Imprimeix

El cicle històric de la degeneració de la III internacional (VI)

Índex "El Comunista" nº77

 

EL CICLE HISTÒRIC DE LA DEGENERACIÓ DE LA III INTERNACIONAL (VI)

  

Gener 1924 – Mort de Lenin

Al gener de 1924 mor Lenin. L’Esquerra va fer un balanç de l’obra de Lenin el febrer de 1924 publicat com: Lenin en el camí de la revolució, explicant des d’un punt de vista materialista i dialèctic la funció del dirigent[1].

Seria contrària a la doctrina marxista l’afirmació que la revolució depengui d’un individu, per tant  la mort o supervivència física d’un individu no hauria canviat per si sola el curs de la contrarevolució. Però, amb la mort d’aquest company, es comença a donar via lliure a la pugna pel “leninisme”, tapall amb el qual els oportunistes amaguen la seva traïció al marxisme. En vida de Lenin no hauria estat possible parlar de “leninisme” perquè Lenin va ser (i es va reclamar) sobretot un restaurador teòric del marxisme davant l’oportunisme del seu temps, i no és per casualitat que sigui aquesta la faceta que tracta el primer capítol del text, ja que per nosaltres va ser sempre aquest el principal aspecte de la seva obra.

En el text, l’Esquerra denuncia ja el perill oportunista que comporta l’ús del terme “leninisme” que es començava a presentar como una doctrina en si mateixa: “Ni ens sembla que sigui el cas, encara que no s’hi encobreixi sota aquest terme cap desacord substancial, de presentar, com sembla que vol fer el company Zinòviev, el bolxevisme o el leninisme com una doctrina en si, que consisteixi en la ideologia revolucionària del proletariat en aliança amb els camperols. Aquesta (no diguem en les intencions del nostre company, sinó en les visions de corrents oportunistes) podria prestar-se com a fórmula teòrica a contrarevolucionaris camuflats pels autors d’un replegament històric del contingut de la revolució russa: mentre entre les més belles tradicions del partit bolxevic roman la genial intuïció històrica amb què aquest ha afrontat el programa socialrevolucionari, al qual ha «robat» un punt essencial però perquè el dugui a terme no la classe camperola, sinó la classe obrera: perquè només per la segona, i no per les seves pròpies forces, pot la primera ser guiada a l’alliberament.” (Lenin en el camí de la revolució, 1924)

Un any després s’havia verificat el perill anunciat per l’Esquerra i els antimarxistes actuaven a la Internacional en nom del “leninisme”:

“Si per leninisme s’entén admetre per veritable tot allò que plagui afirmar a aquells que es proclamen els veritables i els més grans leninistes, llavors no ens quedaria més que somriure. Ens  reservem el dret de considerar i provar que moltes opinions dels Leninistes etiquetats són més aviat antileninistes i antimarxistes.

Si per leninisme s’entén jurar sobre cada una i qualsevol afirmació de Lenin durant la seva vida, llavors ni tan sols podem estar d’acord.” (El Perill oportunista i la Internacional, 1925).

 

 

...................................

...................................

 

L’eclecticisme  tàctic acabarà campant al seu aire a la Internacional en nom del “leninisme” malgrat que com reclamava l’Esquerra un any abans després de la mort de Lenin: "A qui vulgui subratllar massa en Lenin el tàctic sense regles fixes, nosaltres li retraurem sempre la unitat que lliga tota la seva obra política. Lenin és aquell gran que, fixa la mirada en la meta final revolucionària, no tem fer-se dir en les èpoques de la preparació el dissolvedor, el centralitzador, l’autòcrata, el devorador dels seus mestres i dels seus amics. És l’aportador despietat de la claredat i de la precisió encara que això comporti l’enfonsament de falses concòrdies i d’aliances postisses.” (Lenin en el camí de la revolució, 1924).

