VENEÇUELA: EL NEGOCI DEL PETROLI UNEIX ALS EEUU I AL PARTIT DE L’EXÈRCIT
La matinada del 3 de gener del 2026, l'exèrcit dels EEUU va bombardejar una base militar a Caracas amb 7 explosions mentre helicòpters de combat estatunidencs es desplaçaven sense massa pressa pel cel de Caracas.
Unes hores després, el president dels EEUU anunciava que havia segrestat el president de Veneçuela i a la seva dona per jutjar-los als EEUU. Cap mobilització de l'exèrcit veneçolà, cap resposta ni intent d'intercepció. I això que els EEUU tenien desplegada part de la seva flota davant de Veneçuela, afirmaven haver intervingut en territori veneçolà la setmana anterior i l'exèrcit veneçolà estava en estat d'alarma.
En un discurs esmorteït, el – en aquell moment – cap de l'exèrcit (Padrino), sense esmentar el segrest del president veneçolà, va fer una crida a la "serenitat, seny, calma" i ha acabat amb proclames a la defensa de la pàtria. El ministre de l'interior, també militar Diosdado Cabello, va recitar també les proclames de defensa de la pàtria, sense ni tan sols nomenar a Maduro tampoc. En altres paraules, tot semblava indicar que el titella Maduro havia estat entregat. Els fets posteriors reforcen aquesta hipòtesi.
L’actuació dels EEUU busca diversos objectius
En primer lloc, es tracta d'imposar l'accés hegemònic estatunidenc al petroli veneçolà i evitar que sigui la Xina qui reconstrueixi la indústria petroliera veneçolana. Malgrat els intents dels EEUU d'imposar l'exclusivitat del negoci per les petrolieres estatunidenques, capitanejades per Chevron, les quals s'han anat reintroduint en els darrers anys: “en el cas de Veneçuela, més del 80% de les seves exportacions de petroli es destinen a la Xina” (Expansión, 26-12-2025), bàsicament per pagar deutes. I no només la pràctica totalitat del petroli que l'imperialisme estatunidenc considera seu estava anant cap a l'imperialisme xinès sinó que s'estava accelerant la inversió directa capitalista xinesa en aquest camp: “La primera instal·lació flotant per produir cru en un projecte de 1.000 milions de dòlars operat per la xinesa Concord Resources Corp a Veneçuela va arribar al Llac Maracaibo (…) L'empresa xinesa, coneguda com CCRC, està intensificant la producció en dos camps petrolífers (…) i espera aconseguir els 60.000 barrils diaris per a finals del pròxim any. (…) sota un contracte de producció compartida de 20 anys. La firma ha enviat personal xinès especialitzat en desenvolupament de jaciments petrolífers, amb l'objectiu de reobrir ràpidament uns 100 pous.” (La Patilla, 04-09-2025).
I no només es tracta de fer-se amb el negoci del petroli sinó d'explotar la resta de recursos naturals: “A més de posseir les majors reserves de petroli del món, Veneçuela compta amb enormes jaciments de gas —els sisens a escala global—; grans reserves d'or, les més importants d'Amèrica Llatina; ferro, al dotzè lloc mundial; bauxita, al quinzè; i diamants. (…) A això se suma una dotació rellevant de les anomenades “terres rares”, especialment coltan i tori” (El País, 21-12-2025).
En segon lloc, es tracta de rescatar l'aparença de MATÓN mundial dels EEUU a través del seu recent redecorat com a “departament de guerra”. En el seu procés de replegament, els EEUU no poden mantenir conflictes sostinguts amb un desplegament del seu propi exèrcit i ha hagut d'anar-se retirant. Però sí que pot fer de matón mafiós, quan Israel li elimina prèviament les defenses antiaèries a l'Iran, o contra un capitalisme com el Veneçolà que cau a trossos, si té algun punt de suport en el seu interior. Juntament amb la destrucció en alta mar d'embarcacions, es tracta d'un missatge per aquells Estats capitalistes en general i llatinoamericans en particular que ofereixen resistència. Sobre la base d'aquestes “victòries” escèniques intenta emmascarar les limitacions i obstacles amb els quals ensopega en implementar el seu replegament emmurallat, tant a l'interior dels EEUU (veure pàg. 15) com a l'exterior (veure pàg. 14).
En tercer lloc, es tracta d'un cop dels EEUU específicament a Rússia, la Xina i l'Iran, per a major detall de les relacions que es volen tallar: “acord d'associació estratègica i cooperació entre Rússia i Veneçuela (…) Tota la tecnologia militar del país caribeny és majoritàriament d'origen rus (…) Pequín ha donat a conèixer un acord comercial lliure d'aranzels amb Caracas (…) l'acord de cooperació estratègica a 20 anys signat el 2022 amb l'Iran” (La Vanguardia, 15-11-2025).
