Proletaris del món, uniu-vos!
CONTRA LA GUERRA IMPERIALISTA, INTERNACIONALISME PROLETARI
El 24 de febrer del 2022, l'exèrcit imperialista rus ha començat un atac a gran escala contra l'estat ucraïnès el qual ha estat armat i preparat durant anys pels imperialismes europeu i estatunidenc.
Quins processos històrics determinen la situació?
El centre de gravetat del capitalisme mundial s'ha anat desplaçant i es desplaça cap a Àsia (primer el productiu, després el comercial i finalment el financer), determinant una pèrdua gradual però inexorable del poder dels vencedors de la 2a matança mundial (els EEUU en primer lloc).
El repartiment del món realitzat a Ialta i Potsdam el 1945 entre les potències capitalistes vencedores de la segona matança mundial fa temps que ja no es correspon a les relacions de força reals entre els diferents imperialismes.
L'ordre mundial inaugurat amb les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, pels bombardejos sobre Dresden i Hamburg, sobre les cendres de la incineració en els fronts de guerra i en la rereguarda de desenes de milions d'obrers a tot el món per a major glòria del capital, ha caducat.
El desenvolupament del capitalisme a tots els racons del món i el volcà de la producció a Àsia han sumit des del 2008 al capitalisme en una gran crisi de sobreproducció de la qual es van succeint els episodis. Aquesta crisi de sobreproducció capitalista està enfonsant la quota de guany, aguditzant la guerra comercial i imposant la necessitat de la destrucció de les forces productives com sortida capitalista a la crisi.
Tant la ruptura del repartiment del món com la crisi de sobreproducció relativa de capitals condueixen al món capitalista cap a la guerra imperialista; no es tracta de la bogeria d’un o altre titella sinó de l'essència de la solució capitalista a la crisi: “Com venç aquesta crisi la burgesia? D'una part, per la DESTRUCCIÓ obligada d'una massa de forces productives; d'una altra, per la CONQUESTA de nous mercats i l'EXPLOTACIÓ més intensa dels antics. De quina manera ho fa, llavors? Preparant crisis més extenses i més violentes i disminuint els mitjans de prevenir-les.” (Manifest del Partit Comunista).
Notes sintètiques del procés de ruptura del repartiment del món i de la crisi de sobreproducció
Les potències capitalistes vencedores de la 2a matança mundial (entre elles l'imperialisme rus, falsament denominat socialista) es van repartir Europa i el Món. El període de reconstrucció postbèl·lica es va estendre fins a la dècada dels ’70, en paral·lel amb el desenvolupament i culminació de les revolucions burgeses anticolonials a Àsia (de la qual el maoisme n’és una expressió més) i Àfrica que culminen amb la derrota dels EEUU a Vietnam el 1975. Al final d'aquest cicle, el primer dèficit comercial dels EEUU, la ruptura dels acords de Bretton Woods, l'inici de la caiguda dels tipus d'interès i l'increment de l'endeutament dels EEUU assenyalaven els primers símptomes del declivi gradual de l'imperialisme dels EEUU.
Des d'aquest moment EEUU va tractar d'alentir el desenvolupament capitalista a Àsia i Àfrica i la seva incorporació al mercat mundial al costat d'Amèrica del Sud, lluitant per bloquejar la interconnexió i desenvolupament de noves àrees capitalistes (cops militars a Amèrica del Sud, derrocament del Xa, guerra Iraq-Iran al 1980-1988, etc.).
Però les potències capitalistes vençudes en la segona matança mundial es recuperaven més ràpidament en haver sofert una destrucció major. L'imperialisme alemany iniciava els passos de la seva recuperació amb la CECA (1951), la CEE i la CEEA (1957), amb l'objectiu compartit amb la burgesia francesa que la tercera guerra mundial no es desenvolupés una altra vegada a Europa. Amb la caiguda del fals socialisme a Rússia (a partir de 1989) i l'enfonsament del bloc capitalista de l'Est, es van trencar les cadenes que impedien la reunificació d'Alemanya i la recuperació imperialista del seu àmbit d'influència. L'altre vençut, el Japó, aconseguia copar els 10 primers bancs per actius el 1990 i multiplicar per 10 la robotització de la seva indústria en relació amb els EEUU i Alemanya.