Però tal i com rebla el text, la revolució succeirà malgrat la mort de Lenin (i afegim nosaltres, malgrat la contrarevolució efectuada en el seu nom): “(…) nosaltres seguim, amb un equip formidable d’arguments, autoritzats per sostenir que, en l’afligit camí, la història de demà «passarà per Lenin», reproduirà les fases revolucionàries la prospectiva marxista de les quals ell ha tornat a reviure en la teoria i a temperar en la realització.” (Lenin en el camí de la revolució, 1924).

 

Juny-juliol 1924 - V Congrés de la 3ª Internacional: “bolxevització”

Als mesos de juny i juliol de 1924 es celebra el V Congrés de la 3ª Internacional en el qual es mantenen les desviacions tàctiques del front únic polític i del govern obrer, fent recaure tota la responsabilitat dels seus mals resultats sobre els individus.

A aquest efecte, es produeix un autèntic tripijoc parlamentari: els herois del IV Congrés (la direcció del KPD: Brandler i Thalheimer) són ara excomulgats per no haver aplicat correctament la tàctica del govern obrer (que en realitat sí que havien aplicat) i, al seu lloc, erigits com a nou campions, l’esquerra del Partit alemany (R. Fischer i Maslow).

Comença el regateig de principis i de tàctica amb dos condiments que seran inexcusables a partir d’aquest moment: el nou campió haurà de jurar lleialtat a la Internacional i escopir sobre Trotski (que ha causat impacte dins del Partit rus amb les seves “Lliçons d’octubre”), d’una banda, i sobre l’Esquerra italiana, per l’altra.

Així, l’“esquerra” del Partit alemany accepta la fusió de la Internacional Sindical Roja amb la Central Sindical Groga d’Amsterdam, proposada per l’Executiu de la Internacional a canvi de la investidura com a nou grup escollit. La tàctica correcta era la que admetia com a única justificació per mantenir el treball dins dels sindicats sota el control dels oportunistes a l'interior l’existència d’un referent internacional clar i diferenciat, que ara era liquidat amb la fusió.

A La política de la Internacional (1925) l’Esquerra feia la següent descripció del V Congrés: “Al V Congrés, aquests dirigents de l’esquerra alemanya, es van presentar com aliats amb Zinòviev fent de Brandler i Cia. els únics caps de turc, i es van llançar contra Trotski que era pessimista, substituint la seva crítica marxista i revolucionària amb la banal afirmació que, des del moment en què la direcció havia passat als esquerristes, tot estava resolt i tot havia de marxar divinament en el partit alemany. (…) Al V Congrés van practicar la diplomàcia i el maniobrisme, i res més.

En les secretíssimes reunions de la delegació alemanya no transcendia mai oficialment l’obert desacord de la part extrema composta d’obrers de Berlín, d’Hamburg i de la conca del Ruhr contra les continues concessions de la Fischer (…) Es va desviar (amb una intriga de col·loquis i acords estranys al desenvolupament del Congrés) la violenta reacció amb la qual els companys alemanys van acollir la proposta de la unitat sindical internacional, la bomba del V Congrés. Es va acceptar de bona gana descarregar dos o tres discursos contra la rebel esquerra italiana. Finalment, es va proclamar l’acord complet entre l’executiu de la Internacional i l’esquerra alemanya en les noves tesis tàctiques i en tota la resta (…)

Però, per tot això, es dirà: demaneu vosaltres, per principi, que en els Congressos comunistes hi hagi lluita i desacord obert i violent sense possibilitat d'una solució comuna?

Respondrem tot seguit que, si la unanimitat s'assolís mitjançant l'estudi i la consideració objectiva i superior dels problemes, aquest seria l'ideal, però que la unanimitat artificial és molt més nociva que el desacord obert en la consulta del Congrés, salvada sempre la disciplina executiva: i que es tractava d'una unanimitat artificial, s'han encarregat de provar-ho els fets, com els fracassos de la tàctica votada amb tant d'entusiasme, l'excomunió d'aquells que s'havien presentat com els pioners més segurs d'aquesta, el descavalcament alternat de grups de dirigents, la solidaritat i disciplina dels quals amb les directrius infal·libles de la Internacional havia estat abans lloada.” (La política de la Internacional, 1925).

