VIDA DE PARTIT: REUNIÓ GENERAL D’AGOST DE 2026 (I)
La reunió general s'ha desenvolupat en dues fases, una d'estudi i una altra de balanç i pla d'activitats. Les sessions han tingut participació presencial i telemàtica dels companys de les diferents seccions territorials del Partit.
La fase de formació militant s'ha desenvolupat durant una setmana amb el centre de gravetat posat en l'estudi de diversos textos de Lenin.
Durant les sessions d'estudi s'han realitzat comentaris de clarificació i aprofundiment dels materials d'estudi, així com s'han plantejat qüestions també de clarificació que s'han anat aprofundint com a part de l'estudi, amb material complementari o amb explicacions ampliades. Les sessions d'estudi s'han desenvolupat durant 7 dies en sessions de 4 hores, matí i tarda, amb el següent esquema:
A la primera sessió es va enfocar el plantejament general de la reunió i es va estudiar “Lenin, en el camí de la revolució” (1924) per ubicar – donada la quantitat de textos de Lenin programats per les sessions d'estudi – la qüestió de Lenin com a teòric i restaurador del marxisme, així com les limitacions dels bolxevics en les qüestions tàctiques.
Tal com expressa el text: “Al principi de l'Estat i la Revolució Lenin mateix diu que és fatal que els grans pioners revolucionaris siguin falsificats: com ha succeït amb Marx i amb els seus millors seguidors. Escaparà Lenin mateix a aquesta sort? Certament no (…) Aquesta actitud hipòcrita del pensament burgès és el preludi gairebé precís d'altres intents de falsificació, més o menys pròxims a nosaltres, contra els quals els militants de demà tenen el deure de combatre: deure d'absorbir, si no és possible amb la mateixa genialitat, sí amb la mateixa decisió amb la qual Lenin va donar proves en relació amb els mestres del marxisme.” (Lenin, en el camí de la revolució, 1924).
Reprenent aquesta previsió, el text de Partit “’L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme’, condemna de futurs renegats” (1964) estableix: “Han passat 36 anys des d'aquesta fàcil previsió, i el seu balanç, forjat pas a pas per la crítica despietada de l'esquerra, demostra que el volum de fem falsificador que l'oportunisme ha intentat acumular sobre la figura de Lenin és almenys deu vegades més nauseabund que el llançat sobre Marx. El mitjà vil dels falsificadors sempre és el mateix: construir una llegenda al lloc de la realitat històrica que va generar la formació del mètode i de programa d'aquells comunistes màxims, pescar en aquesta llegenda amb cites locals, artificials, separades de les condicions efectives de lluita que van donar lloc a la formació d'aquests textos clàssics, i desvirtuar desvergonyidament el seu valor aprofitant-se de les difícils condicions de combat de la classe revolucionària que, en la major part dels casos, a causa de la carència econòmica en la qual viu, ha d'acontentar-se amb adquirir als mercats de tercera i quarta mà l'arsenal de les seves armes teòriques.”.
I d'aquí sorgeix la necessitat, enmig de tantes falsificacions posteriors de les posicions de Lenin, d'orientar l'estudi seguint el mètode utilitzat sempre pel nostre Partit de recórrer el conjunt de cites de Lenin en el seu ordre i context històric: “Deshonest ús de Lenin. És el veritable sistema dels traficants de doctrina: assenyalar un volum de la sèrie oficial i una pàgina d'aquest volum, amb la certesa que la purga i la censura han rastrejat tota l'edició, com quan el catòlic cita el text canònic dels Evangelis. I silenciar deliberadament la data i el tema de l'escrit, és a dir, el seu context històric, la línia de batalla en la qual el va escriure qui no era un arxiver, sinó un lluitador – ell sí – de l'acció revolucionària. (…) L'obra sencera i la vida de Lenin responen, i no dues frases. (…) A aquesta forma deslleial de citar a Lenin li hem contraposat l'estudi, en el seu ordre històric, dels seus escrits, en el transcurs de la lluita revolucionària de Rússia.” (Diàleg amb els morts, 1956).
El mètode del Partit no és fàcil – pot inclús treure de polleguera a activistes i revisionistes[1] – però és l’únic que quan s’aplica sistemàticament porta a la formació de militants capaços de defendre una línia marxista coherent: “Reconeixem que una manera com aquesta de llegir Lenin o Marx és laboriosa. Però és l'única que protegeix contra la tan estesa ruïna oportunista. Qui vulgui anar darrere del que és més fàcil i qui vulgui acontentar-se amb llocs comuns i frases tretes fraudulentament, que trobi el seu lloc al femer.” (’L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme’, condemna de futurs renegats, 1964).
