GUERRA IMPERIALISTA A L’ORIENT MITJÀ: MANIFESTACIÓ DE LES CONTRADICCIONS DEL CAPITALISME
El 28 de febrer del 2026, els EEUU i Israel van començar a bombardejar sistemàticament l'Iran, sent aquests bombardejos respostos per l'Iran contra objectius estatunidencs, israelians i dels Estats de la zona que tenen bases militars estatunidenques. Després de sis setmanes de bombardejos, l'Iran manté la seva capacitat de resposta militar, l'estret d'Ormuz està pràcticament tancat i Israel està duent a terme una ofensiva per desplaçar la població del sud del Líban.
Aquesta guerra s'ha detonat en un moment en què hi havia una negociació en curs entre els EEUU i l'Iran i en la qual els mediadors (Oman) consideraven que s'estava a prop d'arribar a un acord. No obstant això, justament davant d'aquesta circumstància es van accelerar les decisions en la jerarquia de comandament de la fracció governant de la burgesia estatunidenca per no perdre l'oportunitat de llançar l'atac contra l'Iran. I per major aparent paradoxa, aquesta decisió va ser presa per la corrent que s'havia enfilat al poder amb la promesa de no iniciar guerres en general i menys a l'Orient Mitjà, i que havia estat impulsada com a resultat de l'esgotament de l'intent d'expansió diplomàtico-militar de la facció anterior.
Què ha portat a la detonació d’aquesta guerra? Quin moment representa en el curs del capitalisme? Què significa per la classe obrera mundial?
L’inexorable determinisme econòmic
Les seqüències de fets específics que porten a determinats resultats històrics, protagonitzades per individus amb les seves declaracions de voluntat i les seves justificacions sobre els seus actes, poden semblar a primera vista com a seqüències anecdòtiques o casuals.
Però la casualitat es manifesta només en la intersecció de processos necessaris, i les resultants de tot aquest conjunt aparentment i fins i tot realment anàrquic s'imposen ineluctablement en el sentit determinat per aquests processos necessaris, per les lleis econòmiques que s'imposen en la realitat material del desenvolupament de les forces productives, per sobre i fins i tot en contra del sentit aparent d'aquestes actuacions, voluntats i justificacions.
El que apareix com a resultat de les decisions de determinats individus no és més que la manifestació de processos necessaris més profunds que determinen tant l’actuació, voluntats i declaracions d’aquests individus com el marc concret en què necessàriament es poden desenvolupar i les conseqüències d’aquest desenvolupament.
Reblarem aquest punt abans de començar amb les següents cites d'Engels, recollides en el text de Partit “L'individu com a titella de la història” (1953): “«En la naturalesa hi ha agents inconscients... pel contrari en la història de la societat els que actuen estan dotats evidentment de consciència, homes que actuen amb reflexió o passió que tendeixen a determinats objectius... Però aquesta intenció sigui com sigui d’important per a la indagació històrica, especialment d’èpoques i esdeveniments donats, res pot treure-li al fet de què el curs de la història està dominat per íntimes lleis generals... Només rarament esdevé el que s’ha desitjat... tots els xocs de les innombrables voluntats i accions individuals condueixen a un estat de coses que és absolutament anàleg a l’imperant en la naturalesa inconscient. Els objectius de les accions són desitjats, però els resultats que produeixen aquestes accions no són els desitjats, o, quan semblen correspondre a l’objectiu desitjat, tenen de fet en conclusió conseqüències diferents de les desitjades... Els homes fan la seva pròpia història, però com aquesta surti, mentre cadascú persegueix els seus propis fins... els resultats d'aquestes múltiples voluntats que actuen en diferents direccions i de les seves múltiples accions sobre el món extern, són precisament la història... Però si es tracta d'investigar les forces impel·lents que – conscient o inconscientment, i en veritat molt sovint inconscientment – estan darrere dels motius dels homes que actuen en la història, i constitueixen els veritables i últims propulsors d'aquesta, no pot tractar-se tant dels motius determinants individuals, encara que es tracti d'homes eminents, sinó més aviat d'aquells que posen en moviment grans masses, pobles sencers, classes senceres; i fins i tot aquests no momentàniament, a mode d'un fugisser foc de palla, ràpid en encendre's i apagar-se, sinó a mode d'una acció duradora que corona una gran transformació històrica.». (…)” (L’individu com a titella de la història, Il Programma Comunista, nº7–1953).
La inexorable sobreproducció relativa
El curs del capitalisme segueix el camí de la inexorable SOBREPRODUCCIÓ relativa de capital: sobreproducció de capital-mercaderies, de capital productiu i de capital-diners que comporta l’espectre de la TENDÈNCIA DECREIXENT DE LA TAXA DE GUANY (El Capital, Llibre III, Secció III).
Després de la represa epilèptica de la producció, posterior a la seva aturada durant els confinaments del 2020, la sobreproducció relativa s'ha anat tornant a imposar reflectint-se en la tendència a la deflació, en l’inflament de l'endeutament i del capital especulatiu, i en el retorn a la baixada dels tipus d'interès per part dels bancs centrals (veure "El Comunista" núm. 75, abril 2025, pàgs. 8-11).
Com explicàvem en analitzar el procés de desinflamació de la cadena de subministrament posterior a la represa epilèptica de la producció i la circulació, el 2022: “sense la generació de més electroxocs, espasmes i col·lapses la tendència general seria reprendre la senda de la sobreproducció i la deflació. (...) El que significa és que el capitalisme només pot tractar de sortir del pantà en el que va enfonsant-lo la sobreproducció a través d'una sèrie creixent de crisis, conflictes i espasmes.” (“El Comunista” nº68, abril 2022, pàg. 16).