La guerra de l'Iraq (1990) va ser la resposta dels EEUU per a frenar als “vençuts” que amenaçaven amb destronar-lo. Amb la imposició del pagament dels costos de guerra, amb la contingentació de la producció japonesa, es va imposar a un Japó desarmat que es cogués en la salsa de la seva pròpia sobreproducció relativa de capitals. No va funcionar tan bé amb Alemanya, que va aconseguir imposar el desmembrament de Iugoslàvia (1991-1999), la creació de la UE (1993) i, després de superar l'atac al Sistema Monetari Europeu el 1992, va aconseguir llançar la seva moneda el 1999 en els mercats financers per a competir amb el dòlar com a moneda de atresorament i divisa mundial.
Al 2000 van punxar les “.com” i van fer fallida les aerolínies als EEUU, procedint l'imperialisme nord-americà a intentar la mateixa recepta després dels oportuns autoatemptats de l’11-S del 2001, amb la invasió de l'Afganistan. El fracàs de l'intent de presa de control de la PDVSA el 2002 determina la burgesia estatunidenca a la invasió de l'Iraq (2003) per a descarregar la guerra en la resta de competidors i posar el petroli a un preu que permetés llançar el gas del fracking i convertir-se en país netament exportador de combustibles fòssils. Però els alts preus no beneficiaven solament als EEUU, sinó que van ressuscitar a la potència imperialista russa del daltabaix sofert el 1989.
El 2008 es va iniciar de manera general la crisi de sobreproducció relativa de capitals que ha portat al capitalisme mundial a presenciar la completa inversió dels seus paràmetres i coordenades durant un període no menyspreable de temps (tipus d'interès negatius, bilions de dòlars de deute amb rendiment nominal negatiu, programes de compres i injeccions de capital, etc.).
Vint anys després del 2001, l'imperialisme estatunidenc no ha pogut mantenir les seves posicions i es retira amb la cua entre les cames de l'Iraq i l'Afganistan. Mentrestant, l'imperialisme capitalista xinès s'expandeix pel món amb la Nova Ruta de la Seda i l'imperialisme europeu – que es creia immune – veu amb alarma com és desplaçat per Rússia i la Xina a Àfrica (retirada del Sahel) i fins i tot del seu pati posterior i àrea d'influència (Europa de l'Est i els Balcans).
És en aquest context que els diferents imperialismes capitalistes (els EEUU, UE, la Xina, Rússia, etc.) estan prenent posicions per a aquesta guerra a través dels múltiples conflictes que es desenvolupen en el món (Etiòpia, Iemen, Taiwan, Bielorússia, el Kazakhstan, Ucraïna, etc.). Qualsevol d'aquests conflictes pot incendiar l'enorme barril de pólvora de la multiplicada capacitat destructiva bèl·lica acumulada i iniciar l'incendi de la tercera guerra mundial.
L'alternativa proletària a la guerra és la revolució social anticapitalista
El paper reservat al proletariat en el guió burgès que hem descrit i en els episodis posteriors és el de carn de canó en el camp d'explotació i en el front de guerra, tret que s'aixequi contra els explotadors com a classe per sí i no pel capital, que reprengui la lluita de classe i es constitueixi en Partit Comunista Internacional.
De la primera guerra mundial i a l’escalf de la Revolució d'Octubre va sorgir la Internacional Comunista el 1919, òrgan per a la revolució internacional que va declarar al proletariat mundial:
"Enrecorda't de la guerra imperialista! Aquestes són les primeres paraules que la Internacional Comunista dirigeix a cada treballador, qualsevol que sigui el seu origen i la seva llengua. Recorda que, a causa de l'existència del règim capitalista, un grapat d'imperialistes va tenir durant quatre llargs anys la possibilitat d'obligar a tots els treballadors del món a degollar-se! Recorda que la guerra burgesa va sumir a Europa i al món sencer en la fam i la indigència! Recorda que sense la liquidació del capitalisme, la repetició d'aquestes guerres criminals no sols és possible sinó inevitable!" (…) "La guerra imperialista va confirmar una vegada més la veracitat del que podia llegir-se en els estatuts de la I Internacional: l'emancipació dels treballadors no és una tasca local ni nacional sinó una tasca social i internacional." (Estatuts de la Internacional Comunista, II Congrés, 1920).
Aquesta Internacional va sofrir una greu degeneració en el curs d'un breu període de temps en cometre una sèrie d'errors tàctics (front únic polític, 1921), tàctic-programàtics (govern obrer, 1922), organitzatius (la mal anomenada “bolxevització”, 1924) que van conduir a la contrarevolució estalinista (el “socialisme en un sol país” o la mentida que a Rússia hi havia socialisme, 1926). Aquests errors van destruir a la pròpia Internacional, convertint-la en una sucursal subordinada a les necessitats de la construcció de capitalisme a Rússia. L'estalinisme no va ser la causa sinó el producte d'aquests errors i desviacions.
