Proletaris del món, uniu-vos!
TRENQUEM LA CAMISA DE FORÇA DEL “SINDICALISME” INTEGRAT A L’ESTAT BURGÈS
Contra què lluiten els bancs centrals?
En els comentaris i decisions dels bancs centrals (Fed, BCE, BoE) hi ha una cantarella que es repeteix: l’evolució del “mercat laboral”. Resumidament, un mercat laboral “fort” (amb molta demanda d’ocupació i pocs parats) és un problema per la burgesia i les pujades de tipus d’interès van dirigides a tractar de dificultar la contractació per reequilibrar la balança de l’oferta i la demanda en favor de la patronal i frenar les pujades salarials. Més o menys explícitament, ho han dit tots: “El BCE advoca per pujar més els tipus d’interès per frenar les pujades salarials.” (Expansión, 07-03-2023).
L’excusa i el veritable motiu
L’excusa dels bancs centrals (evitar que les pujades salarials produeixin inflació) va ser refutada ja al 1865 per K. Marx. Però això no significa que no tinguin un interès de classe (burgesa) molt concret i fundat per actuar en contra de les pujades salarials. En la refutació es troba l’explicació d’aquest interès de classe de la burgesia: “Una pujada general dels salaris comportaria una baixada de la quota general de guany, però no afectaria, en termes generals, els preus de les mercaderies.” (Salari, preu i guany, K. Marx, 1865).
El plusvalor i la mercaderia força de treball
Un dels descobriments científics més importants per la classe obrera és que l’única font de guany és el plusvalor, obtingut a través de l’explotació de la classe obrera:
“La força de treball és, en la nostra actual societat capitalista, una mercaderia; una mercaderia com una altra qualsevol, i, malgrat això, molt peculiar. Aquesta mercaderia té, en efecte, l’especial virtut de ser una força creadora de valor, una font de valor, i, si se la sap emprar, de major valor que el que en si mateixa posseeix. En l’estat actual de la producció, la força humana de treball no només produeix en un dia més valor del que ella mateixa conté i costa, sinó que, amb cada nou descobriment científic, amb cada nou invent tècnic, creix aquest romanent de la seva producció diària sobre el seu cost diari, reduint-se, per tant, aquella part de la jornada de treball en què l’obrer produeix l’equivalent del seu jornal, i allargant-se, d’altra banda, la part de la jornada de treball en què ha de regalar el seu treball al capitalista, sense que aquest li pagui res.” (Introducció de F. Engels a Treball assalariat i capital).
Les contradiccions de la situació actual
El capitalisme segueix immers en una sèrie de contradiccions que hem anat mostrant a “El Comunista” nº68 (pàgs. 12 i 13) i a “El Comunista” nº69 (pàg.28).
D’una banda, la burgesia veu amb preocupació una escassetat persistent en la mà d’obra de determinats sectors, una reducció de les hores treballades per treballador i de la població ocupada, mentre simultàniament les taxes de desocupació segueixen baixes (als EEUU han arribat al 3,5%, el mínim en 40 anys). En paral·lel, s’està produint una onada d’acomiadaments en el sector tecnològic però que s’expandeix en general a altres sectors de l’aristocràcia obrera i que, a finals d’aquest primer trimestre de 2023, entre els EEUU i Europa, assolia la suma de “158.000 acomiadaments, dels quals, almenys, 21.000 (13%) eren a Europa, enfront del 10% del gener”. (Expansión, 10-04-2023).
Com a reflex de la inflació s’ha produït una onada de vagues a nivell mundial, sobretot en sectors de l’aristocràcia obrera però no només, cosa que ha pressionat a l’alça (encara que insuficientment) els salaris. I, mentre es produeix un increment exponencial de la robotització (veure pàg. 23 de ”El Comunista” nº70), s’envelleix la població i es redueix la natalitat.
Superpoblació obrera relativa
El capitalisme necessita produir i produeix un exèrcit industrial de reserva per les necessitats d’expansió del seu procés d’acumulació i com a condició de vida del seu propi règim: “(…) l’existència d’una superpoblació obrera és un producte necessari de l’acumulació o de l’increment de la riquesa dintre del règim capitalista, (…) una de les condicions de vida del règim capitalista de producció. Constitueix un exèrcit industrial de reserva (…) Li ofereix el material humà, disposat sempre per ser explotat a mesura que el reclamin les seves necessitats variables d’explotació i independent, a més dels límits que pugui oposar l’augment real de la població.” (El Capital, Llibre I, Secció 7ª, Cap. XXIII). És precisament l’escassetat d’aquest exèrcit industrial de reserva en determinats sectors una de les coses que turmenta a la burgesia, però no l’única.