El text estudiat afronta a més amb caràcter general la qüestió dels dirigents i de l'organització de Partit, en el fonamental capítol “La funció del dirigent”:
“La manifestació i la funció de l'individu estan determinades per les condicions generals de l'ambient, de la societat i de la història d'aquesta. Allò que s'elabora en el cervell d'un home ha tingut la seva preparació en les relacions amb altres homes. Alguns cervells privilegiats i exercitats, màquines millor construïdes i perfeccionades, tradueixen, expressen i reelaboren millor un patrimoni de coneixements i d'experiències que no existiria si no es recolzés en la vida de la col·lectivitat. El dirigent, més que inventar, representa a la massa en si mateixa i fa possible que ella es reconegui cada vegada millor en la seva situació respecte al món social i de l’esdevenir històric; que pugui expressar en fórmules exteriors exactes la seva tendència a actuar en aquell sentit, del qual estan donades les condicions dels factors socials, el mecanisme dels quals, en últim terme, s'interpreta partint de la investigació dels elements econòmics. (…) El cervell del dirigent és un instrument material que funciona pels seus lligams amb tota la classe i el partit; les formulacions que el dirigent dicta com a teòric i les normes que prescriu com a dirigent pràctic, no són creacions seves, sinó precisions d’una consciència els materials de la qual pertanyen a la classe-partit i són producte d’una vastíssima experiència. (…) Els dirigents i el dirigent són aquells i aquell que millor i amb millor eficàcia ordenen el pensament i volen la voluntat de la classe, construccions necessàries alhora que actives de les premisses que ens donen els factors històrics. (…) L’organització en partit que permet a la classe ser veritablement tal i viure com a tal, es presenta com un mecanisme unitari en el que els diversos «cervells» (no només per cert els cervells, sinó també altres òrgans individuals) absorbeixen tasques diverses segons les aptituds i potencialitats, tots al servei d’un objectiu i d’un interès que progressivament s’unifica cada cop més íntimament «en el temps i en l’espai» (aquesta còmoda expressió té un significat empíric i no transcendent). No tots els individus tenen doncs el mateix lloc i el mateix pes en l’organització: en la mesura que aquesta divisió de tasques es realitza segons un pla més racional (i el que val avui per al partit–classe, serà demà per a la societat), queda perfectament exclòs que qui es troba més amunt graviti com a privilegiat sobre els demés. La nostra evolució revolucionària no va cap a la desintegració, sinó cap a la connexió cada cop més científica dels individus entre si.
Ella és antiindividualista en tant que materialista; no creu en l’ànima o en un contingut metafísic i transcendent de l’individu, sinó que insereix les funcions d’aquest en un quadre col·lectiu, creant una jerarquia que es desenvolupa en el sentit d’eliminar cada cop més la coerció, substituint-la amb la racionalitat tècnica. El partit és ja un exemple d’una col·lectivitat sense coercions. (…) Aquests elements generals de la qüestió mostren com ningú millor que nosaltres està per sobre del significat banal de l’igualitarisme i de la democràcia «numèrica». Si nosaltres no creiem en l’individu com a base suficient d’activitat, quin valor pot tenir per a nosaltres una funció del nombre brut dels individus? Què pot significar per a nosaltres democràcia o autocràcia? (…) La qüestió no se’ns planteja amb un contingut jurídic, sinó com un problema tècnic no prejutjat per sil·logismes de dret constitucional o, pitjor encara, natural. No existeix raó de principi perquè en els nostres estatuts s’escrigui «dirigent» o «comitè de dirigents»:
I d’aquestes premisses parteix una solució marxista de la qüestió de l’elecció: elecció que fa, sobretot, la història dinàmica del moviment i no la banalitat de les consultes electives. Preferim no escriure en les regles organitzatives la paraula «dirigent» perquè no sempre tindrem a les nostres files una individualitat de la força d’un Marx o d’un Lenin. En conclusió, si l’home, l’«instrument» d’excepció existeix, el moviment l’utilitza: però el moviment viu igualment quan aquesta personalitat eminent no existeix.”.
