Proletaris del món, uniu-vos!
TERRATRÈMOL A VENEÇUELA: RECONSTRUCCIÓ I INVERSIÓ PER AL CAPITAL, MORT I EXPLOTACIÓ PER A LA CLASSE OBRERA
Desastres naturals o producte de l'avarícia?
El 24 de juny de 2026 dos terratrèmols van sacsejar el centre nord de Veneçuela deixant milers de morts i desapareguts sota els enderrocs i ferits. Les xifres actuals són de més de 4.000 morts i aquestes xifres s'aniran incrementant amb els entre 40.000 i 50.000 desapareguts. La regió més afectada, on més edificis van col·lapsar i hi ha hagut més morts ha estat La Guaira.
Quan hi ha un INCENDI, una INUNDACIÓ, o TERRATRÈMOLS ràpidament es qualifica de desastre “natural”. Però com pot considerar-se “natural” que es construeixin a consciència cases en terrenys inundables, que aquestes cases tinguin autèntiques rateres on és condemnada a viure i morir part de la classe obrera, que es deixin sense netejar els boscos perquè no surt rendible, o que s'incendiïn expressament per cobrar subvencions, o que deixin sense arreglar ponts que se sap amb certesa que estan en condicions precàries fins que s'esfondren?
El foc, l'aigua i la gravetat són forces naturals, però els motius i conseqüències pels que aquestes forces naturals arrosseguen milers de persones a la mort són motius i conseqüències socials. És l'AFANY DE GUANY imposat pel procés d'ACUMULACIÓ del Capital (força impersonal que es nodreix de l'explotació de la classe obrera) el que produeix les circumstàncies en què aquestes forces naturals causen estralls arrossegant a la mort prematura a milers de persones: “(…) si la societat sumeix a centenars de proletaris en una situació tal que necessàriament hagin de sucumbir a la mort prematura i antinatural, a una mort que és tan violenta com la produïda per l'espasa o per un projectil; si sostreu a milers d'ells les condicions vitals necessàries, si els col·loca en una situació en la qual no poden viure; si mitjançant el vigorós braç de la llei els obliga a romandre en aquestes condicions fins a l'arribada de la mort, que ha de ser conseqüència d'aquestes condicions; si sap àmpliament que aquests milers han de caure víctimes de tals condicions i no obstant això les deixa persistir, això constitueix un assassinat ocult i traïdor, un assassinat contra el qual ningú pot defensar-se, que no sembla un assassinat perquè no es veu a l'assassí (…). Però no deixa de ser un assassinat.” (La situació de la Classe Obrera a Anglaterra, F. Engels, 1844). Aquesta ha estat la situació que s'ha viscut a Veneçuela.
L'any 1999 a la regió de la Guaira, llavors anomenada estat Vargas, despreniments de fang, terra i roca van arrasar amb tot el que van trobar al seu pas quan desenes de rius i torrents es van desbordar alhora. El terra no va poder absorbir l'aigua de les intensíssimes pluges que es van concentrar en quatre dies, per la qual cosa el terreny va caure per la força de la gravetat arrossegant literalment la muntanya cap a les poblacions costaneres deixant milers de morts i un èxode massiu de més de 100.000 persones que es van haver de desplaçar a altres zones.
Però al capital poc li importa això; la concentració de capitals a la zona on s'ubica el segon port més important del país i el principal aeroport internacional va fer que s'hi concentrés novament la població i es reprenguessin els negocis especulatius immobiliaris amb la reconstrucció.
D'una banda, la població que va haver de tornar per la necessitat del salari es va veure obligada a construir casa seva de manera informal a les mateixes lleres dels rius on es va produir l'allau o en els turons; d'altra banda, l'estat capitalista veneçolà disfressat de socialista i les empreses privades van construir per als seus guanys macroedificis i complexos residencials d'habitatge públic i privat de 20 plantes o més als nous terrenys costaners guanyats pel fang al mar.
El CINISME d'aquesta societat capitalista és tan gran que després dels milers de morts té el desvergonyiment de publicar que era conegut per tothom que no s'hi podia construir, entrevistant geòlegs i enginyers que advertien que no era terreny urbanitzable. Els famosos experts en el capitalisme són els mateixos que acaben signant tots els plans constructors com a bons servidors del capital, falsejant estudis del terreny i donant per bones inspeccions tècniques d'edificis i construccions deficients i obsoletes.
