Proletaris del món, uniu-vos!
LA CRISI DE SOBREPRODUCCIÓ CONDUEIX A LA GUERRA IMPERIALISTA
“Durant cada crisi comercial, es DESTRUEIX sistemàticament, no sols una part considerable de productes elaborats, sinó fins i tot de les mateixes forces productives ja creades. Durant les crisis, una epidèmia social, que en qualsevol època anterior hagués semblat absurda, s'estén sobre la societat –l'epidèmia de la SOBREPRODUCCIÓ. La societat es troba sobtadament retrotreta a un estat de barbàrie momentània: sembla que la fam, que una guerra devastadora mundial l'han privat de tots els seus mitjans de subsistència; la indústria i el comerç semblen aniquilats. I tot això, per què? Perquè la societat posseeix massa civilització, massa mitjans de vida, massa indústria, massa comerç. Les forces productives de què disposa no serveixen ja al desenvolupament de la civilització burgesa i de les relacions de propietat burgeses; per contra, resulten ja massa poderoses per a aquestes relacions, que constitueixen un obstacle per al seu desenvolupament; i cada vegada que les forces productives salven aquest obstacle, precipiten en el desordre a tota la societat burgesa i amenacen l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses resulten massa estretes per a contenir les riqueses creades en el seu si. Com venç aquesta crisi la burgesia? D'una part, per la DESTRUCCIÓ obligada d'una massa de forces productives; d'una altra, per la CONQUESTA de nous mercats i l'EXPLOTACIÓ més intensa dels antics. De quina manera ho fa, llavors? Preparant crisis més extenses i més violentes i disminuint els mitjans de prevenir-les.” (Manifest del Partit Comunista, K. Marx i F. Engels, 1848).
Les paraules clau d'aquest passatge en el qual estan filmades totes les crisis capitalistes són: SOBREPRODUCCIÓ, DESTRUCCIÓ, CONQUESTA i EXPLOTACIÓ. El desenvolupament posterior del capitalisme no ha fet més que confirmar-lo.
La caiguda tendencial de la quota de guany
El capital es compon de capital constant c (mitjans de producció: matèria primera i desgast de la maquinària), de capital variable v (temps de treball remunerat o salaris) i del plusvalor p (temps de treball no remunerat a la classe obrera). La divisió ens dóna la taxa de plusvalor o grau d'explotació: temps no remunerat / temps remunerat. La divisió expressa la taxa o quota de guany, el plusvalor arrencat dividit pel capital invertit: “La quota de guany és el ressort propulsor de la producció capitalista, que només produeix el que pot produir-se amb guany i en la mesura en què aquesta pot obtenir-se.” (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx). Marx formula la lapidària condemna del sistema capitalista, la quota de guany tendeix a decréixer amb el seu propi desenvolupament: “La tendència progressiva de la quota general de guany a baixar només és, doncs, una expressió característica del règim capitalista de producció del desenvolupament ascendent de la força productiva social del treball.” (El Capital, Llibre III, Capítol XIII, K. Marx).
Si diem T a la jornada sencera (p + v, temps no remunerat més temps remunerat), podem dividir el numerador i el denominador de g’ per T. Obtindrem una versió equivalent de la fórmula en la qual tots els components es refereixen a la jornada sencera: és la relació entre el plusvalor i la jornada (entre 0 i 100%), és la relació entre els salaris i la jornada sencera (entre 0 i 100%), és el valor de les matèries primeres i desgast de maquinària processades en una jornada (entre 0 i infinit).
Vegem el cas més favorable al capitalisme, salari tendint a zero i la pràctica totalitat de la jornada com plusvalor 
Però… ¿què és sinó el grau de desenvolupament tecnològic el qual no fa sinó augmentar exponencialment amb el desenvolupament del capitalisme? Un numerador constant (1) dividit per un denominador que no fa més que augmentar, tendeix a 0. Per tant, històricament i pesi a l'augment del grau d'explotació, la quota de guany tendeix a decréixer:
Marx enumera també les causes que converteixen aquesta llei en tendencial: l'augment del grau d'explotació, la reducció del salari per sota del seu valor, l'abaratiment dels elements que formen el capital constant, la superpoblació relativa, el comerç exterior i l'augment del capital-accions.