Cada vegada que el capitalisme s'apropa una altra vegada a aquesta situació, es detonen una sèrie de processos que empenyen els actors en el tauler de l'imperialisme mundial a actuar en funció d'aquesta necessitat general del capitalisme generant aquest resultat. I això per més convençuts que estiguin que ho fan per la seva pròpia voluntat o interessos particulars i per més que així sigui en certa mesura, en la mesura en què aquestes voluntats i interessos particulars venen determinats i són una manifestació específica de l'efecte de les lleis econòmiques del capitalisme.
La sobreproducció exacerba la guerra comercial
Tota aquesta sobreproducció ofega la taxa de guany, que és l'únic al·licient de la producció capitalista. Però aquesta sobreproducció no es desenvolupa en el buit, sinó en un context de competència desenfrenada entre imperialismes capitalistes que, a la vegada, es desenvolupa en un context històric d'expansió ja conclosa del capitalisme a tots els racons del globus, desplaçament del centre de gravetat del capitalisme a Àsia i ruptura del repartiment del món posterior a la segona guerra mundial, amb l'ascens dels imperialismes més recentment conformats i el declivi dels més antics.
L'epicentre d'aquesta sobreproducció és Àsia, des d'on l'allau DEFLACIONÀRIA de mercaderies inunda el mercat mundial atropellant la resta d'imperialismes. Això porta a l'exacerbació de la guerra comercial en què els imperialismes més antics (i en particular els EEUU) intenten defensar-se aixecant infructuosament murs aranzelaris, contra aquest VOLCÀ que van contribuir a desenvolupar per intentar revertir la tendència decreixent de la seva taxa de guany (veure pàg. 13).
El paper de la sobreproducció de petroli
El món capitalista està en plena transició (no exempta de retrocessos i contradiccions) dels combustibles fòssils cap a altres fonts d’energia que les facin menys dependents del petroli i de l’ús geopolític de la seva producció i distribució. El desenvolupament de la instal·lació i l'abaratiment de les energies "renovables" ha situat els preus de l'energia en negatiu com a fenomen recurrent (veure pàg. 18).
Els Estats que tradicionalment han basat la seva economia en la producció de petroli necessiten vendre per obtenir prou guany ara com per invertir en alternatives i disminuir la seva dependència de la producció de petroli. Així, l'abans totpoderosa OPEP (que ara fins i tot com a OPEP+ amb prou feines controla la meitat del mercat mundial) ha iniciat l'augment gradual de la seva producció, portant l'excés d'oferta el 2025 als 1,5 milions de barrils diaris, excés que es podria situar en 4 milions de barrils diaris el 2026. Això ha fet que les reserves de petroli arribessin al seu nivell màxim des del 2021, amb 8.210 milions de barrils emmagatzemats a nivell mundial i ha empès a la baixa el preu del petroli per sota dels 59$ (Brent) i 56$ (WTI) per barril.
En el seu procés de replegament, els EEUU han anat a refugiar-se en convertir-se en el primer productor mundial de petroli des del 2018 i, més recentment, han imposat el seu accés hegemònic a la reserva de petroli més gran del món: Veneçuela. Per la viabilitat del petroli del fracking, els preus per sota dels 50$ (WTI) són una condemna de mort i per al petroli veneçolà fins i tot preus propers als 60$ (WTI) són inviables (veure pàgs. 17 i 19 d'aquest número).
El capitalisme necessitava l'eliminació d'una part de l'excés de l'oferta de petroli i la realitat material ha empès els EEUU – per la seva situació de major exposició al preu – a ser l'agent d'aquesta necessitat a través de la paralització i destrucció de part d'aquesta SOBRECAPACITAT PRODUCTIVA.
La guerra és una necessitat del sistema capitalista
La guerra no és fruit de la psicologia patològica de determinats individus, és una necessitat del sistema capitalista. En el capitalisme la guerra militar juga un paper necessari com a continuació de la guerra comercial i com únic mitjà de dirimir el nou repartiment del món però, sobretot, juga un paper de necessari regulador de la sobreproducció de mercaderies i mitjans de producció que han de ser cíclicament destruïts per rellançar la quota de guany i un nou cicle d’acumulació: “l’equilibri es restablirà mitjançant la immobilització i fins i tot la DESTRUCCIÓ de capital en major o menor proporció. I això es farà extensiu en part a la substància material del capital (...) La paralització de la producció així operada prepararà una ampliació posterior de la producció dins els límits propis del capitalisme. D’aquesta manera, es reprendrà de nou el cercle. (...) Fora d’això, en estendre’s les condicions de producció, en ampliar-se el mercat i en augmentar la capacitat productiva, es reprendrà el mateix cercle viciós d’abans.” (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx).
El capitalisme necessitava un altre electroxoc i la guerra és necessària per dirimir quina part del capital sobrant ha de ser sacrificada: “Les pèrdues són inevitables per la classe en el seu conjunt. Però, quina part d'elles ha de suportar cada capitalista? Això ho decideix la FORÇA i l'ASTÚCIA.” (El Capital, Llibre III, Capítol XV, K. Marx).
Bandades i continuïtats en la direcció dels EEUU
La situació de declivi dels EEUU com a potència capitalista hegemònica i el replegament que li ha imposat el desenvolupament de les forces productives a la resta d'àrees on el capitalisme es va anar expandint, s'ha reflectit en la consciència de la burgesia estatunidenca en dos plantejaments: el de tractar de mantenir o expandir les seves posicions diplomàtiques i militars, d'una banda, i el del replegament emmurallat sublimat com si fos un acte voluntari, de l'altra.