La burgesia és incompatible amb la societat
A més d’aquest exèrcit industrial de reserva que entra i surt de la producció, el capitalisme genera una massa cada vegada més gran de treballadors improductius a efectes de l’acumulació capitalista. Aquest sistema, que es basa en l’explotació de la classe obrera, es veu abocat a mantenir-los, tot i que miserablement, a través de subsidis, prestacions i pensions. No és un fenomen nou ni imprevist: “És, doncs, evident que la burgesia ja no és capaç de seguir exercint el paper de classe dominant de la societat ni d’imposar a aquesta, com a llei reguladora, les condicions d’existència de la seva classe. No és capaç de dominar, perquè no és capaç d’assegurar al seu esclau l’existència, ni tan sols dins el marc de l’esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-lo decaure fins al punt d‘haver de mantenir-lo, en lloc de ser mantinguda per ell.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
El capitalisme ha ensenyat amb els forns crematoris durant la 2ª guerra mundial quina és la seva última solució a aquesta contradicció i part de la burgesia demostra tenir consciència d’això: “El Fons reclama, entre altres mesures, que es retallin les prestacions i s’endarrereixi l’edat de jubilació davant "el risc que la gent visqui més de l’esperat".” (El País, 11-04-2012).
Per l’abolició del treball assalariat
Mentre existeixi capitalisme, la força de treball serà una mercaderia subjecta a les lleis que presideixen l’anarquia de la producció mercantil: “La condició d’existència del capital és el treball assalariat.” (Manifest del Partit Comunista, 1848). Aquestes lleis inclouen la necessitat periòdica de la destrucció de les forces productives ja creades i de les mercaderies produïdes en excés, també de la mercaderia força de treball.
Només acabarem amb aquesta situació quan acabem amb el caràcter de mercaderia de la força de treball de la classe obrera: “[La classe obrera] Ha de comprendre que el sistema actual, fins i tot amb les misèries que bolca sobre ella, engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per la reconstrucció econòmica de la societat. En comptes del lema conservador de "Un salari just per una jornada de treball justa!", haurà d’inscriure a la seva bandera aquesta consigna revolucionària: "ABOLICIÓ DEL SISTEMA DEL TREBALL ASSALARIAT!".” (Salari, preu i guany, K. Marx, 1865).
La necessitat del sindicalisme de classe
Des dels seus inicis el marxisme ha deixat clara la relació estreta i necessària entre la lluita immediata (amb les seves limitacions) òrgan de la qual és el Sindicat de Classe i la perspectiva revolucionària òrgan de la qual és el Partit Comunista.
“A vegades els obrers triomfen; però és un triomf efímer. El veritable resultat de les seves lluites no és l’èxit immediat, sinó la unió cada vegada més extensa dels obrers. (…) Aquesta organització del proletariat en classe i, per tant, en partit polític, torna sense cessar a ser soscavada per la competència entre els propis obrers. Però ressorgeix, i sempre més forta, més ferma, més potent.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
“(...) vol dir això que la classe obrera ha de renunciar a defensar-se contra les usurpacions del capital i cedir en els seus esforços per aprofitar totes les possibilitats que se li presentin per millorar temporalment la seva situació? Si ho fes, es veuria degradada en una massa uniforme d’éssers humans desgraciats i destrossats, sense salvació possible. (…) Si en els seus conflictes diaris amb el capital cedissin covardament, es desqualificarien sens dubte per emprendre moviments d’envergadura més gran.” (Salari, preu i guany, 1865, K. Marx).
El sentit d’aquests passatges és tant profund com demolidor: una classe que arrossega una existència d’humiliació, que és atropellada i aixafada sense ni tan sols sentir l’impuls de revelar-se i emprendre la lluita immediata contra aquesta situació, està incapacitada per abolir l’esclavitud a la qual està sotmesa.
Una mostra més de pestilent integració sindical
Si a l’últim congrés de CCOO a l’Estat espanyol va participar el dirigent de la Patronal (CEOE), a l’últim congrés de la CGIL va acudir la presidenta del Govern italià. Per alguns, el motiu d’escàndol és la filiació parlamentària de l’esmentada: el partit folklòricament filofeixista Germans d’Itàlia. La presència de la ministra de Treball espanyola (del falsament denominat Partit Comunista d’Espanya), seria un motiu d’aplaudiment. Tot i això, més enllà del diferent vernís parlamentari, la seva essència política és la mateixa i la sintetitza molt bé la primera ministra italiana: “"Però avui és 17 de març, Festa de la Unitat Nacional. El dia en què es celebra el naixement estatutari de la nostra nació. I aquí ha estat absent el president del consell de ministres des de fa 27 anys. Amb aquesta presència, aquest debat, avui podem veritablement intentar celebrar la unitat nacional. Perquè la unitat no és anul·lar la contraposició, que té un paper educatiu per qualsevol comunitat. La unitat és l’interès superior, el comú destí que dóna sentit a la contraposició". Feia 27 anys que cap primer ministre assistia i prenia la paraula al congrés de la CGIL. (...), el secretari sortint, la va trucar fa unes setmanes i la va convidar a la cita. "El sindicat dialoga amb tots sense prejudicis"(…)” (El País, 18-03-2023).