A la segona sessió es va estudiar el material prepara a l'aplicació de la línia històrica de la degeneració de la tercera internacional (https://siguiendo-el-hilo-del-tiempo.web.app/) i que es ve publicant en la revista. El treball realitzat durant la reunió general d'agost de 2023 i que es concreta en aquesta aplicació web, permet realitzar un estudi en profunditat de la degeneració de la internacional i també fer una sessió intensiva d'estudi d'aproximadament quatre hores (amb comentaris i clarificacions incloses) d'aquesta part de la història del moviment comunista les lliçons de la qual són essencials per la represa de la lluita de classe. A més a més, aquest aspecte era crucial per situar adequadament la lectura dels textos de Lenin previstos en les sessions d'estudi i especialment “L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme”, per les raons exposades més amunt.
A la tercera i quarta sessions es va dur a terme l'estudi de “L'Estat i la Revolució” de Lenin. Com recorda el punt 11 de les Tesis de Nàpols “La qüestió teòrica [de l'Estat] després de Lenin no té necessitat d'ulteriors clarificacions”, per la qual cosa l'estudi d'aquest text és un moment important de la formació dels militants comunistes.
En primer lloc, i en contra de tots els que volen presentar a Lenin com un vulgar revisionista inventor d'una teoria diferent del marxisme, el propòsit d'aquest company no pot ser més clar: “Davant aquesta situació, davant la inaudita difusió de les tergiversacions del marxisme, la nostra missió consisteix, abans de res, a restaurar la veritable doctrina de Marx sobre l'Estat.”.
Però és també extremadament il·lustratiu el mètode que Lenin empra per a aquesta restauració: “Per això és necessari citar tota una sèrie de passatges llargs de les obres mateixes de Marx i Engels. Naturalment, les cites llargues fan l'exposició pesada i en res contribueixen a donar-li un caràcter popular. Però és totalment impossible prescindir d'elles. No hi ha més remei que citar de la manera més completa possible tots els passatges, o, almenys, tots els passatges decisius, de les obres de Marx i Engels sobre la qüestió de l'Estat, perquè el lector pugui formar-se pel seu compte una noció del conjunt de les idees dels fundadors del socialisme científic i del desenvolupament d'aquestes idees, així com també per provar documentalment i patentitzar amb tota claredat la tergiversació d'aquestes idees pel «kautskisme» avui imperant.”.
En altres paraules, Lenin aplica per a l'estudi dels textos de Marx i Engels el mateix mètode que nosaltres hem d'aplicar per a l'estudi del marxisme en general, incloent-hi Lenin i els textos del Partit. El mètode, que deprimeix la creativitat dels innovadors però crea les bases d'un compromís militant fundat en la comprensió i en l'exclusió de cops de sorpresa i de volant en moments crítics, consistent a reproduir les cites dels textos fonamentals per enfocar qualsevol posicionament i com a base de la lluita contra qualsevol intent de revisió de les tesis del marxisme, mètode reivindicat sempre pel Partit: “L’objectiu principal de les nostres discussions – en les quals és indispensable repetir contínuament certs reclams dels «teoremes» fonamentals, i millor si és amb les mateixes paraules i frases – és la crítica del deliri sobre formes «imprevistes» i deformitats del capitalisme més modern que obligarien a revisar les bases de la «prospectiva» i per tant del mètode marxista.
Aquesta falsa posició és fàcilment posada en relació amb el desconeixement, o més aviat amb el fet de no haver conegut mai, les línies essencials de la nostra doctrina, dels seus principis cardinals.” (Ànima del cavall de vapor, Il Programma Comunista nº 5,1953).
“És inútil i nociu especificar o personalitzar, i buscar a la llunyania o en el veïnatge al llançador de les bombes bacteriològiques; es tracta d'individualitzar el virus i aplicar-li l'antibiòtic, que tossudament distingim en la continuïtat de la línia, en la fidelitat als principis, en el preferir nou-centes noranta-nou vegades sobre mil la remasticació catequista a l'aventura del nou descobriment científic que requereix ales d'àguila, i al qual se sent cridat pel destí tot mosquit. (…) Per tant, mentre masses tenen l'histerisme del càlcul sublim, nosaltres els cataloguem a l'altura de l'àbac, i verifiquem si saben comptar amb la punta dels dits.” (El Marxisme dels balbucejants, Battaglia Comunista, nº 8, 1952).