És simptomàtic que, malgrat les bandades i els canvis de rumb quan es fa palès l'esgotament d'un dels dos plantejaments, en la successió entre fraccions de la burgesia estatunidenca també s'han produït continuïtats i hem vist a una fracció mantenir els aranzels iniciats per l'altra o a aquesta altra embrancar-se en actuacions militars més pròpies del plantejament de la primera. No són els individus els que decideixen sinó que es veuen empesos a actuar per lleis i processos que no controlen.
Recordem que “(...) de la mateixa manera que no podem jutjar un individu pel que ell pensa de si, no podem jutjar tampoc aquestes èpoques de transformació per la seva consciència, sinó que, per contra, cal explicar-se aquesta consciència per les contradiccions de la vida material, pel conflicte existent entre les forces productives socials i les relacions de producció.“ (Prefaci a la Contribució de la Crítica de l’Economia Política, K. Marx, 1859)
Les peripècies i entrebancs del matón aranzelari
La fracció de la burgesia partidària del replegament emmurallat va reprendre el timó dels EEUU després de l’esgotament de l’intent de la fracció partidària de l’expansió diplomàtico-militar. Diversos sectors de la burgesia estatunidenca es van col·ligar en aquesta reedició del replegament emmurallat recollint i integrant els interessos del sector petrolier, del financer, de les grans plataformes tecnològiques i de la burgesia llatinoamericana amb base als EEUU.
L’ofensiva aranzelària (veure pàgs. 9-13 d’aquest número) iniciada amb el pompós “dia de l’alliberament” ha descrit una paràbola per la qual els aranzels efectivament imposats o “acordats” van ser substancialment menors als anunciats inicialment, per sucumbir després a la resistència del seu propi cos social burgés i ser finalment anul·lats pels seus propis tribunals estatunidencs, enfrontant-se ara a reclamacions de milers d’empreses dels propis EEUU.
Però els resultats importants d’aquest procés han estat la capitulació estatunidenca davant la contraofensiva de l’imperialisme xinés (bloqueig de les terres rares, sancions a empreses, etc.) i haver forçat a la resta d’imperialismes concurrents a estrènyer lligams entre ells, desencallant acords que estaven bloquejats des de feia anys com UE-Mercosur, UE-Índia, UE-Austràlia, UE-Indonèsia, etc. i apropaments que semblaven molt difícils com Índia-Xina.
Replegament bravucó bel·licista i annexionista
L’actual corrent governant als EEUU va iniciar el seu segon mandat amb el desmantellament de la USAID, la retirada dels EEUU de l’Organització Mundial de la Salut i de l’Acord de París, per posteriorment abandonar el Consell de Drets Humans de l’ONU i, a l’inici de l’any en curs, escenificar el seu desdeny cap a les institucions nascudes de la 2ª guerra mundial com instruments de la seva hegemonia: “EEUU abandona el tractat marc de l’ONU sobre el canvi climàtic i, sota la instrucció directa del president del país, Donald Trump, també redueix o elimina la participació i el finançament en 31 òrgans del sistema de Nacions Unides, a més de les altres 35 no vinculades a l’organisme multilateral” (Expansión, 09-01-2026).
La retirada impotent d’aquests organismes ha estat completada amb la creació de la Junta de la Pau, per administrar la reconstrucció de Gaza (on suposadament hi ha un alto el foc des de l’octubre del 2025 que consisteix en el fet que l’exèrcit d’Israel segueix disparant) i amb pretensions de gestionar la pau mundial. A més dels propis EEUU, formen part d’aquest òrgan: Albània, Argentina, Armènia, Azerbaidjan, Bahrain, Bielorússia, Bulgària, Cambodja, Egipte, Hongria, Indonèsia, Jordània, Kazakhstan, Kosovo, Kuwait, Marroc, Pakistan, Paraguai, Qatar, Aràbia Saudita, Turquia, Emirats Àrabs Units, Uzbekistan i Vietnam.
Ni Canadà, ni Mèxic, ni Austràlia, ni Corea del Sud, ni Japó, ni Índia, ni Rússia, ni Xina, ni Brasil, ni Sudàfrica, ni Regne Unit, ni la UE, ni Filipines, etc.
¡EEUU ha aconseguit atraure rere si (i veurem per quant temps) aproximadament el 7% del PIB mundial! Un RIDÍCUL complet, anunciat a bombo i platerets.
La present reedició del replegament emmurallat ha incorporat elements de l’expansionisme diplomàtico-militar, a mode de TAPALL de les limitacions i insuficiències del seu propi plantejament, tractant de fer reaparèixer l’espectre esvaït del seu poder militar. Són exemples d’això la restauració de la doctrina Monroe per tractar de recuperar la influència a l’Amèrica central i del Sud, les amenaces d’annexionar-se Groenlàndia, els bombardejos de set països en menys d’un any (Veneçuela, Síria, Iraq, Somàlia, Nigèria, Iemen, Iran), la intervenció a Veneçuela per controlar la producció de petroli i el desencadenament de la guerra contra l’Iran.
Causes, expectatives i resultats
La fracció de la burgesia estatunidenca partidària del replegament emmurallat es trobava davant una situació interna cada cop més difícil de controlar: la seva escenificació anti-immigració havia fracassat; la seva política aranzelària havia estat noquejada des de dins pel seu propi cos social burgés; els preus del petroli s’apropaven al llindar del dolor per la indústria petroliera estatunidenca i eren inviables per la veneçolana; la sobreproducció industrial, impulsada des de l’epicentre asiàtic, pressionava sobre el mercat mundial; i l’augment de la producció de petroli en un mercat ja saturat amenaçava amb enfonsar encara més els preus.