Una altra de les desviacions del V Congrés va ser la  institucionalització de la figura de partit simpatitzant, cosa que obrirà les portes perquè el Kuomintang de Chiang Kai-shek arribi a ser partit simpatitzant en el VI Executiu ampliat de febrer de 1926. I només un mes després, el març de 1926 va demostrar el seu paper com a botxí dels comunistes xinesos.

Al V Congrés també s’introdueix la mal anomenada bolxevització. L’anomenada bolxevització introduïa la dissolució de l’organització territorial i la instauració de les cèl·lules d’empresa com a única base possible del Partit. Les cèl·lules comunistes, i no només a les empreses sinó a qualsevol òrgan on hi hagués militants comunistes, ja existien en els Partits (veure les resolucions del III Congrés de la Internacional). Per si mateixes, les cèl·lules comunistes no eren incompatibles amb l’organització territorial, per la qual cosa la dissolució de l’organització territorial tenia com a objectiu la imposició d’un control ferri dels grups comunistes per part de la internacional ja degenerada.

És cert que l’organització per cèl·lules d’empresa havia estat la forma d’organització del Partit bolxevic a Rússia, on la particular configuració de la doble revolució, amb la seva component democràtico-burgesa, afavoria l’organització dins de la fàbrica i la dificultava a l’exterior. Però no era menys cert que a l’Europa de capitalisme madur, es tractava de derrocar a la burgesia sense parades intermèdies i l’ambient dins de la fàbrica era tant o més hostil a l’organització comunista que l’ambient a l’exterior durant el zarisme. A més, la compartimentació dels grups comunistes dins de cada empresa dificultava la funció principal del Partit: la síntesi dels impulsos i l’elevació de l’horitzó polític cap a un fi suprem general. Els grups d’obrers comunistes quedaven aïllats entre ells i es facilitava una dinàmica corporativista i un estretament del camp d’acció i de visió.

Així resumia la nostra corrent els efectes de l’anomenada bolxevització a El perill oportunista i la Internacional (1925):

 

“En tant que es concreta en l'organització per cèl·lules, sobre la qual està omnipotent la xarxa de funcionaris, seleccionats amb el criteri de l'obediència cega a un receptari que voldria ser el leninisme; en un mètode tàctic i de treball polític que s'il·lusiona de realitzar la màxima de correspondència executiva amb les disposicions més inesperades, i en un plantejament històric de l'acció comunista mundial, en el qual l'última paraula s’hagi de trobar sempre en els precedents del partit rus interpretats per un grup privilegiat de companys; nosaltres considerem que no assolirà els seus mateixos objectius i afeblirà al moviment, i la jutgem com una reacció desencertada a l'èxit poc favorable de molts experiments tàctics del mètode dominant, contra les nostres crítiques, en la Internacional. En lloc d'utilitzar remeis més valents ens sembla que vulgui cobrir-se amb aquesta bolxevització, que sense ser un reforçament es quedarà en una espècie de cristal·lització i d’“immobilització” del moviment revolucionari comunista i de les seves espontànies iniciatives i energies. El procés està invertit, la “síntesi” (A les armes…!) precedeix els seus elements, la piràmide en lloc d'erigir-se segura sobre la base es capgira i el seu equilibri inestabilíssim es recolza sobre el seu vèrtex.” (El perill oportunista i la Internacional, 1925).

I en realitat la introducció de la bolxevització tractava d’això: d’aïllar i compartimentar els diferents destacaments del Partit per controlar-los millor sobre la base d’una disciplina mecànica, de la disciplina per la disciplina. Era la culminació en forma de degeneració organitzativa del que havia estat el cicle precedent.

