¡Proletaris del món, uniu-vos!
¡PER LA REDUCCIÓ DRÀSTICA DE JORNADA, CAP A L’ABOLICIÓ DEL TREBALL ASSALARIAT!
Amb cada vegada major freqüència, diverses fraccions de la burgesia parlen de reduir la jornada de treball, preocupats per la bomba social que es pot acumular en desplaçar l'automatització a masses cada vegada majors de proletaris de l'explotació directa o pel cost que comportaria mantenir-la desactivada amb ajuts i subsidis. Malgrat ser llançades amb gran estrèpit i generar grans oposicions i escarafalls en altres sectors burgesos, les reduccions proposades per la burgesia són irrisòries o porten aparellada una reducció salarial, ja sigui immediata o derivada.
La lluita per les 40 hores setmanals es va dur a terme i es va imposar en els principals estats capitalistes fa cent anys. La realitat és que amb el salt tecnològic que s'ha produït en els mitjans de producció en l'últim segle, i fins i tot en les últimes dècades, la jornada de treball hauria de reduir-se a menys de 20 hores per setmana.
La reducció dràstica de la jornada de treball és una consigna fonamental que connecta la lluita en el pla immediat de la classe obrera amb la lluita comunista per la superació revolucionària del capitalisme: “El temps és l'espai en què es desenvolupa l'ésser humà. L'ésser humà que no disposa de cap temps lliure, la vida del qual, prescindint de les interrupcions purament físiques del dormir, els menjars, etc., està tota ella absorbida pel seu treball per al capitalista, és menys que una bèstia de càrrega. Físicament destrossat i espiritualment embrutit, és una simple màquina per produir riquesa aliena.” (Salari, preu i guany, K. Marx).
La base del capitalisme és el treball assalariat
El capitalisme es distingeix de les anteriors formes d'explotació i de divisió de la societat en classes socials pel caràcter de mercaderia de la força de treball, pel fet que la classe obrera ven la seva força de treball: “La condició d'existència del capital és el treball assalariat. (…) no hi ha treball assalariat on no hi ha capital” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Aquesta força de treball té un valor de canvi (el temps socialment necessari per la seva producció i reproducció ) però es consumeix per part del capitalista per un temps superior, comportant una diferència en favor del capitalista: el plusvalor. Aquest plusvalor, temps no remunerat a la classe obrera, és l'única font del guany. El sistema del treball assalariat no és més que el més modern sistema d'explotació i esclavitud, que subjecta a la mercaderia força de treball (a la classe obrera) a tots els vaivens i oscil·lacions destructives de l'anarquia de la producció mercantil.
Plusvalor absolut i plusvalor relatiu
La prolongació de la jornada és al seu torn la base del plusvalor, la prolongació del temps de treball no remunerat (El Capital, Secció III, plusvalor absolut). Però la prolongació del temps de treball no remunerat s'imposa també a través del desenvolupament tecnològic dels mitjans de producció que redueix el cost de la producció i reproducció de la mercaderia força de treball, ampliant la part no remunerada de la jornada fins i tot sense ampliar la jornada total (El Capital, Secció IV, plusvalor relatiu).
El temps socialment necessari que es requereix per produir el que la classe obrera consumeix per a la seva producció i reproducció no deixa de reduir-se. El que fa uns anys trigava dies a produir-se, avui es produeix en hores o fins i tot minuts. Però el temps que treballem no s'ha reduït en les mateixes proporcions, quan no ha fins i tot augmentat. La conseqüència és que el temps de la jornada no remunerat a la classe obrera s'ha incrementat i continua incrementant-se exponencialment.
Conseqüències del desenvolupament tecnològic
Aquest increment exponencial de la capacitat productiva del treball, desenvolupat per i dins del capitalisme, té com a conseqüència per la classe obrera l'expulsió del procés productiu d'una massa cada vegada major de proletaris el treball dels quals es veu reemplaçat per la tecnologia.
Això al seu torn produeix un increment de les jornades i dels ritmes de treball de la part que conserva el seu lloc de treball, en el cercle viciós pel qual les empreses competeixen entre elles per mantenir a flotació la seva taxa de guany. Aquesta competència és inevitable i es veu incrementada per la reducció de la taxa de guany i la saturació dels mercats producte de la sobreproducció.