Tot això va empènyer a la fracció governant de la burgesia estatunidenca a accelerar el pas abans de perdre completament l’excusa formal per atacar l’Iran i desencadenar la guerra al Golf Pèrsic. Envalentida pel seu èxit a Veneçuela i envanida de la seva pròpia propaganda en relació amb els bombardejos previs sobre l’Iran, la guerra contra l’Iran es presentava pels EEUU com la panacea que podia resoldre simultàniament diversos problemes: desplaçar mediàticament el col·lapse de la política aranzelària dictat pel Tribunal Suprem; colpejar als països del sud-est asiàtic, i en part, a la UE, als que no havia aconseguit sotmetre mitjançant aranzels, generant un xoc de subministrament; elevar el preu del petroli per fer rentable el fracking i el petroli veneçolà, descarregant a més a més les pèrdues del menor volum sobre els productors de baix cost que estaven augmentant la seva producció; castigar els Estats del Golf interrompent el desenvolupament de les seves alternatives a l'economia del petroli; empènyer als Estats àrabs, asiàtics i europeus, afectats en diferents graus per la crisi de subministrament, a sumar-se a la coalició militar sota comandament estatunidenc; restaurar la por al poder militar dels EEUU mitjançant una demostració aèria massiva; i obtenir, finalment, els rèdits electorals que en el passat havien acompanyat els atacs contra l'Iran.
Però cap d'aquestes perspectives o FUGIDES CAP ENDAVANT, depèn de com es miri, estava destinada a materialitzar-se tan fàcilment i la majoria estan condemnades a produir efectes contraris als desitjats en el mitjà llarg termini i fins i tot a curt termini.
Malgrat que la polseguera de la guerra ha desplaçat mediàticament el col·lapse de la política aranzelària, els aranzels actuals hauran de ser validats pel Congrés en 150 dies i, sobretot si l'atac militar no acaba amb un clar èxit – cosa altament improbable –, als EEUU li serà encara més difícil imposar les seves condicions a la resta; el tancament de l'estret d'Ormuz ha inclinat a diversos països a acostar-se a l'Iran, que ha permès el trànsit d'embarcacions a canvi d'un cànon en iuans, afeblint el paper del dòlar com a divisa energètica i reforçant a l'imperialisme xinès; per evitar un preu del petroli desbocat, EEUU s'ha vist obligat a permetre la venda de petroli rus i iranià, mentre que la paralització i destrucció de capacitat productiva en els Estats àrabs del Golf, sense aconseguir doblegar-los perquè col·laborin contra l'Iran, elimina les bases de la seva futura alineació amb els EEUU; en no aconseguir que la resta d'Estats se sotmetin a una coalició militar sota el seu comandament, EEUU posa en evidència la seva incapacitat per imposar-se i empeny a altres – en particular a la UE – a buscar un paper més autònom i a estrènyer lligams amb els imperialismes que no volen deixar-se arrossegar; la demostració de potencial destructiu li està costant als EEUU milers de milions, incinerant el seu arsenal sense aconseguir doblegar a l'Iran, que respon amb material bèl·lic molt més barat; i, finalment, la fracció governant estatunidenca, que havia estat ajudada a pujar al poder per les seves promeses de no intervenir militarment en l'exterior, només hauria comptat amb el recolzament de la seva base electoral en cas d'una acció molt curta i amb un èxit espectacular, mentre que la realitat és que no s'entreveu cap sortida que pugui anomenar-se èxit ni es pot saber quant més durarà la situació.
El paper de l’estret d’Ormuz
Per l'estret d'Ormuz, segons les dades de l'Agència Internacional de l'Energia (IEA, per les seves sigles en anglès), circulen els següents volums de cru, refinats i gas natural: “El 2025, prop de 15 milions de barrils diaris de petroli cru – el que suposa gairebé el 34% del comerç mundial de cru – van travessar l'estret d'Ormuz, i la major part de les exportacions tenien com a destí Àsia. La Xina i l'Índia van rebre conjuntament el 44% d'aquestes exportacions. (…) el Japó i Corea depenien especialment dels fluxos de petroli que travessaven l'estret. (…) Només el 4% dels fluxos de cru de la regió es destinava a Europa” (IEA, 28-02-2026).
Si parlem de petroli en general (el cru més els productes refinats) el volum augmenta: “El 2025, es van exportar prop de 20 milions de barrils diaris de petroli a través de l'estret.” (IEA, 28-02-2026), encara que disminueix el percentatge sobre el total atès que correspon al 20% del consum mundial.
“Els mercats asiàtics són el principal destí del GNL de Qatar i els Emirats Àrabs Units. El 2025, gairebé el 90% del volum total exportat a través de l'estret d'Ormuz es va destinar al mercat asiàtic, mentre que la quota d'Europa va ser de poc més del 10%. (…) la quota de GNL subministrada a través de l'estret va representar al voltant del 27% de les importacions totals de GNL d'Àsia el 2025 i només al voltant del 7% de les entrades totals de GNL d'Europa” (IEA, 28-02-2026).