Lenin desentranya recolzant-se en les cites de Marx els mecanismes amb què el parlamentarisme i la república democràtica serveixen d'instrument per a la dominació de la burgesia:
“En l'actualitat, l'imperialisme i la dominació dels bancs han «desenvolupat», fins a convertir-los en un art extraordinari, aquests dos mètodes adequats per defensar i portar a la pràctica l'omnipotència de la riquesa en les repúbliques democràtiques, siguin quines siguin. Si, per exemple, en els primers mesos de la república democràtica russa, en els mesos que podem anomenar de la lluna de mel dels «socialistes» –socialrevolucionaris i menxevics– amb la burgesia, en el govern de coalició, el senyor Palchinski va sabotejar totes les mesures de restricció contra els capitalistes i els seus robatoris, contra els seus actes de saqueig en detriment del fisc mitjançant els subministraments de guerra, i si, en sortir del ministeri, el senyor Palchinski (substituït, naturalment, per un altre Palchinski exactament igual) va ser «recompensat» pels capitalistes amb un lloc de 120.000 rubles de sou a l'any, què significa això? És un suborn directe o indirecte? És una aliança del govern amb els consorcis o són «només» llaços d'amistat? Quin paper exerceixen els Chernov i els Tsereteli, els Avkséntiev i els Skóbelev? El d'aliats «directes» o només indirectes dels milionaris malversadors dels fons públics?”.
“L'omnipotència de la «riquesa» és més segura en les repúbliques democràtiques, perquè no depèn del mal embolcall polític del capitalisme. La república democràtica és el millor embolcall polític en el que pot revestir-se el capitalisme, i per tant el capital, en dominar (a través dels Palchinski, els Chernov, els Tsereteli i Cia..) aquest embolcall, que és el millor de tots, consolida el seu poder d'una manera tan segura, tan ferma, que cap canvi de persones, ni d'institucions, ni de partits, dins de la república democràtica burgesa, fa vacil·lar aquest poder.”.
Reblant més endavant: “Cal advertir, a més, que Engels, amb la major precisió, anomena al sufragi universal arma de dominació de la burgesia.”.
Lenin recupera la crítica de Marx i Engels a la consigna enganyosa de l’“Estat popular lliure” i la necessitat de la qüestió de l’Estat en la propaganda i l’agitació: “Tot Estat és una «força especial per a la repressió» de la classe oprimida. Per això, tot Estat ni és lliure ni és popular. Marx i Engels van explicar això reiteradament als seus camarades de partit en la dècada dels setanta. (…) Això «ningú ho recorda». Sobre la importància d'aquest pensament, no és usual parlar-ne ni tan sols pensar-hi en els partits socialistes contemporanis: aquests pensaments no exerceixen cap paper en la propaganda ni en l'agitació quotidianes entre les masses.”.
Segueix la posada en ordre dels moments de “derrocament” i “extinció” de l’Estat, tergiversats durant dècades per la socialdemocràcia alemanya: “L’Estat burgés no s’«extingeix», segons Engels, sinó que «és destruït» pel proletariat en la revolució. El que s’extingeix, després d’aquesta revolució, és l’Estat o semi-Estat proletari.”.
Aquesta clarificació és fonamental perquè l'Estat burgès ha de ser destruït mitjançant una revolució violenta, però això no basta i el proletariat necessita encara un instrument de repressió amb el doble objectiu d'esclafar la resistència de la burgesia i d'emprendre les mesures de transformació socialista: ”La doctrina de la lluita de classes, aplicada per Marx a la qüestió de l'Estat i de la revolució socialista, condueix necessàriament al reconeixement de la dominació política del proletariat, de la seva dictadura, és a dir, d'un poder no compartit amb ningú i recolzat directament en la força armada de les masses. El derrocament de la burgesia només pot realitzar-se mitjançant la transformació del proletariat en classe dominant, capaç d'esclafar la resistència inevitable i desesperada de la burgesia i d'organitzar per al nou règim econòmic a totes les masses treballadores i explotades.”.
D'aquí, i mitjançant la famosa carta de Marx a Weydemeyer del 5 de març de 1852, s'arriba a la conclusió lapidària: “Circumscriure el marxisme a la doctrina de la lluita de classes és limitar el marxisme, bastardejar-lo, reduir-lo a alguna cosa que la burgesia pot acceptar. Marxista només és el que fa extensiu el reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del proletariat.”.
Lenin recupera la qüestió fonamental de la crítica marxista del parlamentarisme: “Decidir una vegada cada cert nombre d'anys quins membres de la classe dominant han d'oprimir i esclafar el poble[2] al parlament: heus aquí la veritable essència del parlamentarisme burgès, no només en les monarquies constitucionals parlamentàries, sinó també en les repúbliques més democràtiques.“.
