Proletaris del món, uniu-vos!
PER LA REPRESA DE LA LLUITA DE CLASSE CAP A LA REVOLUCIÓ SOCIAL ANTICAPITALISTA!
La base de la societat en la que vivim és el treball assalariat. L'única font de guany és l'explotació d'aquest treball assalariat, el treball de la classe obrera. El guany surt del fet que, encara que ens paguin un salari, en realitat, produïm més valor que el que ens paguen (o, el que és el mateix, no ens paguen una part del treball que fem). Això succeeix fins i tot quan ens paguen el que diu el Conveni o el contracte perquè, si no, no existiria el guany ja que del no-res no en surt res. No podem deslliurar-nos d'aquesta explotació perquè podem deixar de treballar per un empresari però no podem deslliurar-nos de la classe dels empresaris en conjunt. Si no accedim a que ens explotin no tenim amb què comprar el menjar, pagar la vivenda i la roba. Això passa perquè la classe dels assalariats no disposem de mitjans de producció mentre que els empresaris són la classe dels propietaris d'aquests mitjans de producció. Així doncs, el treball assalariat és una forma d'explotació i d'esclavitud moderna. Qui encobreix aquest fet científic o defensa la seva permanència és un traïdor a la classe obrera i un lacai de la Patronal.
Aquest guany fundat en l'explotació de la classe obrera és el que després s'estafen mútuament, es reparteixen de sotamà, etc. Amb el bombo que li donen a la “corrupció” dissimulen el fet que, encara que no hi hagués corrupció, continuaríem vivint en un sistema d'explotació i esclavitud.
Hem vist moltes vegades intervenir la policia i fins i tot l'exèrcit quan la classe obrera ha plantejat lluites i vagues que han posat contra les cordes a la Patronal. També veiem contínuament com els Jutjats o la Inspecció de Treball són una burla per als treballadors. El parlament sistemàticament aprova lleis que no són més que la voluntat de la classe dominant disfressada d'interès general. Tot això significa que l'Estat parlamentari és una arma en mans dels capitalistes per garantir l'explotació: “és la junta que administra els negocis comuns de la burgesia.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Alguns corrents proposen que fem cooperatives o que ens fem autònoms. Quina és la crua realitat darrere d'aquesta proposta? Mentre es mantingui el sistema mercantil-capitalista, es produeix per a un mercat que no es pot controlar i per tant es produeix l'anarquia de la producció i les crisis de sobreproducció relativa de capitals. La conseqüència és la fallida per la competència o el sotmetiment a les condicions del banc per a l'obtenció del crèdit, així com l'auto-imposició de jornades maratonianes i de ritmes desquiciants de treball. En síntesi, ens convertiríem en els nostres propis explotadors per pagar el crèdit al banc. Per això, els corrents que proposen l'autogestió i similars només proposen l'auto-explotació i són còmplices i perpetuadors del sistema capitalista.
Uns altres diuen que tot se solucionaria nacionalitzant les grans empreses o determinats sectors. Però l'Estat parlamentari és l'instrument de la classe patronal (i no pot ser una altra cosa) i la nacionalització l'única cosa que fa és substituir a un patró privat pel patró Estat. Les nacionalitzacions són sempre a canvi d'un rescat o indemnització pel que el capital es manté intacte per continuar explotant a la classe obrera. És més, normalment es nacionalitza pagant molt més del que val i en alternar-se el cicle es torna a privatitzar el que s'havia nacionalitzat, però per molt menys del que val.
Però algú exclamarà: cal reivindicar el “sector públic”, la sanitat, l'educació, etc. No és cert que a la sanitat pública els metges cobren plusos per donar menys baixes i utilitzar menys material? No és cert que ens envien a treballar malalts els tribunals mèdics públics? No és igual de cert que a les escoles s'ensenya que la propietat és sagrada, que l'ordre natural de les coses és que hi hagi empresaris i assalariats, que s'educa als nens per complir horaris i acceptar la disciplina en el treball? Llavors, està clar que a la classe obrera li interessa que se li doni accés gratuït als millors mètodes i tractaments mèdics, al fet que no se l'obligui a treballar malalta, al fet que no s'eduqui als nostres fills per ser bons esclaus i explotats demà. La nostra pregunta és: què té a veure això amb què el servei sigui públic o privat? Absolutament res. A la burgesia li va perfecte que es donin determinats serveis per part de l'Estat perquè es redueixin els costos i així poder-nos pagar menys salari cada burgès individual. No hi ha més. Per això, quan volen reduir els costos del salari retallen en sanitat i en educació. Així doncs, els qui reclamen la nacionalització i la defensa del sector públic només estan edulcorant el contingut de classe de l'Estat burgès i cridant, conscient o inconscientment, a defensar l'arma de l'enemic.