Així, començant per l'error tàctic del parlamentarisme revolucionari en el capitalisme madur i de la formulació ambigua de la conquesta  de la majoria s'inicia el lliscament pel pendent de la desviació tàctica del front únic polític combinada amb una desviació tàctico-organitzativa en el sentit federalista (no adhesió individual sinó fusions amb trossos de partits, admissió de partits simpatitzants, ambient intern de maniobra parlamentària) per arribar a desviacions teòrico-programàtiques com el bolxevisme nacional a Alemanya i el govern obrer.

Un cop destruïts els llaços entre els postulats programàtics i la tàctica, única base d’una autèntica disciplina orgànica comunista, l’únic ciment organitzatiu aplicable era el de la disciplina per la disciplina, el de la disciplina mecànica, el del terror ideològic dins de la pròpia organització, arribant fins i tot a l’ús de l’aparell policial estatal per dirimir les divergències internes d’organització. Només un règim carcerari intern podia assegurar una disciplina les premisses orgàniques de les quals havien estat destruïdes amb tots els errors anteriors. I, amb això, els partits comunistes deixaven de ser-ho sense possibilitat de correcció ulterior.

La qüestió no és abordada per l’Esquerra italiana com una reivindicació democràtica ni de major autonomia local sinó, tot el contrari, l’Esquerra italiana reivindica una màxima centralització i disciplina i una limitació total de l’autonomia tant dels òrgans perifèrics com dels òrgans dirigents, sobre l’única base que pot donar aquest resultat en un Partit Comunista: la unitat de doctrina, programa i tàctica.

El text Organització i disciplina comunista (1924), reprenent l’argument d’un article anterior El principi democràtic (1922) sintetitza:

"Així es delinea l'esquema de les conclusions a les quals tendim nosaltres en la matèria. No existeix una disciplina mecànica bona per a l'aplicació d'ordres i disposicions superiors 'siguin les que siguin', existeix un conjunt d'ordres i disposicions que responen a l'origen real del moviment que poden garantir el màxim de disciplina, és a dir, d'acció unitària de tot l'organisme, mentre que hi ha altres directrius que emanades del centre poden comprometre la disciplina i la solidesa organitzativa. (...)

Nosaltres resumim així la nostra tesi, i creiem ser fidels a la dialèctica del marxisme: l'acció que el partit desenvolupa i la tàctica que adopta, és a dir, la manera com el partit es presenta cap a l''exterior' tenen a la vegada conseqüències sobre l'organització i constitució 'interna' del mateix. Compromet fatalment el partit qui, en nom d'una disciplina il·limitada, pretén tenir-lo preparat per a una acció, una tàctica, una maniobra estratègica 'qualsevol', és a dir, sense límits ben determinats i coneguts pel conjunt dels militants.

El màxim desitjable d'unitat i solidesa disciplinària s'aconseguirà eficaçment només fent front al problema sobre aquesta plataforma, i no pretenent que estigui ja prejudicialment resolt per una banal regla d'obediència mecànica." (Organització i disciplina comunista, 1924).

A El perill oportunista i la Internacional (1925), l’Esquerra advertia que "la crítica sense l'error no danya ni tan sols la mil·lèsima part del que danya l'error sense crítica" i va denunciar la deriva de la Internacional pel que fa a l’elasticisme tàctic imperant i al règim carcerari creixent, sintetitzant com a conclusió: "És necessari condemnar i abandonar aquests mètodes. Allà on la situació no permeti la lluita pel poder, no per això el partit comunista deixa de tenir una tasca política i d’acció que transcendeixi la d’una escola de propaganda. L’actitud que assumeix el partit públicament en el desenvolupament de la lluita, inclús en la fase de retirada, tindrà el seu indispensable joc sobre l’èxit o el fracàs que li estarà reservat en el futur període de represa, en el vèncer o no totes les complexes resistències contrarevolucionàries.” (El perill oportunista i la Internacional, 1925).