Una part de la burgesia a través dels seus mitjans assenyala com a culpable de la construcció en aquests llocs la corrupció i la falta de fiscalització, que es van fer servir materials barats i s'abriva l'espantall del fals socialisme veneçolà com a responsable de la catàstrofe. No estan faltant les guerres estadístiques sobre si van col·lapsar més edificis construïts per part d'empreses estatals o privades per espolsar-se la responsabilitat dels milers de morts i afavorir cadascun la seva línia de negoci.
Tot per OCULTAR que mentre existeixi el CAPITALISME (i a Veneçuela no hi ha hagut mai ni un gram de socialisme) governi qui governi es construirà a qualsevol lloc on les necessitats del capital i el guany ho exigeixin al mínim cost, concentrant poblacions obreres en llocs perillosos amb plena consciència de que ho són, si allà es necessita mà d'obra per ser explotada.
Als mitjans s'exhibeixen els ferits i les víctimes mortals a Veneçuela, mostrant els horrors del desastre i la població remenant runa amb les mans per falta de maquinària. El capital explota els cadàvers la mort dels quals ha provocat, per cridar a la unitat interclassista entre explotats i explotadors, instrumentalitzant-los per a la seva agenda parlamentària i per desviar l'atenció del veritable culpable: el propi sistema capitalista.
Control social y repressió
Pocs dies després del terratrèmol, amb el pretext d'ajudar la població, el govern ha decretat la militarització de la regió: “Davant la gravetat de la situació, la presidenta encarregada, Delcy Rodríguez, va declarar zona de desastre a l'estat de La Guaira i va ordenar la militarització de la regió per facilitar les tasques de cerca, rescat i distribució d'ajuda humanitària”. (América Económica, 03-07-2026).
L'interès real de la burgesia en militaritzar la zona és el control i la repressió sobre la població. Amb milers de ferits, els hospitals les infraestructures dels quals ja estaven obsoletes i no tenien insums suficients estan ara desbordats. Amb milers de persones que han quedat sense casa i milers de desplaçats, la burgesia ha d'evitar que la situació es descontroli. La funció de l'exèrcit és reprimir les protestes que necessàriament es donen per la manca de reubicació, per la manca de menjar, pels talls de subministrament, per la falta d'atenció mèdica en condicions i la manca de medicaments, per l'estat i les condicions dels campaments on reubicaran la població, i per la frustració, la ràbia i la impotència que aquesta situació provocarà. La careta burgesa del control i repressió exercit pels seus cossos repressius (policia, exèrcit) s'anomena “ajuda humanitària”.
L'imperialisme estatunidenc ha enviat a Veneçuela un contingent d'uns 2.000 soldats no només per controlar el negoci de la reconstrucció, sinó també per establir un control militar directe sobre un dels punts estratègics més importants del país: el port i l'aeroport de La Guaira; port justament en què l'imperialisme xinès havia promogut la creació d'una Zona Econòmica Especial destinada a reproduir en el proletariat veneçolà la mateixa sobreexplotació aplicada al proletariat xinès. La catàstrofe es converteix en l'ocasió que aprofita l'imperialisme estatunidenc per avançar posicions, tractant de desplaçar l'imperialisme xinès en un punt estratègic de Veneçuela.
La reconstrucció i el deute
La burgesia ja ha anunciat un pla de reconstrucció amb fons alliberats de l’FMI. Recordem que el pla dels EEUU respecte a Veneçuela, i que es va teatralitzar amb la detenció del titella Maduro al gener, és que les empreses petrolieres nord-americanes entrin a reconstruir la infraestructura energètica, avançant els diners a compte de les vendes del petroli extret. Segons aquest pla, modernitzant la infraestructura i incrementant la producció, podrien vendre el cru de Veneçuela al món, obtenint grans guanys i prometent un futur daurat als veneçolans.
Però queda per pagar l'enorme deute de l'economia capitalista veneçolana: “Veneçuela està a punt de revelar un voluminós deute de 240.000 milions de dòlars (212.000 milions d'euros), molt més gran del que es creia.” (Expansión, 25-06-2026). I ja se senten els efectes de l'acaparament de dòlars posteriors al desastre en la inflació, flagell addicional del proletariat veneçolà mitjançant el qual el poder adquisitiu del salari s'evapora en bolívars, mentre els guanys s'han pogut transformar en dòlars durant tots aquests anys de govern del Partit de l'Exèrcit. El carregament de dòlars físics enviat pels EEUU (el primer des del 2017), es destinarà com fins ara a garantir l'operativa i el guany patronal.
