UN MÓN CAPITALISTA SATURAT DE PETROLI
En el terreny de l’energia, ens centrarem en el petroli per observar la SOBREPRODUCCIÓ que s’ha anat gestant entre 2024 i 2025 i que amenaçava amb imposar-se de manera demolidora el 2026, així com els processos que ha determinat.
Evolució de l’oferta i la demanda de petroli
Com hem seguit a la revista, el preu del petroli s’ha mantingut relativament alt els anys 2021-2023 perquè a continuació de l’electroxoc propinat al capitalisme amb la parada i posterior represa epilèptica de la producció i la circulació el 2020, els països productors de petroli van aconseguir mantenir la producció per sota de la demanda (veure “El Comunista” nº68, abril 2022, pàg. 14). Però com pot observar-se al gràfic següent, el 2024 la diferència va ser mínima i el 2025 la relació està ja invertida, amenaçant de tornar a la situació del 2020 el 2026.
La demanda relativa de petroli disminueix
Aquest desequilibri entre la demanda i la producció de petroli es dona en el context d’un procés que l’anterior gràfic no mostra: l’allunyament per part de la burgesia mundial dels combustibles fòssils en general i del petroli en particular, que actualment només representa el 30% de l’energia mundial (veure “El Comunista” nº75, abril 2025, pàgs. 9 i 10).
És a dir, que malgrat mantenir-se la demanda relativament estable en el gràfic anterior i fins i tot amb una lleugera tendència a l’alça, tot l’increment de demanda energètica a nivell mundial s’està vehiculant a través d’altres alternatives energètiques que acabaran desplaçant el petroli.
Sobreproducció d’energia renovable
En aquest procés, la sobreproducció industrial de panells solars i bateries xineses juguen un paper accelerador important: “Les empreses xineses líders a nivell mundial als sectors de l’energia solar, les bateries i els vehicles elèctrics han incrementat considerablement els seus plans d’inversió a l’estranger en els últims anys, comprometent-se a invertir més de 210.000 milions de dòlars des del 2022, segons un nou estudi. (…) Investigadors del laboratori i de la Universitat de Brown han realitzat un seguiment de més de 460 projectes de fabricació ecològica a l’estranger anunciats per empreses xineses (…) més del 80% d’aquests es van produir després del 2022” (Bloomberg, 10-09-2025). Aquesta sobreproducció de capacitat d’instal·lació es tradueix en una sobrecapacitat instal·lada que recurrentment i de manera cada vegada més freqüent genera preus NEGATIUS (es paga per “vendre” l’energia sobrant): “Els preus de l’electricitat per sota de cero es van registrar per primera vegada a Alemanya el 2008, a mesura que el país augmentava la seva capacitat eòlica i solar. (…) Finlàndia va superar a tota la resta de mercats europeus el 2024 amb 725 hores de preus negatius, enfront les tan sols cinc del 2021, i superant les 455 hores d’Alemanya (…) A Austràlia, (…) els preus spot de l’electricitat van caure per sota de zero durant un 23% del temps en l’últim trimestre del 2024, el que suposa un rècord. (…) Als EEUU, els preus negatius de l’electricitat són cada cop més freqüents i severs, en un context d’augment de la generació eòlica i solar i de creixents colls d’ampolla a la xarxa. S’estan observant preus per sota de zero per tot arreu, des de Texas i Califòrnia fins a la xarxa PJM a l’est del país, que abasta 13 estats més el Districte de Columbia” (Bloomberg, 17-02-2025). Aquest és el context cap al que s’està movent amb ritme accelerat el món capitalista, en el qual el petroli té un paper menor i els preus de l’energia cauen.
Increment de l’oferta
És important fer notar que el desequilibri entre l’oferta i la demanda al gràfic anterior prové principalment d’un increment de la producció. Diversos factors intervenen en aquest increment, però el punt d’inflexió ha estat el canvi estratègic de la l’OPEP+ d’ampliar la seva producció: “Després d’una era recent marcada per les retallades, especialment intenses entre el 2016 i 2019 i el 2023, el gir estratègic ha estat radical. Va obrir l’aixeta a l’abril. Va tornar a fer-ho al maig, al juny, al juliol i a l’agost. I ha tornat a fer-ho el diumenge passat, injectant 137.000 nous barrils cada dia en el mercat malgrat el creixement cada vegada més feble de la demanda” (El País, 14-09-2025).