Aquesta crítica és oblidada interessadament per part de l’oportunisme: “Aquesta notable crítica del parlamentarisme, traçada el 1871, figura també avui, gràcies al predomini del socialxovinisme i de l’oportunisme, entre les «paraules oblidades» del marxisme. Els ministres i parlamentaris professionals, els traïdors al proletariat i els «xarlatans» socialistes dels nostres dies han deixat íntegrament als anarquistes la crítica del parlamentarisme, i sobre aquesta base sorprenentment assenyada han declarat tota crítica del parlamentarisme ¡¡com «anarquisme»!!”.
En el capitalisme la democràcia i el parlamentarisme representen una burla que exclou a la classe obrera de tota participació efectiva en el poder:
“Democràcia per una minoria insignificant, democràcia pels rics: vet aquí el democratisme de la societat capitalista. Si ens fixem més de prop en el mecanisme de la democràcia capitalista, veurem sempre i a tot arreu, fins i tot en els «petits», en els aparentment petits, detalls del dret de sufragi (requisit de residència, exclusió de la dona, etc.), en la tècnica de les institucions representatives, en els obstacles reals que s’oposen al dret de reunió (els edificis públics no són pels «de sota»!), en l’organització purament capitalista de la premsa diària, etc., etc., a tot arreu veurem restricció rere restricció posada al democratisme. Aquestes restriccions, excepcions, exclusions i traves pels pobres semblen insignificants sobretot per qui mai ha patit la penúria ni s’ha posat en contacte amb les classes oprimides en la seva vida de masses (que és el que els passa a les nou dècimes parts, si no al noranta-nou per cent dels publicistes i polítics burgesos), però en conjunt aquestes restriccions exclouen, eliminen als pobres de la política, de la seva participació activa en la democràcia.”.
Lenin passa a plantejar les mesures concretes a aplicar per a l’abolició del parlamentarisme en la transformació socialista:
- Igualació de la compensació, al nivell d’un obrer
- Revocabilitat immediata
- Participació de tota la classe obrera en l’exercici del poder
- Reducció general de la jornada de treball
“Els obrers, després de conquerir el poder polític, destruiran el vell aparell burocràtic, el desmuntaran fins els seus fonaments, no deixaran d’ell pedra sobre pedra, el substituiran per un altre nou, format pels mateixos obrers i empleats, contra la transformació en buròcrates de la qual seran presses immediatament les mesures analitzades amb tot detall per Marx i Engels: 1) No només elegibilitat, sinó revocabilitat en tot moment; 2) sou no superior al salari d’un obrer; 3) es passarà immediatament a que tots exerceixin funcions de control i d’inspecció, a que tots siguin «buròcrates» durant algun temps, perquè, d’aquesta manera, ningú pugui convertir-se en «buròcrata».”.
“Sota el socialisme, reviu inevitablement molt de la democràcia «primitiva», doncs per primera vegada en la història de les societats civilitzades la massa de la població s’eleva per intervenir per compte propi no només en votacions i en eleccions, sinó també en la tasca diària de l’administració. Sota el socialisme, tots intervindran per torn en la direcció i s’habituaran ràpidament al fet que ningú no dirigeixi.“.
“La possibilitat d’aquesta destrucció està garantida pel fet que el socialisme redueix la jornada de treball, eleva a les masses a una nova vida, col·loca a la majoria de la població en condicions que permeten a tots, sense excepció, exercir les «funcions de l’Estat», i això condueix a l’extinció completa de tot Estat en general.”.
Es tracta, com es veu, de maximitzar la participació directa i activa de tota la massa de la classe obrera, dirigida pel Partit, en la transformació revolucionària i en l’exercici del poder.
L’ús de la paraula “democràcia” per part de Lenin en el text presenta un potencial punt de suport pels qui volen reintroduir el parlamentarisme per la finestra després que Lenin l’hagi fet fora per la porta. Com sabem “Les fórmules i els termes poden ser falsificats per traïdors i per deficients, però el seu ús es sempre una brúixola quan és continu i concordant.” (El programa revolucionari de la societat comunista elimina tota forma de propietat del sòl, de les instal·lacions de producció i dels productes del treball, 1958).