Però també es manifesta en la fragmentació de jornades i, en diversos sectors, s'ha produït de fet una reducció de jornada amb reducció salarial abocant a molts companys i companyes a no poder assolir una jornada completa fins i tot sumant diversos treballs.
La desocupació és inevitable en el capitalisme
El capitalisme necessita l'existència d'una massa de desocupats per pressionar a la baixa el salari i per cobrir les necessitats variables de força de treball per la seva explotació:
“L'existència d'una superpoblació obrera és producte necessari de l'acumulació o de l'increment de la riquesa dins del règim capitalista, (…) una de les condicions de vida del règim capitalista de producció. Constitueix un exèrcit industrial de reserva (…) Li brinda el material humà, disposat sempre per ser explotat a mesura que ho reclamin les seves necessitats variables d'explotació (…)” (El Capital, Llibre I, Secció 7ª, Cap. XXIII).
Però, en el seu desenvolupament i malgrat que la seva única base és l'explotació del treball assalariat, el capitalisme expulsa del procés productiu a masses cada vegada majors de la població proletària reduint així la massa que explota directament i augmenta la massa que ha de mantenir, encara que sigui en condicions miserables, a través de subsidis, prestacions i pensions. És una més de les contradiccions en les quals s’enreda el capitalisme, previstes des del Manifest de 1848, i que demostra el seu caràcter històricament transitori: “(…) la burgesia ja no és capaç de continuar exercint el paper de classe dominant de la societat ni d'imposar-li a aquesta, com a llei reguladora, les condicions d'existència de la seva classe. No és capaç de dominar, perquè no és capaç d'assegurar-li al seu esclau l'existència, ni tan sols dins del marc de l'esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-lo decaure fins al punt d'haver de mantenir-lo, en lloc de ser mantinguda per ell.” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
Per l'abolició del treball assalariat
La lluita per la reducció de la jornada de treball i, en general per les condicions salarials i de treball és una necessitat ineludible per la classe obrera i és també una condició necessària, encara que no suficient, per la lluita per l'abatiment del règim burgès i l'abolició de l'explotació assalariada.
L'íntima relació entre aquesta lluita immediata i la perspectiva de la revolució comunista és clara des de fa temps: “vol això dir que la classe obrera hagi de renunciar a defensar-se contra les usurpacions del capital i desistir dels seus esforços per aprofitar totes les possibilitats que se li ofereixin per tal de millorar temporalment la seva situació? Si ho fes, es veuria degradada en una massa uniforme d'éssers humans desgraciats i destrossats, sense salvació possible. (…) Si en els seus conflictes diaris amb el capital cedissin covardament, es desqualificarien sens dubte per emprendre moviments de major envergadura.” (Salari, preu i guany, K. Marx). Precisament per liquidar o encotillar qualsevol impuls de lluita fins i tot en el pla immediat, la burgesia finança i subvenciona al sindicalisme integrat, autèntica assegurança de vida per al capital. I per aquest motiu els comunistes hem de secundar i encoratjar el desenvolupament d'una xarxa de lluita sindical fora i contra el sindicalisme integrat: el sindicat de classe.
Però en aquesta lluita immediata no podem oblidar que mentre existeixi capitalisme i treball assalariat, la força de treball continuarà sent una mercaderia subjecta a les lleis que presideixen l'anarquia de la producció mercantil: “[La classe obrera] Ha de comprendre que el sistema actual, fins i tot amb totes les misèries que bolca sobre ella, engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per la reconstrucció econòmica de la societat. En comptes del lema conservador de "Un salari just per una jornada de treball justa!", haurà d'inscriure en la seva bandera aquesta consigna revolucionària: "Abolició del sistema del treball assalariat!".” (Salari, preu i guany, K. Marx).
Capitalisme significa malbaratament i dilapidació
El capitalisme es va imposar a les formes precedents de producció a través de l'aplicació implacable de la ciència i la divisió del treball a l'interior del taller. Però això mateix es torna en un aldarull caòtic i descontrolat en el seu exterior, en un mercat inundat de mercaderies, en el qual competeixen a cegues totes les empreses entre elles per transformar en guany el plusvalor arrencat a la classe obrera.