 

Juny 1924 – Assassinat de Matteotti i pantomima de l’Aventino

Com a conseqüència de l'assassinat de Matteotti per part dels feixistes, la resta de partits parlamentaris (incloent-hi vergonyosament el Partit Comunista) van fundar a l'Aventino el parlament autèntic. Si la tàctica del parlamentarisme revolucionari  (que, tal i com l'Esquerra havia advertit, era errònia a l'Europa capitalista) tenia algun sentit i raó de ser, llavors, els diputats comunistes no podien abandonar el parlament fent bloc amb els partits burgesos sinó que havien de romandre-hi per defensar les posicions comunistes, ara que els feixistes plantejaven una lluita fins i tot física al seu interior.

Amb la participació en el bloc de l'Aventino, es feia un front únic amb partits clarament burgesos i es confonia les masses sobre la naturalesa burgesa tant del Parlament com del seu duplicat a l'Aventino.

Així resumeixen la situació les Tesis presentades per l'Esquerra al Congrés de Lyon:

“El Centre (format per Gramsci, Togliatti, Tasca...) va cometre un error en abandonar el parlament i participar a les primeres reunions de l'Aventino, ja que hauria hagut de romandre al parlament per fer una declaració d'atac polític al Govern i per prendre una posició immediata contra el prejudici constitucional i moral de l'Aventino, error que va representar el factor determinant del desenllaç de la crisi a favor del feixisme. No s’ha d’excloure que als comunistes els hagués pogut convenir abandonar el parlament, però amb una fisonomia pròpia i només quan la situació hagués permès cridar les masses a l'acció directa. El moment era d'aquells en què es decideixen els desenvolupaments de les situacions posteriors. L'error, per tant, va ser fonamental i decisiu per formar-se un judici sobre les capacitats del grup dirigent, i va determinar una utilització molt desfavorable per part de la classe obrera del debilitament del feixisme, primer, i del fracàs clamorós de l'Aventino, després.

El retorn al parlament al novembre de 1924 i la declaració de Repossi van ser beneficioses, com ho va demostrar l'onada d'aprovació proletària, però massa tardanes. El Centre va oscil·lar molt de temps i només es va decidir per la pressió del partit i de l'esquerra. Es va preparar al partit sobre la base d'instruccions insignificants, i d'una apreciació fantàsticament errònia de les perspectives de la situació (informe de Gramsci al Comitè Central, agost de 1924). La preparació de les masses, que no estava dirigida en la perspectiva de la caiguda de l'Aventino, sinó en la de la seva victòria, a través de la proposta que el partit va fer a les oposicions de constituir-se en Antiparlament, va ser en tot sentit la pitjor. D'entrada, aquesta tàctica s'allunyava de les decisions de la Internacional, que mai van considerar propostes a partits netament burgesos; a més, aquesta era de les que condueixen tant fora del camp dels principis i de la política comunista com de la concepció històrica marxista. Independentment de tota explicació que el Centre podia intentar donar sobre les finalitats i intencions que inspiraven la proposta, explicació que hauria tingut de totes maneres una repercussió molt limitada, el cert és que donava a les masses la il·lusió d'un Anti-Estat que s'oposa i lluita contra l'aparell estatal tradicional, mentre que, segons les perspectives històriques del nostre programa, l'única base d'un Anti-Estat podrà ser la representació de l'única classe productora, és a dir, el Soviet.

La consigna de l'antiparlament, amb el suport en el  país dels comitès obrers i camperols, significava confiar l'Estat Major del proletariat a representants de grups socials capitalistes, com Amendola, Agnelli, Albertini, etc. Fora de la certesa de no arribar de fet a aquesta situació, que únicament es podria titllar de traïció, el sol fet de presentar-la com a perspectiva d'una proposta comunista significava violar els principis i debilitar la preparació proletària.” (Tesis de l'Esquerra al III Congrés del Partit Comunista d'Itàlia, Lyon, 1926).