Per a Lenin, democràcia obrera és sinònim directe de dictadura proletària, no una manera de desvirtuar la segona. En aquestes cites democràcia significa participació, la més àmplia possible i amb les mesures enumerades, de la classe obrera en l’exercici de la dictadura contra la burgesia. Però tots aquells que després d’ell prefereixen el terme “democràcia obrera” ho fan perquè volen evitar la dictadura de classe i mantenir el parlamentarisme, per la qual cosa ens mantindrem allunyats d’aquesta paraula seguint la consigna del Manifest “els comunistes menyspreen amagar les seves idees i propòsits” i la següent explicació del propi Lenin: “Tot es redueix al fet que l’Estat burgés, que exerceix la dictadura de la burgesia mitjançant la república democràtica, no pot confessar al poble que serveix a la burgesia, no pot dir la veritat i ha de recórrer a l’engany. En canvi, l’Estat del tipus de la Comuna, l’Estat soviètic diu francament i sense embuts al poble la veritat, declarant que és la dictadura del proletariat i dels camperols pobres, apropant-se precisament amb aquesta veritat a desenes i desenes de milions de nous ciutadans que viuen embrutits en qualsevol república democràtica i són incorporats pels Soviets a la política, a la democràcia, a l’administració de l’Estat.” (La revolució proletària i el renegat Kautsky, Lenin, 1918).
Si més amunt hem vist el mecanisme pel qual la burgesia domina a través del suborn immediat i diferit, es fa evident que les mesures anteriors serien impotents si es permet la supervivència de les empreses i el règim mercantil. Tot i reduir la compensació dels funcionaris, continuaria sent molt bona inversió passar una temporada fent favors als capitalistes amb una compensació oficial baixa per tal d’aconseguir després un lloc ben remunerat. Aquest aspecte és el que passarà a desenvolupar-se a continuació amb major profunditat:
“Engels arriba aquí a aquest interessant límit en què la democràcia conseqüent es transforma, d’una banda, en socialisme i, de l’altra, reclama el socialisme, doncs per destruir l’Estat és necessari transformar les funcions de l’administració de l’Estat en operacions de control i registre tan senzilles, que siguin accessibles a la immensa majoria de la població, primer, i a tota la població, sense distinció, després. I la supressió completa de l’arribisme exigeix que els càrrecs «honorífics» de l’Estat, encara que siguin sense ingressos, no poden servir de trampolí per passar a llocs altament retribuïts en els Bancs i en les societats anònimes, com passa constantment avui fins i tot en els països capitalistes més lliures.”.
Això exigeix l’expropiació dels mitjans de producció i la posada fora de la llei a la burgesia: l’única llibertat per a la classe obrera consisteix en la privació de la llibertat de la burgesia. Recordant que “Per separat, cap democratisme no dona com resultat el socialisme”, Lenin rebla: “Però la dictadura del proletariat, és a dir, l’organització de l’avantguarda dels oprimits en classe dominant per aixafar els opressors, no pot conduir només a la simple ampliació de la democràcia. Al mateix temps que l'enorme ampliació del democratisme, que per primera vegada esdevé un democratisme per als pobres, en un democratisme per al poble, i no en un democratisme per als rics, la dictadura del proletariat implica una sèrie de restriccions posades a la llibertat dels opressors, dels explotadors, dels capitalistes. Hem de reprimir-los, per alliberar la humanitat de l'esclavitud assalariada, cal vèncer per la força la seva resistència, i és evident que allà on hi ha repressió, on hi ha violència no hi ha llibertat ni hi ha democràcia.”.
Lenin prossegueix: “Engels expressava magníficament això en la carta a Bebel, en dir, com recordarà el lector, que «mentre el proletariat necessiti encara de l’Estat, no el necessitarà en interès de la llibertat, sinó per sotmetre els seus adversaris, i tan aviat com pugui parlar-se de llibertat, l'Estat com a tal deixarà d'existir».
Democràcia per a la majoria gegantina del poble i repressió per la força, és a dir, exclusió de la democràcia, per als explotadors, per als opressors del poble: vet aquí la modificació que patirà la democràcia en la transició del capitalisme al comunisme.”
Ara bé, aquest no és el punt d’arribada, és només un esglaó necessari: “Quan la majoria del poble comenci a dur pel seu compte i a tot arreu aquest registre, aquest control sobre els capitalistes (que llavors es convertiran en empleats) i sobre els senyors intel·lectualets que conserven els seus hàbits capitalistes, aquest control serà realment un control universal, general, de tot el poble, i ningú podrà defugir-lo, ja que «no hi haurà escapatòria possible».