Però la caiguda tendencial de la taxa de guany s'imposa i força un increment de la competència entre capitalistes, una agudització de la guerra comercial entre ells i la necessària destrucció de mitjans de producció i força de treball (el denominador de la divisió!) per a rellançar un altre cicle anàrquic i caòtic de l'acumulació per l'acumulació.
La destrucció per a superar la sobreproducció
Vegem com a continuació Marx exposa el desenvolupament de les contradiccions internes de la llei de la caiguda tendencial:
“De qualsevol manera que sigui, sempre quedarà ociosa necessàriament una part de l'antic capital, ociós en la seva funció de capital, en la mesura en què ha de funcionar com a tal capital i valorar-se. Quina part concreta d'ell quedarà ociosa, és el que ha de decidir la lluita de la concurrència. (…) Les pèrdues són inevitables per a la classe en el seu conjunt. Però, quina part d'elles ha de suportar cada capitalista? Això ho decideix la FORÇA i l'ASTÚCIA; en arribar aquí, la concurrència es converteix en una lluita entre germans enemics. (…) les pèrdues es reparteixen d'una manera molt desigual i en forma molt diferent, fent que uns capitals es paralitzin, que uns altres es DESTRUEIXIN, que uns altres experimentin una pèrdua simplement relativa o una depreciació purament transitòria, etcètera.
Però, en tot cas, l'equilibri es restablirà mitjançant la immobilització i fins i tot la DESTRUCCIÓ de capital en major o menor proporció. I això es farà extensiu en part a la substància material del capital (…) La paralització de la producció deixarà ociosa a una part de la classe obrera i, amb això, la part que treballa es veurà col·locada en condicions en què no tindrà més remei que accedir a una baixada de salaris, fins i tot per sota del nivell mitjà; (…) La paralització de la producció així operada prepararà una ampliació posterior de la producció dins dels límits propis del capitalisme.
D'aquesta manera, es reprendrà de nou el cercle. (…) D'altra banda, en estendre's les condicions de producció, en ampliar-se el mercat i en augmentar la capacitat productiva, es reprendrà el mateix cercle viciós d'abans.” (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx).
L'única manera que té el capital de reprendre de nou el seu cicle (cercle viciós) és la destrucció obligada d'una massa de forces productives. Aquestes forces productives inclouen la substància material del mateix capital i la força de treball, única font de plusvalor. Aquesta destrucció es realitza simultàniament a la conquesta de nous mercats i l'explotació més intensa dels antics, en una lluita de la concurrència en què els factors decisius són la força i l'astúcia. Per a la classe obrera, això significa: sobreexplotació dels ocupats, ser carn de canó per a la guerra entre capitalistes i la liquidació de la sobrepoblació no apta per a l'explotació capitalista.
La raó última de la guerra en el capitalisme, doncs, no és la victòria sinó la destrucció: “La guerra és la solució capitalista de la crisi; la destrucció massiva d'instal·lacions, de mitjans de producció i de productes permet a la producció recuperar-se, i la destrucció massiva d'homes remeia la “sobre-població” periòdica que va de la mà amb la sobre-producció.” (Auswitch o la gran coartada, Programme communiste, 1960).
Els comunistes davant la guerra imperialista
La Internacional Comunista, reorganització del moviment proletari impulsada per la victoriosa revolució bolxevic a Rússia, aixecant-se sobre les ruïnes de la traïció dels dirigents de la II Internacional, va declarar al proletariat mundial:
"Enrecorda't de la guerra imperialista! Aquestes són les primeres paraules que la Internacional Comunista dirigeix a cada treballador, qualsevol que sigui el seu origen i la seva llengua. Recorda que, a causa de l'existència del règim capitalista, un grapat d'imperialistes va tenir durant quatre llargs anys la possibilitat d'obligar a tots els treballadors del món a degollar-se! Recorda que la guerra burgesa va sumir a Europa i al món sencer en la fam i la indigència! Recorda que sense la liquidació del capitalisme, la repetició d'aquestes guerres criminals no sols és possible sinó inevitable!" (Estatuts de la Internacional Comunista, II Congrés, 1920).