Els Estats de l’OPEP+ han estat retenint la producció per mantenir a flotació el preu del petroli, determinat per la pitjor terra que entra en joc en la satisfacció de la demanda (veure pàg. 25 per més detall sobre la conformació del preu del petroli). Aquests Estats necessiten materialitzar el màxim de guany per revertir-lo en altres sectors i tractar de reduir la seva dependència del petroli, abans que sigui massa tard. Però com hem explicat en anteriors ocasions, el volum de facturació i el volum de guany no depenen només del preu sinó del preu multiplicat pels barrils venuts. Pot sortir a compte vendre més volum a menor preu que menys volum a major preu.
Doncs bé, en restringir la seva producció per mantenir el preu del petroli, han permès que altres Estats productors com els EEUU hagin disparat la seva producció. Així es trobaven sacrificant les seves vendes per mantenir un preu del petroli del qual es beneficiaven els EEUU per omplir el buit en el mercat, i han decidit canviar d’estratègia.
Un món capitalista saturat de petroli
Aquest excés de l'oferta sobre la demanda inunda les reserves a terra i al mar, amenaçant d'arribar a un excés de 4 milions de barrils diaris: "les dades oficials de cru que prenen de referència els operadors, i que indiquen cert excés d'oferta – 2025 va tancar amb un superàvit d'1,5 milions diaris – són els que s'acumulen a terra. Però al mar naveguen sense rumb altres 375 milions de barrils (…) L'Agència Internacional de l'Energia preveu un superàvit rècord de cru el 2026, any en què l'oferta superarà la demanda en més de 4 milions de barrils de petroli diaris" (El País, 27-02-2026).
Caldria llavors preguntar-se per què el preu del petroli no ha caigut molt abans d'una manera més dràstica. El cas és que s'ha mantingut una demanda que ha comprat (amb descompte) tota una part de l'excés i en la qual ha estat especialment protagonista la Xina, que s'ha assegurat àmplies reserves de petroli: "Els preus es van mantenir en un rang superior als 65 dòlars durant gran part de l'estiu, malgrat l'augment de la producció, ja que gran part de l'excés d'oferta va acabar en els tancs d'emmagatzematge de la Xina, lluny dels centres de fixació de preus dels futurs del cru" (Bloomberg, 31-12-2025).
La SOBREPRODUCCIÓ resultant de la SUPERCAPACITAT PRODUCTIVA, a finals de febrer del 2026, era la següent: “les reserves de petroli a tot el món estan en el seu nivell màxim des del 2021, amb 8.210 milions de barrils de cru i productes refinats emmagatzemats a tot el món” (Expansión, 13-03-2026).
Qui pateix més la caiguda del preu del petroli?
El principal perjudicat per la caiguda del preu del petroli són els EEUU, actual primer productor de petroli mundial. El petroli obtingut amb el fracking té un cost de producció per barril molt superior al del cost en altres regions com els països del Golf Pèrsic: "En el cas del petroli d'esquist, les petites variacions de preu tenen una gran importància: la diferència entre una producció en auge i una en declivi es mesura en uns pocs dòlars, potser tan sols entre 10 i 20 dòlars per barril. A 50 dòlars, moltes empreses s'enfronten a una catàstrofe financera i la producció està en caiguda lliure; a 55 dòlars es pot sobreviure; a 60 dòlars no és una situació ideal, però els diners segueixen fluint i la producció es manté; a 65 dòlars, tothom torna a perforar; i a 70 dòlars o més, la indústria està fent diners a raudals i la producció es dispara" (Bloomberg, 24-06-2025).
Hem vist que el preu del petroli s'ha mantingut a flotació per l'acumulació de reserves a la Xina i també han influït les pujades transitòries cada vegada que s'amenaçava amb bombardejar l'Iran o amb bloquejar el petroli veneçolà. No obstant això, aquestes pujades eren transitòries per l'evident i notori excés de petroli ja extret i de productes refinats.
Per qui tingui dubtes de la influència del preu del petroli en el curs de l'imperialisme[1] i en l'actuació dels EEUU:
"Des del màxim de 81,5$ assolit a mitjans de gener, el barril de Brent de referència a Europa va caure fins als 60$ a principis de maig. (…) després d'iniciar-se els bombardejos del 13 de juny, el barril de Brent va superar els 77$, però el preu va retrocedir ràpidament (…) Així es va arribar al desembre, amb els preus del Brent per sota dels 60$, en mínims de cinc anys després d'acumular una caiguda del 20% el 2025. (…) els preus del Brent es van situar per sota dels 59$ el 16 de desembre, però aquella nit (…) el president Trump ordenava 'un bloqueig total i complet de tots els petrolers sancionats' (en majúscules a l'original) que entrin i surtin de Veneçuela" (Expansión, 26-12-2025).