A això cal afegir les següents dades de l'Administració d'Informació de l'Energia (EIA, per les seves sigles en anglès) en aquest estudi de juny del 2025: “Estimem que, en 2024, el 84% del petroli cru i el condensat, i el 83% del gas natural liquat que van transitar per l'estret d'Ormuz es van destinar als mercats asiàtics. La Xina, l'Índia, el Japó i Corea del Sud van ser les principals destinacions del petroli cru que va travessar l'estret d'Ormuz cap a l’Àsia, representant en conjunt el 69% de tots els fluxos de petroli cru i condensat d'Ormuz el 2024. Aquests mercats serien probablement els més afectats per les interrupcions del subministrament a Ormuz.” (EIA, 16-06-2025). Segons les dades de la Revisió Estadística de l'Energia Mundial elaborada per l'Institut de l'Energia, el consum de petroli d'Àsia-Pacífic calculat a 31 de desembre del 2024 era de 38,44 milions de barrils diaris, un 37% del consum mundial.
Salta a la vista que el paper de l'estret d'Ormuz no és només el del trànsit del 20% del petroli mundial “en general”. L'estret d'Ormuz és, en realitat, l'ARTÈRIA ENERGÈTICA per al proveïment del 27% del gas natural i el 42% del petroli que sosté les economies dels Estats d'Àsia-Pacífic. Atacar l'estret d'Ormuz – o generar una situació que comporti el seu tancament, fins i tot parcial – no suposa només l'elevació del preu del petroli sinó que és un ATAC DIRECTE AL SUBMINISTRAMENT ENERGÈTIC que manté en funcionament al capitalisme asiàtic.
La dependència estructural d'Àsia Pacífic respecte a aquesta via converteix qualsevol interrupció en un risc immediat per la seva estabilitat econòmica. Per l'estret d'Ormuz transiten 50 productes (gasos nobles, urea, fertilitzants, acer, diamants, aliatge d'alumini, metanol, etc.) “que representaven un valor acumulat de 773.000 milions de dòlars i una mitjana del 14,9% del total de les exportacions mundials per cada categoria de productes” (Bloomberg, 27-03-2026) i les destinacions dels quals són principalment ports a l’Àsia-Pacífic, encara que els fertilitzants – per exemple – també arriben a ports africans. El seu bloqueig impacta també en part els inputs que alimenten la manufactura asiàtica, a més de generar una escassetat global que augmenta els preus a escala mundial.
El tancament de l’estret d’Ormuz
L'atac contra l'Iran anava a forçar la seva resposta i el tancament de l'estret d'Ormuz. EEUU, malgrat tot el màrqueting posterior reclamant l'obertura de l'estret, sabia perfectament que aquesta anava a ser la primera conseqüència de la seva actuació.
De fet, es pot dir que el primer tancament de l'estret d'Ormuz és obra dels EEUU: “els Estats Units van emetre un advertiment a la navegació en la qual indicaven que els vaixells de la regió havien de mantenir-se a 30 milles nàutiques de distància dels seus actius militars” (Bloomberg, 28-02-2026).
Tenint en compte que el punt més estret l'estret només té 29 milles nàutiques (54km): “El gegant japonès Nippon Yusen KK havia ordenat anteriorment a la seva flota que no navegués per l'estret d'Ormuz, mentre que Grècia va demanar a la seva àmplia flota mercant que reconsiderés el pas per la zona (…). Un armador havia declarat que interpretava l'advertiment estatunidenc com un tancament efectiu de la via navegable” (Bloomberg, 28-02-2026).
D'aquesta manera els EEUU aconseguien propinar als estats d'Àsia-Pacífic el cop a la seva cadena de subministrament, paralitzar una part del petroli sobrant i, específicament, el petroli més barat d'extreure que coincideix amb el dels països que estaven perjudicant el preu augmentant la seva producció. El pla dels EEUU passava a més per escortar als petroliers i vaixells de càrrega per l'estret instituint-se com a gendarme de la zona incloent “la possibilitat d'exigir als vaixells escortats per l'Armada a través de l'estret d'Ormuz que contractin una assegurança del Govern dels EEUU” (Financial Times, 18-03-2026).
Però els EEUU i Israel no han estat capaços d'eliminar substancialment la capacitat balística de l'Iran, que ha conservat la meitat de les seves llançadores de míssils i juntament amb els seus drons Shahed ha mantingut la seva capacitat per imposar al seu torn el tancament de l'estret pels seus propis mitjans. Els EEUU no estan disposats a assumir el cost d'una intervenció que asseguri el pas, suposant que pogués aconseguir-ho, i no han aconseguit arrossegar a la resta d'imperialismes a fer front comú contra l'Iran. Això ha alterat substancialment els plans descrits.
En lloc de ser EEUU qui protegeix el pas cobrant la seva mossegada, és l'Iran qui està rendibilitzant econòmicament i políticament el trànsit marítim. Des de l'inici de la guerra, l'Iran ha deixat passar a embarcacions de com a mínim els següents països: Turquia, el Pakistan, l'Índia, Gàmbia, la Xina, Oman i també França, Grècia i el Japó, per un mòdic preu en iuans o stablecoins: “En el cas dels petroliers, el preu de partida en les negociacions sol rondar el dòlar per barril de petroli, pagable en iuans o en monedes estables” (Bloomberg, 01-04-2026).
Addicionalment, l'Iran ha anunciat que l'Iraq té permís per passar: ”‘El germà Iraq està exempt de qualsevol restricció que haguem imposat a l'estret d'Ormuz’, (…) Aquesta declaració podria donar lloc a la sortida de fins a 3 milions de barrils diaris de petroli iraquià” (Bloomberg, 04-04-2026).
Pel seu costat, l'Iran continua exportant a través de l'estret d'Ormuz: “Es calcula que les exportacions rondaran els 1,6 milions de barrils diaris al març, una xifra pràcticament sense canvis respecte a la registrada abans del conflicte, i els carregaments continuen embarcant-se a l'illa de Kharg i travessant l'estret” (Bloomberg, 26-03-2026).