Tota la societat serà una sola oficina i una sola fàbrica, amb treball igual i salari igual.
Però aquesta disciplina «fabril», que el proletariat, després de triomfar sobre els capitalistes i de derrocar els explotadors, farà extensiva a tota la societat, no és, de cap manera, el nostre ideal, ni la nostra meta final, sinó només un esglaó necessari per netejar radicalment la societat de la baixesa i de la infàmia de l’explotació capitalista i per seguir avançant.”.
Les següents cites parlen per si soles:
“Perquè quan tots hagin aprés a dirigir i dirigeixin en realitat pel seu compte la producció social, a dur pel seu compte el registre i el control dels dropos, dels senyorets, dels ganduls i de tota aquesta púrria de «guardians de les tradicions del capitalisme», llavors el fet d’escapar a aquest control i a aquest registre fet per tot el poble serà inevitablement una cosa tan inaudita i difícil, una excepció tan extraordinàriament rara, provocarà probablement una sanció tan ràpida i tan severa (perquè els obrers armats són homes de realitats i no intel·lectualets sentimentals, i serà molt difícil que deixin que ningú jugui amb ells), que la necessitat d’observar les regles gens complicades i fonamentals de tota convivència humana es convertirà molt aviat en un costum.
I llavors quedaran obertes de bat a bat les portes per passar de la primera fase de la societat comunista a la fase superior i, a la vegada, a l’extinció completa de l’Estat.”.
“(...) aspirant al socialisme, estem persuadits que aquest es convertirà gradualment en comunisme, i en relació amb això desapareixerà tota necessitat de violència sobre els homes en general, tota necessitat de subordinació d’uns homes a uns altres, d’una part de la població a l’altra, perquè els homes s’habituaran a observar les regles elementals de la convivència social sense violència i sense subordinació.
És precisament per subratllar aquest element de l’hàbit que Engels parla d’una nova generació que, «educada en condicions socials noves i lliures, pugui desfer-se de tot aquest trasto vell de l’Estat», de tot Estat, inclòs l’Estat democràtic-republicà.”.
“Només en la societat comunista, quan s'hagi trencat ja definitivament la resistència dels capitalistes, quan hagin desaparegut els capitalistes, quan no hi hagi classes (és a dir, quan no hi hagi diferències entre els membres de la societat per la seva relació cap els mitjans socials de producció), només llavors «desapareixerà l'Estat i podrà parlar-se de llibertat». Només llavors serà possible i es farà realitat una democràcia veritablement completa, una democràcia que veritablement no impliqui cap restricció. I només llavors la democràcia començarà a extingir-se, per la senzilla raó que els homes, alliberats de l'esclavitud capitalista, dels innombrables horrors, bestialitats, absurditats i vileses de l'explotació capitalista, s'habituaran a poc a poc a l'observació de les regles elementals de convivència, conegudes al llarg dels segles i repetides des de fa milers d'anys en tots els preceptes, a observar-les sense violència, sense coacció, sense subordinació, sense aquest aparell especial de coacció que es diu Estat.”.
(continua en el següent número)
[1] Una de les manifestacions de la degeneració de les Direccions francesa i italiana del Partit que es va anar acumulant des del 1972 i es va accelerar a tota marxa al 1980-1982 va ser l'eliminació de l'estudi dels textos fonamentals pels simpatitzants i fins i tot pels militants. La circular del BCI (Bureau Centrale Internazionale) dirigida a tot el Partit relativa al “Treball amb els simpatitzants i integració de nous militants” (de juny de 1981, que a nosaltres ens va arribar gairebé al novembre) va ser un punt de no retorn per a la secció espanyola. En aquesta circular es dissenya el procés de formació del “nou” tipus de militant del nou curs, trencant el mètode de formació de simpatitzants i militants que s'havia seguit fins llavors en el Partit, imposant una acceleració dels temps, establint com a lectura substitutiva dels textos del marxisme les “biografies de militants com la història de Big Bill o Mama Jones, experiències de lluita com Domitilia o, fins i tot, més senzillament, notícies o novel·les que despertin a la lluita”. En l'escenificació de l'expulsió de la secció espanyola per part de la mateixa Direcció francesa del Partit (la mateixa que uns mesos després intentaria dissoldre i liquidar el Partit sencer, la qual cosa demostra que la nostra expulsió formava part d'aquesta obra de destrucció del Partit sencer), la Direcció degenerada ens acusava del següent: “es va extreure la falsa afirmació que la formació teòrica del militant havia de fer-se abans d’entrar al Partit per mitjà d’una capbussada en els textos generals del marxisme (que anaven de la “Crítica del Programa de Gotha” al “Què fer?”, de l’“Origen de la família… al “Discurs sobre l’impost en espècie”, de la “Història del M.O.” a l’“Estat i la Revolució”)” (circular del BCI del 12/2/82). Aquests eren els textos l'estudi dels quals la Direcció degenerada del nou curs volia prohibir com a material de formació. El nou curs volia militants sense preparació als que maniobrar i submergir en l’activisme movimentista interclassista, però no van poder doblegar a la secció espanyola. Doncs bé, 40 anys després mantenim el mètode del Partit i formem als nostres militants actuals i futurs en els textos fonamentals del marxisme, incloent per descomptat “L’Estat i la Revolució” com la resta de textos que els oportunistes del nou curs volien censurar. La formació militant comunista no té un punt final, un moment en què està “acabada”, sinó que és un procés continu i permanent, però que indubtablement ha de començar i assolir un desenvolupament suficient abans de la incorporació dels simpatitzants com a militants dins de l’organització. Tornarem en el següent número sobre aquesta qüestió amb major profunditat i detall.