Qui pot controlar la situació interna?
L’”oposició” no ha trigat a dir que estava llesta per prendre el poder però, molt significativament, el president de l'imperialisme estatunidenc va afirmar que la líder de l’”oposició” no tenia el suport ni el respecte necessaris per liderar el capitalisme veneçolà.
La realitat és que els EEUU no poden envair Veneçuela ni governar-la sense el suport del Partit de l'Exèrcit que és qui pot mantenir el control de la situació a través de les seves bases socials i garantir els negocis amb els EEUU al mateix temps.
En les seves declaracions posteriors, el president dels EEUU va dir que els EEUU planejaven governar Veneçuela fins que es produís una transició cap a un govern que pogués controlar la situació alineat amb els interessos dels EEUU. I aquesta “transició” no s’ha fet esperar.
Sense perjudici de les obligades declamacions retòriques contra l’agressió imperialista, el Partit de l’Exèrcit s’ha alineat amb el negoci amb els EEUU i els EEUU han reconegut a l’existent govern del Partit de l’Exèrcit a Veneçuela com a govern legal.
La conveniència de mantenir un discurs polític anti-estatunidenc perquè els negocis estatunidencs prosperin, és acceptada pel Secretari d'Estat dels EEUU: "'Farem una avaluació basant-nos en el que facin d'ara endavant, no en el que diguin públicament ni en el que han fet en el passat', va declarar Rubio" (Financial Times, 04-01-2026).
I el que han fet és privatitzar l'explotació del petroli veneçolà: "Aquest dijous l'Assemblea Nacional de Veneçuela va aprovar una reforma a la Llei Orgànica d'Hidrocarburs orientada bàsicament a permetre i facilitar que empreses privades nacionals i estrangeres participin en l'explotació petroliera (…)" (El Nacional, 30-01-2026). La llei permet a les empreses privades la gestió tècnica i operativa dels projectes (fins i tot en les empreses mixtes), la comercialització directa del cru abonant una regalia del 30% que es pot rebaixar en funció de la viabilitat econòmica del projecte, deroga les contribucions especials quan el preu del petroli és elevat i tota una sèrie d'impostos així com la preceptiva aprovació pel Parlament dels contractes petroliers subscrits per l'Executiu.
El pla dels EEUU per al petroli veneçolà
El pla dels EEUU és que les empreses petrolieres estatunidenques entrin a reconstruir la infraestructura energètica, avançant els diners a compte de les vendes del petroli extret. Així, modernitzant la infraestructura i incrementant la producció, podrien assegurar-se el cru pesat per les seves pròpies refineries i vendre la resta al món, obtenint grans guanys i prometent un futur daurat als veneçolans. El pla dels EEUU tenia dos principals “peròs”: d’una banda, l’Estat veneçolà està endeutat fins a les celles i, de l’altra, el preu de referència del petroli (Brent) estava per sota dels 60 dòlars per barril i amb tendència a la baixa.
Els EEUU van encarregar a les empreses Vitol i Trafigura que gestionessin la mobilització del petroli veneçolà cap a un mercat ja desbordat de petroli (veure pàg. 19). El volum actual és reduït, però podria triplicar-se: "a finals de la dècada de 1990, (…) el país produïa més de 3,2 milions de barrils al dia. La seva producció diària actual, [és] de poc menys d'1 milió de barrils (…)" (Bloomberg, 23-01-2026).
Vitol i Trafigura "han estat oferint carregaments a les refineries de la costa del Golf dels EEUU amb descomptes respecte al preu de referència del Brent d'entre 8 i 9 dòlars per barril (…) Atès que els operadors estan comprant cru a la petroliera estatal veneçolana Petróleos de Venezuela SA a un preu equivalent al del Brent menys uns 15 dòlars per barril, això suggereix la possibilitat d'obtenir quantiosos beneficis, en un sector en què els marges comercials solen mesurar-se en cèntims, en comptes de dòlars, per barril. Tot i això, el problema estarà en els detalls: molts dels primers carregaments s'han traslladat directament als magatzems, on els operadors seran responsables de finançar el petroli fins que puguin vendre'l" (Bloomberg, 25-01-2026).
Això significa que, si PDVSA ven el seu petroli a 15 dòlars de descompte sobre el Brent i si "segons Rystad Energy, el preu d'equilibri estimat de Veneçuela va oscil·lar entre 42 i 56 dòlars estatunidencs per barril el 2020, amb una mitjana de 49,26 dòlars per barril a la regió de l'Orinoco" (Incorrys, 07-01-2026), perquè el petroli de l'Orinoco sigui rentable, el Brent ha de situar-se com a mínim en 49 + 15 = 64$ per barril i, en els petrolis amb preu d'equilibri més baix, en com a mínim 42 + 15 = 57$ per barril.
Però qui pagarà els deutes?