Encara que el pas de petroliers no iranians s'ha anat incrementant de moment se situa en un milió de barrils diaris, com es pot observar en el següent gràfic.
Fonts de subministrament compensatòries
Per evitar una escalada excessiva del preu del petroli i també com un gest cap a l'Índia, els EEUU han permès la compra de petroli rus ja carregat: “L'excés de petroliers carregats de cru rus està començant a reduir-se a poc a poc després de mantenir-se estable en uns 140 milions de barrils des de mitjans de desembre” (Bloomberg, 16-03-2026). I amb el mateix objectiu, els EEUU han permès la venda de petroli iranià: “l'exempció permetrà que 140 milions de barrils de cru iranià carregat en els vaixells arribin al mercat” (La Vanguardia, 22-03-2026).
D'altra banda, “el crucial oleoducte est-oest de l'Aràbia Saudita que envolta l'estret d'Ormuz, està bombant petroli a la seva capacitat màxima de 7 milions de barrils al dia (...) Les exportacions de cru a través de Yanbu han assolit ja uns 5 milions de barrils al dia i el regne també està exportant entre 700 000 i 900 000 barrils al dia de productes refinats (…). Dels 7 milions de barrils diaris que passen per l'oleoducte, 2 milions es destinen a les refineries saudites” (Bloomberg, 28-03-2026). Malgrat l'entrada en el conflicte armat dels houthis, els atacs des del Iemen s'han concentrat a llançar míssils a Israel i s'estan abstenint de bloquejar les exportacions de petroli saudita des del Mar Roig (la qual cosa tiraria per terra la treva amb l'Aràbia Saudita que es manté des del 2022).
L'altre oleoducte principal de la península aràbiga que permet evitar el trànsit per l'estret d'Ormuz també ha incrementat el volum de bombament: “Segons les dades de seguiment de petroliers, les càrregues de cru des de Fujairah van aconseguir una mitjana d'aproximadament 1,9 milions de barrils diaris entre el 20 i el 24 de març, la qual cosa suposa un augment al voltant del 57% respecte a la mitjana del 2025” (Bloomberg, 27-03-2026). Els atacs contra el port per part de l'Iran fan que l'exportació no sigui estable, però el port compta amb una capacitat d'emmagatzematge que pot permetre l'accés ràpid al petroli acumulat si cessen els atacs: “A més de les instal·lacions d'exportació de cru d’Adnoc, el port de Fujairah compta amb una capacitat d'emmagatzematge de més de 70 milions de barrils de petroli i combustibles per als operadors que necessiten un accés ràpid al subministrament” (Bloomberg, 16-03-2026).
El problema del deute que s'alçava entre el petroli veneçolà i les refineries índies (veure pàg. 17) s'ha esfumat i la producció veneçolana es va recuperant lentament: “(…) els enviaments a l'Índia es van multiplicar al març, superant els que es fan cap als Estats Units. Ara, les exportacions nacionals ronden els 890.000 barrils diaris, la xifra més alta des de desembre del 2019. (…) La producció veneçolana va en augment; això s'aconsegueix amb un flux constant de diluents importats. Les importacions al març van ascendir a nou carregaments, sobre els set que es registraven al febrer. Al març, les refineries índies (…) van comprar 343.000 barrils diaris” (El Nacional, 02-04-2026).
La magnitud del desajustament de subministrament
Com hem esmentat més amunt, les reserves mundials de petroli es quantifiquen en 8.200 milions de barrils. Per tenir una idea de l'ordre de magnitud, aquesta quantitat representa (8.200 / 20 = 410) el petroli que passa per l'estret d'Ormuz durant més d'1 any. Dit això, les reserves no estan distribuïdes homogèniament i no són directament accessibles en la seva totalitat.
Llavors, si dels 20 milions de barrils diaris (mbd) que creuaven Ormuz, 7 mbd poden desviar-se pel Mar Roig i per l'estret continua passant al voltant de 2,6 mbd – entre petroli iranià i no iranià, quantitat que podria augmentar fins a 5 mbd si el trànsit del petroli iraquià es fa efectiu – el dèficit brut és d'entorn als 8 mbd. Fins i tot tenint en compte l'excés previst d'oferta mundial pel 2026, estimat en 4 mbd, persisteix un forat net de 4 mbd en el mercat mundial.
Els 280 milions de barrils iranians i russos representarien la cobertura durant 70 dies d'aquests 4 mbd de dèficit net o de 35 dies sobre el dèficit brut de 8 mbd. Però també en aquest cas, l'accés no és immediat ni homogeni i són volums puntuals corresponents a carregaments ja embarcats (tret que els EEUU permeti de facto la continuïtat d'aquests fluxos, tot i que no ho declari formalment, cosa que està succeint de fet amb el petroli iranià). El nou flux de 343.000 barrils diaris des de Veneçuela a l'Índia serveix com a pegat, però requereix a més 45 dies de transport per arribar al seu destí.
En conseqüència, aquestes compensacions més el nivell de reserves mundial expliquen per què la pujada del preu del petroli és relativament delimitada (i més si es deflacta en relació amb els moments de les anteriors pujades per sobre de 100$ el barril) i baixa ràpid cada vegada que hi ha un indici de cessament de les hostilitats. Però això no treu que el cop és real i estructural i que el seu impacte en termes de subministrament es concentra a Àsia, mentre que el seu impacte en termes de preu aconsegueix elevar-lo sense descontrolar-lo per complet. En tots dos casos, EEUU resulta BENEFICIAT per la situació.