Dit sigui de pas, aquesta circular del BCI del 12/2/82 va ser encara al 2021 reivindicada per “El Proletario”, epígon de “le Proletáire/il Comunista”(exCombat) en espanyol en el seu nº23 de juliol de 2021, en un escrit en el qual eliminen bastament la llista de textos que figura més amunt i que la Direcció degenerada volia impedir que servissin de base per a la formació de militants. Dit sigui de pas també, l’escrit de “El Proletario” a més de reivindicar com a fita del moviment comunista la fundació del Partit Comunista d’Espanya (partit que va néixer mort i és l’antítesi del Partit Comunista d’Itàlia fundat a Livorno) està, a més, ple de falsedats grolleres com l’afirmació que al nº2 d’“El Comunista” haguéssim dit que no es tractava d’un òrgan del Partit (quan aquell número, com a tots els altres, posa clarament “Partit Comunista Internacional” com a primer subtítol a la portada”). Aquest és l’estil falsificador que ha caracteritzat “il Comunista” (exCombat) des que es va incorporar a la direcció d’“il programma comunista” després d’imposar l’expulsió de les seccions d’Ivrea i Turí el 1981, quan es va fer amb el control complet d’“il programma comunista” i va publicar els tres números més nauseabunds publicats mai en aquella capçalera (números 8, 9 i 10 del 1983) alhora que reinstauraven el centralisme democràtic, quan van començar a publicar “Combat” (anunciat en el número 10 d’“il programma comunista” el seu llançament) que no es considerava ja un òrgan del Partit unint-se als liquidadors formals i quan van agafar a “le Prolétaire” francès – en plena deriva movimentista com ells – per re-presentar-se com a òrgan del Partit (a “il Comunista” italià a partir de llavors) i començar a mentir i tergiversar la història de la degeneració del Partit que ells van protagonitzar, amb l’objectiu de tapar el seu paper actiu i nefast en aquesta.
[2] Pel que fa a l'ús de la paraula poble en aquesta cita i en altres que segueixen, Lenin fa la següent observació “A l'Europa de 1871, el proletariat no formava la majoria ni en un sol país del continent. Una revolució «popular», que arrossegués al moviment vertaderament a la majoria, només podia ser-ho aquella que abracés tant el proletariat com els camperols. (...) Consegüentment, al parlar d'una «revolució vertaderament popular», Marx, sense oblidar per a res les característiques de la petita burgesia (de les quals va parlar molt i amb freqüència), tenia en compte amb la major precisió la correlació efectiva de classes a la majoria dels Estats continentals d'Europa, el 1871.“ . El 1871 al Regne Unit el percentatge d'assalariats respecte a la població activa estava al voltant del 60%, als EEUU se situava en un 50% i a Alemanya, França, Itàlia o Espanya se situaven entre el 30 i el 40%, mentre que a Rússia era de poc més del 10%. El 2026, en aquestes mateixes àrees el percentatge es mou entre el 85% i el 94%. En un següent número d’aquesta revista publicarem un estudi sobre el salt qualitatiu i quantitatiu que s’ha produït a nivell mundial en aquest aspecte.
El cicle històric de la degeneració de la III internacional (VI)