Aquella nit, en què el Brent se situava en 58,20$, el WTI se situava en 55,27$ acostant-se perillosament a nivells inassolibles per a la indústria petroliera estatunidenca del fracking i a preus directament inassolibles per al petroli veneçolà (veure pàg. 17). Des de llavors, l'actuació dels EEUU ha anat dirigida a fer pujar el preu del petroli per contrarestar la tendència que clarament s'estava imposant des del 2024 i que s'estava accelerant amb els augments graduals però sistemàtics de la producció per part de l'OPEP+. "Quan pugen els preus del petroli, els EEUU guanyen molts diners" (Expansión, 14-03-2026): així delatava el president dels EEUU la motivació real de l'atac a l'Iran.
Una combinació de déjà vus
A finals del 2025, la situació s'encaminava doncs de manera general a la mateixa situació de SOBREPRODUCCIÓ que el 2020 va arribar a fer cotitzar el WTI a -30 dòlars el barril (veure "El Comunista" núm. 64, agost 2020, pàg. 12), amb reminiscències de la situació de 2014 quan l'Aràbia Saudita va inundar el mercat de petroli per baixar el preu i fer inviable l'extracció del petroli del fracking.
EEUU necessita mantenir a flotació el preu del petroli, encara que no estigui interessat en un preu excessivament alt que pugui perjudicar la seva indústria i la cohesió social interna. El manteniment del preu del petroli només es pot aconseguir SACRIFICANT una part de la sobrecapacitat productiva en funcionament o instal·lada. Però que calgui sacrificar una part de la sobreproducció actual, no significa que els EEUU vagin a reduir la seva quota ni tampoc que la resta d'Estats i l'OPEP+ en particular vagin a continuar cedint part del seu mercat.
La següent cita de El Capital explica bé la situació del capital-productiu i capital-mercaderies actualment en forma d’instal·lacions extractives, refineries i barrils de cru i productes refinats del petroli: “Quina part concreta d'ell quedarà ociosa, és el que ha de decidir la lluita de la concurrència. (…) Les pèrdues són inevitables per la classe en el seu conjunt. Però, quina part d'elles ha de suportar cada capitalista? Això ho decideix la FORÇA i l'ASTÚCIA; en arribar aquí, la concurrència es converteix en una lluita entre germans enemics. (…) les pèrdues es reparteixen d'una manera molt desigual i de manera molt diferent, fent que uns capitals es PARALITZIN, que altres es DESTRUEIXIN, que altres experimentin una pèrdua simplement relativa o una depreciació purament transitòria, etcètera.
Però, en tot cas, l'equilibri es restablirà mitjançant la immobilització i fins i tot la DESTRUCCIÓ de capital en més o menys proporció. I això es farà extensiu en part a la substància material del capital.” (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx).
L'augment sostingut de la producció de petroli per part de l'OPEP+ és una declaració de guerra a la indústria petroliera estatunidenca i al pla de la fracció partidària del replegament emmurallat sobre la base de la renda petroliera, actualment governant. I la indústria petroliera estatunidenca, a través dels seus representants al Govern dels EEUU, ha respost a aquesta declaració de guerra econòmica amb la guerra militar, aparentment contra l'Iran però amb un radi d'impacte que desborda aquest objectiu específic, com veurem a continuació.
[1] Per als que sempre busquen les causes en les decisions individuals de grans homes, el nostre Partit ja va escriure, referint-se a l'acer en aquell cas: "Pot ella [la magnitud d'acer per càpita] no tenir influència sobre el desenvolupament dels esdeveniments mundials? ¿No n'hi ha prou amb una causa de tal envergadura, primària i significativa però certament no única en el quadre de la virulència del Capital, per a la irrupció d'efectes imponents? No, ha de ser l’home del sac, el dolent, el tirà de tragèdia, l'horda de bàrbars que provenen, qui sap com, de fora d'aquest magnífic món de l'economia burgesa!" (Sa Majestat, l'acer, 1950).