Malgrat que la paralització de la circulació a través de l'estret d'Ormuz ja genera un xoc important en la cadena de subministrament, també s'ha destruït part de les instal·lacions, generant un efecte a més llarg termini: “Més de 40 instal·lacions energètiques repartides per nou països d'Orient Mitjà han sofert danys «greus o molt greus» a causa de la guerra, segons ha declarat el director executiu de l'Agència Internacional de l'Energia, Fatih Birol, la qual cosa podria prolongar les interrupcions en les cadenes de subministrament mundials una vegada finalitzat el conflicte” (Bloomberg, 23-03-2026).
Impacte als països d'Àsia-Pacífic
Les reserves estan distribuïdes de manera poc homogènia en els diferents països d'Àsia: “Entre els grans països asiàtics, els més vulnerables són l'Índia i Corea del Sud (…) ja que els seus actuals inventaris cobreixen l'equivalent a 70 dies d'importacions a través d'Ormuz. En el cas de la Xina, aquesta ràtio es dispara a prop de 300 dies (Pequín va acumular cru els mesos previs a la guerra), mentre que el Japó compta amb 170 dies de cobertura. Als petits països asiàtics, la situació és més dramàtica. Singapur té reserves per 40 dies d'importacions d'Ormuz, i aquesta relació baixa a 30 dies a Myanmar, Vietnam i Filipines. En el cas de Sri Lanka, és de 60 dies” (Expansión, 20-03-2026).
Convé recordar que el Japó i Corea del Sud són membres de l'Agència Internacional de l'Energia i van participar en l'alliberament coordinat de 400 milions de barrils de reserves estratègiques anunciat el 12 de març. Això va permetre esmorteir parcialment l'impacte sobre els preus, però no elimina la seva vulnerabilitat estructural en termes de subministrament físic.
Salten a la vista les reserves xineses, més concretament:
“L'extracció de carbó va assolir nivells rècord, coincidint amb una enorme onada d'energia solar i eòlica i els seus sistemes d'emmagatzematge en bateries, que estan cobrint amb escreix el creixement de la demanda elèctrica. La Xina també ha anat augmentant de manera constant la producció nacional de petroli i gas. El país ha anat reduint progressivament l'ús de combustibles fòssils en àrees clau. Els vehicles elèctrics i híbrids superen ara en vendes als automòbils tradicionals a la Xina, la qual cosa ha provocat un descens a llarg termini del consum de gasolina, que representa més d'una cinquena part del consum de petroli del país. Pequín també ha creat importants reserves de seguretat. Segons el proveïdor de dades Kpler, desenes de milions de barrils de cru il·lícit procedents de l'Iran, Rússia i Veneçuela es troben en vaixells cisterna prop de la seva costa. Les reserves estratègiques de petroli de la Xina han augmentat fins a assolir uns 1.400 milions de barrils – més del triple dels nivells dels EEUU –, suficients per cobrir uns sis mesos de pèrdues en les importacions de l’Orient Mitjà en el pitjor dels casos” (Bloomberg, 11-03-2026).
Les implicacions d'això són que l'imperialisme xinès està molt ben preparat per la situació que s'està desenvolupant, que per tant és el menys vulnerable al cop assestat pels EEUU i que els que estan sent especialment perjudicats per l'actuació estatunidenca són la resta de països d'Àsia, als quals els EEUU voldria atreure però no pot més que ATROPELLAR.
Això pot accelerar l'aproximació de diversos d'aquests països a la Xina, si la situació generada pels EEUU es prolonga, i encara que la Xina no pot substituir als països del Golf Pèrsic com a proveïdor de petroli, pot utilitzar la seva posició de força com a para-xocs selectiu i augmentar la seva influència a la regió. L'Índia ja ha hagut de demanar ajuda a la Xina en el subministrament d'urea: “Aproximadament el 47% del subministrament mundial de sofre, el 43% d'urea, el 27% d'amoníac i el 24% de fosfat (tots ells fertilitzants) estan en risc després del tancament de l'estret d'Ormuz. La Unctad (Nacions Unides) calcula que 16 milions de tones de fertilitzants transiten per la zona i que la urea representa dos terços del total. (…) L'Índia ha demanat a la Xina que autoritzi la venda d'alguns carregaments d'urea. (...) La Xina controla les exportacions d'urea mitjançant un sistema de quotes. (…) Pequín és el principal productor mundial d'urea” (La Vanguardia, 13-03-2026).
La renda diferencial i el preu del petroli
La conformació del preu del petroli està subjecte a les lleis de la renda de la terra, explicades per Marx a la Secció 6ª del Llibre III del Capital. Aquesta teoria va ser exposada en relació amb els productes agrícoles però és aplicable a tot recurs subjecte a monopoli. Més concretament, el preu del petroli està subjecte a la renda diferencial que sorgeix quan hi ha una gradació de fertilitats (o facilitat d'extracció de petroli).
En general, el preu de producció de petroli està determinat pel preu de producció en la terra menys rendible que ha de ser utilitzada per satisfer la demanda. Les instal·lacions extractives que produeixen amb un cost menor, es venen al preu marcat per la terra pitjor i obtenen un excedent sobre la base d'aquest preu regulador, la renda diferencial: “El preu de producció de la terra pitjor, que no dona cap renda, és sempre el preu comercial regulador, encara que (…) es posin en cultiu terres cada vegada millors.” (El Capital, Llibre III, Secció 6ª, Capítol XXXIX).