Sense la superació completa i definitiva d'aquests errors tàctic-programàtic-organitzatius és impossible la represa de la línia de classe, del Partit Comunista Internacional. Sense la reapropiació del programa i de la teoria marxista és impossible una alternativa al guió macabre reconstrucció-sobreproducció-crisi-guerra-destrucció: “sense teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari” (Lenin, Què fer?, 1903).
La contrarevolució estalinista va trencar la columna vertebral del proletariat mundial que sofreix encara les conseqüències d'aquesta derrota i de la falsa associació del socialisme amb el capitalisme esparracat que es va desenvolupar a Rússia i satèl·lits o Cuba (difícilment algú amb dos dits de front pot empassar-se que hi ha socialisme a la Xina). Ja el 1934, la Rússia estalinista havia entrat en la Societat de les Nacions, estigmatitzada per Lenin com la “cova dels bandits”. El 1943, en plena segona guerra mundial, l'estalinisme dissolia el cadàver de la Internacional com a ofrena per a repartir-se millor Europa i el món amb la resta de potències imperialistes.
I bé, en la situació actual en la qual el capitalisme s'ha estès fins a l'últim racó del món i davant l'aprofundiment de la crisi de sobreproducció actual i l'agudització dels conflictes entre potències imperialistes quina és la posició internacional dels comunistes?
Avui com ahir, la posició militant comunista és la del derrotisme revolucionari, la transformació de la guerra imperialista en guerra civil revolucionària: “El proletariat no sols ha d'oposar-se a tota guerra d'aquest tipus, sinó que ha de desitjar la derrota del 'seu' govern en tals guerres i utilitzar aquesta derrota per a una insurrecció revolucionària, si fracassa la insurrecció destinada a impedir la guerra.“ (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916). Qualsevol defensa de la pròpia “pàtria” és trair a la causa de la revolució: “Els obrers no tenen pàtria, no se'ls pot prendre allò que no posseeixen.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Qualsevol il·lusió pacifista en un capitalisme sense guerres és un estupefaent social que lliura lligat de mans i peus el proletariat a la seva burgesia en el moment de la veritat: “6è (…) sense la liquidació revolucionària del capitalisme, cap tribunal d'arbitratge internacional, cap debat sobre la reducció d'armaments, cap reorganització “democràtica” de la Lliga de Nacions poden preservar a la humanitat de les guerres imperialistes." (Condicions d'admissió, II Congrés de la Internacional Comunista, 1920).
“Es limitaran a maleir tota guerra i tot el militar, es limitaran a exigir el desarmament? Mai es conformaran amb un paper tan vergonyós les dones d'una classe oprimida que sigui veritablement revolucionària. Els diran als seus fills: "Aviat seràs gran. Et donaran un fusell. Pren-lo i aprèn bé a manejar les armes. És una ciència imprescindible per als proletaris, i no per a disparar contra els teus germans, els obrers d'altres països, com passa a la guerra actual, i com t'aconsellen que ho facis els traïdors al socialisme, sinó per a lluitar contra la burgesia del teu propi país, per a posar fi a l'explotació, a la misèria i a les guerres, no amb bons desitjos, sinó vencent a la burgesia i desarmant-la” (…) “Només després d'haver desarmat a la burgesia podrà el proletariat, sense trair la seva missió històrica universal, convertir en ferralla tota classe d'armes en general, i així ho farà indubtablement el proletariat, però només llavors; de cap manera abans.” (El programa militar de la revolució proletària, Lenin, 1916).
Aquest món s'enfonsa i amenaça amb arrossegar-nos amb ell, no tenim pegats o pedaços a posar-li sinó una nova societat per la qual lluitar i viure. I no una caricatura d'aquesta amb els noms canviats (com a Rússia, Cuba, la Xina, Veneçuela, etc.) sinó una societat veritablement comunista: sense treball assalariat, sense mercat, sense anarquia de la producció, sense Estat, ni crisi, ni guerres… en la qual el lliure desenvolupament de cadascú serà la premissa del lliure desenvolupament de tots (Manifest del Partit Comunista).
Per l'internacionalisme proletari!
- Rebuig a tot nacionalisme.
- Rebuig a la solidaritat amb l'economia de l'empresa i amb l'economia “nacional”.
- Derrotisme revolucionari contra la pròpia burgesia en temps de guerra comercial o militar.
- Organització conjunta i internacional dels proletaris de totes les llengües en el Partit Comunista Internacional per a la revolució comunista a escala mundial.
ABAIX EL CAPITALISME CRIMINAL I ASSASSÍ!
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – febrer 2022 – pcielcomunista.org – @pcielcomunista