Aquí estan els deutes a saldar: “D'acord amb estimacions citades per Reuters, Veneçuela deu al voltant de 60.000 milions de dòlars en bons en mora. Si s'inclouen les obligacions de Pdvsa, préstecs bilaterals i laudes arbitrals internacionals, el deute extern total ascendeix a entre 150.000 i 170.000 milions de dòlars, depenent del càlcul d'interessos acumulats i sentències judicials. (…) L'univers de creditors veneçolans és ampli i heterogeni. Inclou a tenidors de bons internacionals - fons globals de mercats emergents i fons especialitzats en deute en dificultats, coneguts com a “fons voltor”, empreses amb laudes arbitrals favorables i creditors bilaterals. Entre aquests últims destaquen la Xina i Rússia, que van atorgar préstecs milionaris” (El Nacional, 20-12-2025).
Repsol va anunciar que "preveu incrementar en més d'un 50% la producció de cru a Veneçuela aquest any amb l'objectiu de triplicar-la en tres anys" (El País, 20-02-2026). Encara que també en aquest cas, bona part del petroli servirà per pagar deutes: "Repsol, (…) obre la porta a poder cobrar milers de milions d'euros des d'aquest país i començar a solucionar així un forat financer que supera els 4.500 milions d'euros i que creixia mes a mes (…) Repsol, i el seu soci ENI, es comprometen a seguir subministrant gas a PDVSA, el monopoli d'hidrocarburs estatal de Veneçuela. El Govern de Veneçuela per la seva part es compromet a reprendre els pagaments a Repsol i ENI per aquest gas. Com en els últims anys, el pagarà en espècie, és a dir, en petroli, que Repsol podrà treure del país i emportar-se a altres països" (Expansión, 14-03-2026).
Una possible sortida addicional per al petroli veneçolà és l'Índia, que podria així reduir la seva dependència de Rússia i complaure els EEUU. No obstant això, no és tan fàcil: "(…) s'enfronta al deute acumulat en dividends no pagats que les empreses estatals índies reclamen a Caracas, 1.000 milions de dòlars a pagar (…). Un carregament dirigit al Golf de Mèxic es liquida en dòlars en un termini d'una setmana, mentre que un enviament a l'Índia implica 45 dies de transport i el risc financer que el pagament sigui retingut per amortitzar el deute" (Banca y Negocios, 31-01-2026).
Per descomptat, un sobrevingut xoc en la circulació del petroli mundial que posés fora de la circulació una part del petroli més barat de produir i fes pujar els preus (veure pàg. 20) podria generar una situació més favorable per als plans dels EEUU de donar sortida al petroli veneçolà.
La gran mentida del socialisme a Veneçuela
Però tornant a la pregunta de qui pagarà els deutes, la crua realitat és que els deutes del capitalisme veneçolà – mentre subsisteixi el capitalisme – només es poden pagar amb la sobreexplotació del proletariat veneçolà. Mentre subsisteixi el capitalisme a Veneçuela (encara que els uns i els altres el vesteixin falsament de socialisme), l'única sort per la classe obrera és l'explotació de la mercaderia força de treball, per l'obtenció del plusvalor com a única font de guany.
La gran victòria de la burgesia veneçolana – tant de l’oficialisme com de l’“oposició” – ha estat aconseguir identificar al Partit de l'Exèrcit amb el socialisme i el comunisme. És una necessitat imperiosa per la classe obrera eliminar aquesta GRAN MENTIDA. A Veneçuela no hi ha socialisme, hi ha CAPITALISME. El capitalisme es basa en el treball assalariat, en què la nostra força de treball és una mercaderia més i té un preu: el salari. Per això el capitalisme significa inevitablement explotació i fam per la classe obrera. Cap canvi de govern parlamentari significarà un canvi real per la classe obrera en el capitalisme. L'Estat capitalista està al servei del capital, mani qui mani, governi qui governi.
Per la represa de la lluita de classe
Aquesta és la realitat que viu i enfronta la classe obrera i el proletariat veneçolà, desarmat teòricament i sense un organisme classista que li serveixi com a instrument per la lluita per millors condicions de treball i salaris. La classe obrera no podrà lluitar ni tan sols per les seves reivindicacions immediates si no trenquem amb la política burgesa que influència i dirigeix tot l'aparell sindical, trencant amb el seu control organitzatiu, tendint a formar organismes de lluita econòmica de classe i independents del parlamentarisme, combatent la política de submissió o de solidaritat a l'economia nacional o d'empresa, combatent i desemmascarant al règim democràtic parlamentari com a instrument clàssic de dominació de la dictadura del capital. Necessitem recuperar un programa de superació revolucionària del capitalisme, només així podrem lluitar per millors condicions laborals i socials al mateix temps que preparem les condicions per l'abolició de l'esclavitud del treball assalariat.