 

Abril 1925 – Elecció presidencial de Hindenburg a Alemanya

La victòria electoral a les eleccions presidencials d'Alemanya del candidat monàrquic (Hindenburg) produeix de nou una brusca oscil·lació en el sentit més dretà, culpant els comunistes d'haver mantingut el seu candidat en lloc de retirar-lo perquè vencés la burgesia republicana.

La proposta de la Internacional significava en realitat estendre el suport parlamentari més enllà de partits sedicentment obrers fins al candidat republicà obertament burgès, condemnant el partit comunista a un xantatge permanent que el redueix al paper d'assegurança per a la fracció republicana burgesa davant del 'mal pitjor'.

 

El tràgic despropòsit s'il·lustra a La política de la Internacional  (1925):

"Seguim els fets i els documents. A les eleccions per la segona volta els comunistes alemanys mantenen la candidatura de Thaelmann, que obté 60.000 vots més, però el general Hindenburg aconsegueix ser president de la república prevalent clarament sobre el candidat republicà burgès, Marx. Es llença sobre els comunistes alemanys la tempesta de les recriminacions de costum, l'esquerra burgesa i socialdemòcrata es comporta com si els revolucionaris haguessin signat un contracte amb ella comprometent-se a sostenir-la quan la dreta vagi a jugar-se-la. Patir aquesta extorsió vol dir admetre que el comunisme no és més que un subproducte de la democràcia, tesi digna de l'escola de Treves i Turati (...)

Però el Comitè Central d'esquerra del Partit alemany, algunes hores després de ser escollit Hindenburg es va reunir per declarar que s’havia equivocat i que no havia sabut valorar el perill monàrquic. Convoca al Comitè nacional del partit que confirma aquest judici, encara que es forma una forta minoria que llença l'alarma contra la retirada del Comitè executiu de la Internacional i del Centre alemany cap a posicions dignes de Brandler i Cia. (...)

I quines són les conseqüències d'aquesta presentació contradictòria d'un problema vell i sempre nou? Aquí les tens: 'A les eleccions presidencials... hauríem d'haver maniobrat en el sentit de les propostes de la delegació alemanya i de la Internacional Comunista. Així hauríem conduït la classe obrera alemanya, formant bloc sobre un programa republicà mínim amb els autèntics partidaris de la república (¡sic, sic, sic, sic!), unint-se al voltant del nom d'un candidat republicà militant en la lluita contra la reacció'. Així s'hauria desemmascarat, diu la resolució, la socialdemocràcia. La proposta del Comintern era la d'invitar-la a no retirar el seu candidat, Braun, a favor del qual haurien votat els comunistes retirant la candidatura de Thaelmann. Però si l'objectiu era: a) desemmascarar la socialdemocràcia; b) evitar el perill de la victòria monàrquica, està clar que els socialdemòcrates, amb les xifres a la mà, haurien respost que no bastaven els vots de Braun més els de Thaelmann per batre Hindenburg, i era necessari formar el bloc fins i tot amb les forces del demòcrata burgès i catòlic Marx. La conseqüència, doncs, de la política suggerida per la Internacional, era el suport dels comunistes a una candidatura burgesa o, com a mínim, el vot simultani de comunistes i socialdemòcrates i demòcrates burgesos per una candidatura, posem, de Braun." (La política de la Internacional, 1925).

 

(La publicació d’aquesta sèrie que vam iniciar a “El Comunista” nº71 com a resultat del treball d’estudi col·lectiu de la reunió general d’agost de 2023, continuarà als següents números de la revista)

 

[1] Veure les cites del text sobre la funció del dirigent a l’article “Vida de partit” d’aquesta revista, pàgines 7 i 8.

   

<<El paper de la qüestió sindical en el procés degeneratiu del partit (1972-1982)

>>Vida de Partit: reunió general d’agost de 2026 (I)