En 1920 era clar per a tots els comunistes que precisament la guerra imperialista com a resultat de la crisi de sobreproducció relativa de capitals imposava el caràcter internacional de l’emancipació de la classe obrera: "La guerra imperialista va confirmar una vegada més la veracitat del que podia llegir-se en els estatuts de la I Internacional: l'emancipació dels treballadors no és una tasca local ni nacional sinó una tasca social i internacional." (Estatuts de la Internacional Comunista, II Congrés, 1920).
Això era abans que els greus errors tàctics del “front únic polític”, del “govern obrer”, del “govern obrer i pagès” destruïssin a la pròpia Internacional, convertint-la en una sucursal subordinada a les necessitats de la construcció de capitalisme a Rússia. Ja en 1934, la Rússia estalinista havia entrat en la Societat de les Nacions, estigmatitzada per Lenin com la “cova dels bandits”. En 1943, en plena segona guerra mundial, l'estalinisme dissolia el cadàver de la Internacional per a repartir-se millor Europa i el món amb la resta de potències imperialistes.
I bé, després d'haver exposat tot això, en la situació actual en la qual el capitalisme s'ha estès fins a l'últim racó del món i davant l'aprofundiment de la crisi de sobreproducció actual i l'agudització dels conflictes entre potències imperialistes, quina és la posició internacional dels comunistes?
Avui com ahir, la posició militant comunista és la del derrotisme revolucionari, la transformació de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària:
“6è Tot partit que desitgi pertànyer a la III Internacional ha de denunciar tant al socialpatriotisme confés com al socialpacifisme hipòcrita i fals; es tracta de demostrar-los sistemàticament als treballadors que sense la liquidació revolucionària del capitalisme, cap tribunal d'arbitratge internacional, cap debat sobre la reducció d'armaments, cap reorganització “democràtica” de la Lliga de Nacions poden preservar a la humanitat de les guerres imperialistes." (Condicions d'admissió, II Congrés de la Internacional Comunista, 1920).
“Es limitaran a maleir tota guerra i tot el militar, es limitaran a exigir el desarmament? Mai es conformaran amb paper tan vergonyós les dones d'una classe oprimida que sigui veritablement revolucionària. Els diran als seus fills: "Aviat seràs gran. Et donaran un fusell. Pren-ho i aprèn bé a fer servir les armes. És una ciència imprescindible per als proletaris, i no per a disparar contra els teus germans, els obrers d'altres països, com succeeix en la guerra actual, i com t'aconsellen que ho facis els traïdors al socialisme, sinó per a lluitar contra la burgesia del teu propi país, per a posar fi a l'explotació, a la misèria i a les guerres, no amb bons desitjos, sinó vencent a la burgesia i desarmant-la".” (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916).
“El proletariat no sols ha d'oposar-se a tota guerra d'aquest tipus, sinó que ha de desitjar la derrota del 'seu' govern en tals guerres i utilitzar aquesta derrota per a una insurrecció revolucionària, si fracassa la insurrecció destinada a impedir la guerra “ (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916). Només així ens lliurarem de manera definitiva de les crisis i les guerres, de l'explotació i l'opressió:
“La nostra consigna ha de ser: armar al proletariat per a vèncer, expropiar i desarmar a la burgesia. (…) Només després d'haver desarmat a la burgesia podrà el proletariat, sense trair la seva missió històrica universal, convertir en ferralla tota classe d'armes en general, i així ho farà indubtablement el proletariat, però només llavors; de cap manera abans.” (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916).
Si és cert que el capitalisme condueix inevitablement a la guerra imperialista, no és menys cert que en aquesta cruïlla no faltaran els comunistes per a convertir aquesta guerra reaccionària en una guerra revolucionària que sigui la tomba del capitalisme. Condició ineludible: partit comunista únic per a tots els estats del món, rebutjant qualsevol aliat, fermament fundat sobre la integral doctrina marxista.
“Els comunistes consideren indigne ocultar les seves ideas i propòsits. Proclamen obertament que els sus objectius només poden ser aconseguits enderrocant per la violència tot l’ordre social existent. Les classes dominants poden tremolar davant una revolució comunista. Els proletaris no tenen res a perdre en ella més que les seves cadenes. Tenen, en canvi, un mon que guanyar. Proletaris de tots els països, uniu-vos!” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – novembre 2021 –www.pcielcomunista.org – x.com/pcielcomunista