L'interès de la burgesia és que no siguem conscients de la situació d'explotació i per això intenta que no utilitzem els termes exactes: classe obrera, proletariat, treballadors assalariats. Per això parlen de les “classes mitjanes” i del “poble”. Però les paraules tenen un significat. Què és el “poble”? El “poble” són el conjunt de classes que no formaven part de l'aristocràcia o de l'església. Això per tant inclou als propietaris, a la burgesia. Potser ens diuen que s'exclouen les grans empreses i els bancs. Però el 80% de les empreses tenen menys de 10 treballadors. En aquestes petites empreses és on es produeix l'explotació més directa, brutal i descarnada, on els salaris són més baixos i on ni tan sols es fan contractes, ni es cotitzen les hores, ni es pot agafar la baixa. Parlar de “poble” és fomentar i embellir l'explotació més crua de la classe obrera, significa convèncer als treballadors que ajudin als seus propis explotadors, significa trair i abandonar a una gran massa dels assalariats. Exactament el mateix s'aplica a les “classes mitjanes” que o són petits propietaris o són sectors privilegiats de la classe obrera que intenten defensar el seu statu quo. Els uns i els altres, avui, defensen la seva situació actual de privilegi i criden el proletariat a defensar-los a ells amb conceptes enganyosos en comptes d'atacar els fonaments de l'explotació, són doncs conservadors i reaccionaris.
Tots els discursos anteriors solen anar acompanyats d'una petició de vot per tal o tal altre partit parlamentari o plataforma electoral vella o acabada de crear. En la nostra època - en l'època de l'imperialisme en què el domini del capital financer és aclaparador - el parlamentarisme només és l'obra de teatre amb la qual s'il·lusiona a la petita burgesia i a l'aristocràcia obrera i es busca corrompre a la classe obrera. El parlamentarisme a més és un gran negoci per als qui ocupen poltrones i gestionen pressupostos municipals, autonòmics o centrals. Per això tots menteixen més que parlen per arribar allí i tots estan disposats a fer tot el contrari del que van prometre.
Un moviment veritablement transformador i revolucionari només pot néixer fora d'aquest ambient de cretinisme parlamentari.
Tots els explotadors són súper-patriotes perquè necessiten narcotitzar-nos perquè els produïm els seus guanys, guanys que després evadeixen i reinverteixen pel món. Així els nostres patriotes exploten a la classe obrera del propi estat i a la de la resta del món. No es combat ni es pot combatre als explotadors amb un suposat patriotisme “veritable” perquè, com diu el Manifest del Partit Comunista (1848): “els obrers no tenen pàtria, no se'ls pot prendre allò que no posseeixen”. La classe obrera és una classe internacional i necessita l'internacionalisme com a únic oxigen per lluitar per la seva emancipació. Els treballadors assalariats de la resta de països són els nostres germans de classe, els nostres iguals. El nacionalisme i el patriotisme són verí que divideix a la classe obrera i ens crida a la unió amb els nostres explotadors: amb la petita, mitjana i gran burgesia.
Però alguna cosa caldrà fer aquí i ara? Aquesta és la pregunta estrella dels reformistes per convèncer als proletaris que es deixin de revolucions socials. Certament, alguna cosa cal fer aquí i ara. Però voler reformar o conservar aquesta societat significa mantenir l'explotació i l'esclavitud del sistema assalariat, significa mantenir l'atur massiu i creixent, significa mantenir les guerres que necessita el capitalisme per superar les crisis de sobreproducció a les quals es veu abocat. No importen les vides proletàries que costi!
La classe obrera no podrà emprendre la transformació radical i revolucionària dels fonaments de la societat si no som capaços abans de lluitar contra els atropellaments quotidians als quals ens veiem sotmesos en els centres de treball i si no som capaços de separar les nostres reivindicacions immediates del pantà de la petita burgesia. Per això el que cal fer “aquí i ara” és defensar-nos dels atropellaments que vivim en els centres de treball, estenent la lluita i amb ella l'organització. Els “sindicats” subvencionats són empreses de serveis sindicals, aparells al servei de la Patronal. Per a oposar-se als abusos de la Patronal la classe obrera necessita el Sindicat de Classe: organització de lluita immediata no subvencionada pel Patró ni per l'Estat, sense alliberats ni professionals, en la qual s'exclogui el nacionalisme i el parlamentarisme, fomentant l'acció directa i l'extensió de les vagues indefinides i sense serveis mínims.