La crua realitat és que els deutes del capitalisme veneçolà, la reconstrucció de les infraestructures energètiques i la reconstrucció de la zona devastada – mentre subsisteixi el capitalisme – només es poden pagar i fer amb la sobreexplotació del proletariat veneçolà. Mentre subsisteixi el capitalisme a Veneçuela (encara que els uns i els altres ho vesteixin falsament de socialisme), l'única sort per la classe obrera és l'explotació de la mercaderia força de treball, per l'obtenció de la plus-vàlua com a única font de guany.
En aquesta explotació els morts també els posarà la classe obrera. Segons l'informe de l'OIT cada any moren més de 2,9 milions de treballadors a tot el món per efecte dels mal anomenats “accidents” de treball o per malalties laborals. L'explotació i el mal estat de les infraestructures a Veneçuela no paren de deixar un enfilall de treballadors ferits i morts: “Quatre treballadors de Corpoelec ferits després d'explosió en subestació El Mácaro” (juliol 2025), on l'esclat d'un transformador va costar la vida a un tècnic i va deixar els liniers amb cremades greus. "Emergència al Llac de Maracaibo: Incendi en plataforma mixta deixa sis operaris cremats" (maig 2026)."17 treballadors ferits en explosió de trepant PDVSA a La Victoria, estat Apure" (juny 2026). El sistema mercantil capitalista és un sistema CRIMINAL que supura mort per tots els porus.
El narcòtic de la unitat nacional
Precisament perquè tot l'esforç de la reconstrucció recaurà sobre la classe obrera, la burgesia inocula al proletariat el narcòtic de la unitat nacional i de la pàtria. Però la famosa “pàtria” per la classe obrera és la nostra explotació. Els uns i els altres, tots els que tenen interessos econòmics en l'explotació de la classe obrera mundial en general i veneçolana en particular, ja siguin burgesos veneçolans oficialistes o d'oposició, o nord-americans, russos, espanyols, xinesos o italians; tots basen el seu guany en la nostra explotació.
Tant l'oficialisme com l'anomenada “oposició” han apel·lat a la “unitat, la serenitat i la solidaritat entre tots els veneçolans”. Però la fraternitat i la solidaritat en boca de la burgesia només signifiquen sotmetiment i explotació per la classe obrera. La màscara de la “fraternitat” va caure davant del proletariat quan es va insurreccionar contra la burgesia el juny de 1848 a París en una lliçó històrica que no hem d'oblidar: “La fraternité, la germandat de les classes antagòniques, una de les quals explota l'altra, aquesta fraternitat proclamada al febrer i escrita amb grans caràcters en el front de París, a cada presó i a cada caserna, té com a veritable, autèntica i prosaica expressió la guerra civil; la guerra civil sota la seva forma més espantosa, la guerra entre el treball i el capital. Aquesta fraternitat resplendia davant de totes les finestres de París la nit del 25 de juny, quan el París de la burgesia encenia les seves il·luminacions, mentre el París del proletariat cremava, gemegava i es dessagnava. La fraternitat va existir precisament el temps durant el qual l'interès de la burgesia va estar agermanat amb el del proletariat.” (Les lluites de classes a França, Marx, 1848).
La gran mentida del socialisme a Veneçuela
La gran victòria de la burgesia veneçolana – tant de l’oficialisme com de l’“oposició” – ha estat aconseguir identificar al Partit de l'Exèrcit amb el socialisme i el comunisme. És una necessitat imperiosa per a la classe obrera eliminar aquesta GRAN MENTIDA. A Veneçuela no hi ha socialisme, hi ha CAPITALISME. El capitalisme es basa en el treball assalariat, en què la nostra força de treball és una mercaderia més i té un preu: el salari. Per això el capitalisme significa inevitablement explotació i fam per a la classe obrera. Cap canvi de govern parlamentari significarà un canvi real per a la classe obrera en el capitalisme.
Aquest món burgès s'enfonsa i amenaça amb arrossegar-nos amb ell, no tenim pegats o pedaços que posar-li sinó una nova societat per la qual lluitar i viure. I no una caricatura d'aquesta amb els noms canviats sinó una societat veritablement comunista: sense treball assalariat, sense mercat, sense anarquia de la producció, sense propietat privada, sense Estat, ni crisis ni guerres… en la qual “el lliure desenvolupament de cadascú serà la premissa del lliure desenvolupament de tots” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
ABAIX EL CAPITALISME EXPLOTADOR QUE ASSASSINA A LA CLASSE OBRERA!
ABAIX EL FALS “SOCIALISME” DEL PARTIT DE L'EXÈRCIT!
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – juliol 2026