És només una mostra més de la pestilent integració de les grans organitzacions autodenominades sindicals i de la pèrdua completa del seu caràcter de sindicats de classe.
Tots els animals del zoològic parlamentari actuen segons el contingut politicosocial de la Carta Feixista del Treball (1927), base de tota la legislació laboral europea i mundial actual: “El contracte col·lectiu de treball és l’expressió concreta de la solidaritat entre els diferents factors de la producció, mitjançant la conciliació dels interessos oposats dels patrons i dels treballadors i la seva subordinació als interessos superiors de la producció”.
El feixisme: vençut militar però vencedor social
Des de la fi de la 2ª matança mundial, va ser clar que: “(…) la dinàmica sindical continua desenvolupant-se ininterrompudament en el ple sentit del control estatal i de la inclusió en les instàncies administratives oficials. El feixisme, realitzador dialèctic de les velles instàncies reformistes, va dur a terme la del reconeixement legal del sindicat perquè pogués ser el titular dels convenis col·lectius amb la patronal fins al punt de l’empresonament efectiu de tota organització sindical en les articulacions del poder de classe burgès. Aquest resultat és fonamental per la defensa i la preservació del règim capitalista precisament perquè la influència i l’ús de l’enquadrament sindicalista és una etapa indispensable per qualsevol moviment revolucionari dirigit pel partit comunista.” (Partit revolucionari i acció econòmica, 1951).
Aquesta va ser la valoració del Partit, sense pal·liatius, des de la reconstitució de la C.G.L com a C.G.I.L. (amb la “i”): “no pot dissimular que ni tan sols la confederació que queda amb els socialcomunistes de Nenni i Togliatti es basa en l’autonomia de classe. No és una organització roja, és també una organització tricolor COSIDA AMB EL MODEL DE MUSSOLINI.” (Les escissions sindicals a Itàlia, 1949).
Condemnats dins de la presó sindical integrada?
Mentre que uns volen fer-nos renunciar a l’organització sindical entregant-la a la classe dominant, altres volen tancar-nos dins una presó sindical integrada. Ni una cosa ni l’altra.
Ja les tesis de la Internacional deixen clar que, tot i que no som escissionistes per principi en el pla sindical, els comunistes: “5. (…) no han de titubejar davant les escissions que puguin produir-se en el si de les organitzacions sindicals si, per evitar-les, haguessin d’abandonar el treball revolucionari, negar-se a organitzar al sector més explotat del proletariat”. (II Congrés de la Internacional Comunista el 1920).
Les Tesis Característiques del nostre Partit, després de deixar assentat que “7. El partit no adopta mai el mètode de formar organitzacions econòmiques parcials que comprenen només treballadors que accepten els principis i la direcció del partit comunista”, imposen una tasca als militants i al Partit mateix: “(…) És tasca del partit, en els períodes desfavorables i de passivitat de la classe proletària, preveure les formes i encoratjar l’aparició de les organitzacions amb objectius econòmics per la lluita immediata, les quals podran inclús assumir aspectes totalment nous en el futur, després dels tipus ben coneguts de corporació, sindicat d’indústria, consell d’empresa, etc. (...)”. (Tesis Característiques, 1951).
La funció del sindicalisme integrat és controlar qualsevol petit indici d’organització de classe inclús per la lluita immediata: integrar-la, i si es resisteix, delatar-la i ofegar-la.
La funció dels comunistes és la contrària: estimular aquesta lluita immediata sense deixar de mostrar les seves limitacions, elevar políticament els treballadors que l’emprenen, enllaçar-la amb l’objectiu superior de l’abolició del treball assalariat, de la revolució comunista. Si nosaltres – marxistes – desertem d’aquesta funció, només queda l’acció de l’oportunisme i les costures de la camisa de força mussoliniana no es poden trencar.
Aquesta funció només pot fer-se avui ORGANITZANT EL SINDICAT DE CLASSE, FORA I CONTRA LA PRESÓ SINDICAL DEL MOVIMENT OBRER per la que val la denominació de sindicalisme democràtic, subvencionat, sucursal de RRHH, empresa de serveis sindicals, etc.
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – abril 2023 – pcielcomunista.org – @pcielcomunista