Se'ns dirà que reduir dràsticament la jornada, augmentar els salaris amb forts augments lineals, eliminar la subcontractació, reduir l'edat de jubilació, etcètera és massa. Responem que qui raona així és un defensor de l'esclavitud i que si el capitalisme sobreviu rebentant a la classe obrera… que rebenti el capitalisme!
I si rebenta el capitalisme quina és l'alternativa? L'alternativa al capitalisme és una societat sense classes, sense diners, sense propietat privada i sense intercanvi mercantil: el Comunisme. Però no ha fracassat ja el comunisme? Ens han dit sempre que a Rússia i satèl·lits, a la Xina, Vietnam, Cuba o Veneçuela, hi havia socialisme o comunisme. Això és una grandíssima mentida perquè “no hi ha treball assalariat on no hi ha capital” (Manifest del Partit Comunista, 1848) i en tots aquests llocs hi ha hagut sempre treball assalariat i mercaderies. Aquesta mentida va ser denunciada per l'Esquerra Comunista des de 1926 contra la teoria falsa del “socialisme en un sol país”. No obstant això, la revolució d'octubre de 1917 sí que va ser una revolució políticament proletària que va enderrocar al govern provisional burgès, a la restauració tsarista, va instaurar la dictadura de la classe obrera sobre les classes propietàries, va acabar amb la 1ª guerra mundial i va fundar la Internacional Comunista. Aquesta grandiosa revolució proletària no podia desenvolupar-se econòmicament sense una revolució a Europa i va anar replegant-se fins a ser enterrada per l’“estalinisme” que va assassinar a la vella guàrdia bolxevic, va dissoldre el cadàver de la Internacional Comunista el 1943, va pactar primer amb el Partit Socialista Nacional Obrer Alemany (més conegut com partit “nazi”) el repartiment de l'Europa oriental (1939-1941) i després amb els EEUU, Anglaterra i França el repartiment de mitja Europa i del món (1945), va rehabilitar l'Església ortodoxa a Rússia, va entrar a l'ONU (la “cova dels bandits” segons Lenin), etc.
La caiguda del mur de Berlín i del bloc rus no és el fracàs del comunisme ni del socialisme: és el fracàs del capitalisme rus disfressat de socialisme, el fracàs d'una gran mentida històrica.
Actualment, vivim en la dictadura de la burgesia per més guarniments que li posin. És una veritat que palpem a cada moment a les vagues, als tribunals, etc. Per això no aconseguirem trencar ni modificar el sistema de relacions capitalistes de producció, del què deriva l'explotació, sense destruir l'Estat burgès. La classe obrera haurà de dotar-se al seu torn del seu propi instrument per impedir la restauració de l'esclavitud i l'explotació: la dictadura del proletariat, la història no permet un terme mig. No obstant això, aquest Estat revolucionari és només necessari en un període transitori i s'extingirà sent substituït gradualment per l'organització col·lectiva dels productors lliures associats.
Per poder dur a terme aquesta tasca, la classe obrera necessita un Partit amb una comprensió científica de la història i un programa que no sigui de reforma o conservació de la present societat: aquest partit és el Partit Comunista Internacional que ha de reunir la part més avançada i decidida del proletariat, unificant els esforços de les masses proletàries dirigint-les des de la lluita per interessos i resultats contingents a la lluita general per a l'emancipació revolucionària del proletariat.
És imprescindible entendre que “sense teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari” (Què fer?, Lenin) i estudiar els fonaments científics del marxisme (“Treball assalariat i Capital”, “Manifest del Partit Comunista”, “Anti-Dühring”, “El Capital”) juntament amb les lliçons tretes per l'Esquerra Comunista de la degeneració tàctica-programàtica-organitzativa de la Internacional Comunista (degeneració de la qual va ser copartícip el “trotskisme”), que va acabar abandonant la revolució comunista mundial el 1926.
Aquest món burgès s'enfonsa i amenaça amb arrossegar-nos amb ell, no tenim pegats o pedaços que posar-li sinó una nova societat per la què lluitar i viure. I no una caricatura d'aquesta amb els noms canviats sinó una societat veritablement comunista: sense treball assalariat, sense mercat, sense anarquia de la producció, sense propietat privada, sense Estat, ni crisis ni guerres… en la que “el lliure desenvolupament de cadascú serà la premissa del lliure desenvolupament de tots” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – 1r maig 2023 – www.pcielcomunista.org – twitter.com/pcielcomunista