capitalista de ciment: espai i oxigen comunista
>>El cicle històric de la degeneració de la III internacional (VI)