"Tota societat basada en la producció de mercaderies té la peculiaritat que en ella els productors perden el domini de les seves pròpies relacions socials. Cadascú produeix per a si amb els mitjans que casualment té i per a la seva individual necessitat d'intercanviar. Cap d'ells sap quanta quantitat del seu article està arribant al mercat, quanta d'ella es necessita i usa realment; ningú sap si el seu propi producte trobarà una necessitat real, si podrà cobrir costos, i ni tan sols si podrà vendre. Regna l'anarquia de la producció social.
Però la producció de mercaderies, com qualsevol altra forma de producció, té les seves lleis característiques, inherents, inseparables d'ella, i aquestes lleis s'imposen malgrat l'anarquia i a través de l'anarquia. Aquestes lleis es manifesten en l'única forma de connexió social que subsisteix, a saber, l'intercanvi, i s'imposen enfront del productor individual en forma de lleis constrictives de la competència. (…) El producte domina als productors." (Anti-Dühring, F. Engels)
Això porta a que es produeixi inevitablement en excés d'allò que no es necessita mentre no es produeix suficient per satisfer altres necessitats urgents, porta al fet que els mateixos processos es desenvolupen per duplicat mantenint-los sota secret comercial, porta a multitud de treballs improductius des d'un punt de vista social, a tota una altra multitud de treballs antisocials (pensi's en l'aparell burocràtic al servei de les funcions de dominació de la burgesia), a produir mercaderies que s'espatllin per poder tornar a vendre (obsolescència programada), i, finalment, a la destrucció periòdica de les forces productives ja creades a través de crisis i guerres.
Per això, només amb la revolució comunista i l'abolició de l'anarquia de la producció mercantil podrem eliminar tota aquesta redundància i malbaratament d'esforços, eliminar tots els treballs inútils i antisocials, incorporar a tota la població a la producció, reduint així la jornada de treball obligatòria a una fracció mínima del dia, a través de la combinació de l'obligació de treballar amb la distribució d'aquest treball entre la totalitat de la població, en diferents temps i intensitats segons l'edat i altres circumstàncies personals.
Per la revolució social, pel comunisme
Actualment, vivim en la dictadura de la burgesia per més ornaments que li posin. És una veritat que palpem a cada moment en les vagues, en els tribunals, etc. Per això no és possible trencar ni modificar el sistema de relacions capitalistes de producció, del qual deriva l'explotació, sense destruir l'Estat burgès. La classe obrera haurà de dotar-se al seu torn del seu propi instrument per impedir la restauració de l'esclavitud i l'explotació: la dictadura del proletariat, la història no permet un terme mig. No obstant això, aquest Estat revolucionari és només necessari en un període transitori i s'extingirà sent substituït gradualment per l'organització col·lectiva dels productors lliures associats.
Per poder dur a terme aquesta tasca, la classe obrera necessita un Partit amb una comprensió científica de la història i un programa que no sigui de reforma o conservació de la present societat: aquest partit és el Partit Comunista Internacional que ha de reunir la part més avançada i decidida del proletariat, unificant els esforços de les masses proletàries dirigint-les des de la lluita per interessos i resultats contingents a la lluita general per l'emancipació revolucionària del proletariat.
És imprescindible entendre que “sense teoria revolucionària no pot haver-hi moviment revolucionari” (Què fer?, Lenin) i estudiar els fonaments científics del marxisme (“Treball assalariat i Capital”, “Manifest del Partit Comunista”, “Anti-Dühring”, “El Capital”, “Crítica al programa de Gotha” ) juntament amb les lliçons tretes per l'Esquerra Comunista de la degeneració tàctica-programàtica-organitzativa de la Internacional Comunista (degeneració de la qual va ser copartícep el “trotskisme”), que va acabar abandonant la revolució comunista mundial el 1926.
Aquest món burgès s'enfonsa i amenaça amb arrossegar-nos amb ell, no tenim pegats o pedaços que posar-li sinó una nova societat per la qual lluitar i viure. I no una caricatura d'aquesta amb els noms canviats sinó una societat veritablement comunista: sense treball assalariat, sense mercat, sense anarquia de la producció, sense propietat privada, sense Estat, ni crisi ni guerres… en la qual “el lliure desenvolupament de cadascú serà la premissa del lliure desenvolupament de tots” (Manifest del Partit Comunista, 1848).
PARTIT COMUNISTA INTERNACIONAL – “EL COMUNISTA” – 1r maig 2024 – www.pcielcomunista.org – twitter.com/pcielcomunista