Però l'increment de la producció en les terres millors pot també impactar el preu de referència si amb l'augment de la producció fa innecessàries les terres pitjors, les desplaça del seu paper i passa la següent terra pitjor a jugar aquest paper regulador del preu sobre la base del qual la resta obté la renda diferencial: “En aquest cas, el preu del blat produït en la terra millor és un preu regulador sempre i quan depengui de la quantitat produïda per ella el saber fins a quin punt roman com a reguladora la terra A. Si les terres B, C i D produïssin més del necessari, A [la terra pitjor] deixaria d'actuar com a reguladora” (El Capital, Llibre III, Secció 6ª, Capítol XXXIX).
Com hem vist, hi ha un excés d'oferta de petroli sobre la demanda (veure pàg. 18). Si aquest ve específicament generat per l'augment de la producció en les zones on el preu d'extracció és menor, això desplaça a les zones amb els costos més elevats. Per tant, fins i tot un eventual equilibri entre oferta i demanda, si es basa en aquesta nova composició, implicaria un preu inferior.
Els Estats àrabs del Golf pèrsic
Comencem per dilucidar com es conjuguen els costos i preus del petroli en aquesta àrea del món capitalista. Per fer-ho considerarem tres magnituds relacionades: el cost d'extracció (lífting cost), el preu d'equilibri del cicle complet (full-cycle cost), el preu d'equilibri fiscal (fiscal breakeven).
En aquesta taula es veu clarament que el cost d'extracció en els principals Estats àrabs del Golf pèrsic és molt baix i que el preu d'equilibri per al cicle complet (per a pous ja existents) és entre tres i quatre vegades menor que el seu equivalent per al Merey veneçolà o el Shale estatunidenc.
Aquest baix cost és el motiu pel qual la paralització o retirada del mercat d'aquests pous és particularment efectiva perquè pugi el preu del petroli i es garanteixi la viabilitat dels projectes més costosos i el consegüent valor estratègic del tancament de l'estret d'Ormuz per a aconseguir aquest resultat.
No obstant això, hi ha un matís important que es reflecteix a la taula i és que els ingressos del petroli encara juguen un paper important i l'equilibri pressupostari de l'Estat – sobretot a l'Aràbia Saudita – està basat en un preu que és substancialment major. Això significa que l'Aràbia Saudita està interessada en un preu del petroli alt, motiu pel qual ha liderat les retallades de l'OPEP+ en els últims temps.
Addicionalment, l'Aràbia Saudita normalment produeix entorn de 9 milions de barrils diaris però ara continua podent produir 7 milions de barrils diaris, que s'exporten a través del Mar Roig. Des d'un punt de vista estrictament petrolier, l'Aràbia Saudita pot estar compensant la pèrdua de volum amb l'augment del preu amb el tancament d'Ormuz. Els veritables SACRIFICATS des d'un punt de vista petrolier i gasístic són: Kuwait, Qatar, Bahrain, Oman i els Emirats Àrabs Units, el qual té una sortida al port de Fujairah però està inhabilitat a la pràctica pels atacs de l'Iran. De totes maneres, cal tenir en compte el percentatge de dependència de cada país per veure l'impacte real del tancament en cadascun d'ells.
Però l'impacte del conflicte no es limita al tancament parcial d'Ormuz. L'Iran ha atacat infraestructura industrial, energètica i aeroportuària en diversos països de la península aràbiga, colpejant directament el projecte de transformació econòmica que aquests Estats havien construït durant l'última dècada. Tots ells – l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Kuwait, Oman i Bahrain – han invertit milers de milions per escapar de la trampa del petroli mitjançant la creació d'un model econòmic alternatiu basat en el turisme, les aerolínies, els centres financers, els centres de dades, els grans esdeveniments esportius, la logística global i les zones franques. Els Emirats Àrabs Units presumien al gener del 2026 que “el 85% del PIB procedeix ja d'activitats no lligades al petroli” (El País, 27-01-2026) i del seu objectiu de convertir-se en un hub regional per turistes d'EEUU, Austràlia, la Xina o el Japó. No obstant això, tots aquests sectors depenen d'un requisit previ: estabilitat. El conflicte actual la destrueix. Les rutes aèries es desvien, les assegurances es disparen, els grans esdeveniments es cancel·len, els centres financers perden atractiu, els centres de dades són atacats i la regió deixa de ser un espai segur per a inversions de llarg termini.
“La guerra a l’Orient Pròxim li està costant a la indústria turística de la regió 600 milions de dòlars (517 milions d'euros) al dia” (Financial Times, 13-03-2026) i el seu paper de hub de connexió aeronàutic s'ha reduït a mínims: “Emirates està operant vols a Dubai que, en alguns casos, viatgen pràcticament buits (…). Els vols procedents de destinacions dels Estats Units i Europa continental són els més afectats, amb avions que tornen de Praga o Budapest amb una ocupació de només entre el 5% i el 10% (…) Els vols que surten de Dubai mostren un patró molt diferent, ja que moltes persones abandonen la ciutat en el reduït nombre d'avions disponibles. A continuació, Emirates vola els avions de tornada al seu centre d'operacions amb baixa ocupació” (Bloomberg, 16-03-2026).
A més, aquests Estats són altament dependents de la mà d'obra estrangera: “24 milions d'operaris i assalariats, en la seva aclaparadora majoria asiàtics” (La Vanguardia, 25-03-2026) que si el conflicte incrementés la seva virulència podrien voler tornar als seus països d'origen, encara que la trampa econòmica pot fer també que romanguin malgrat el perill creixent: “són molts els països asiàtics que depenen en extrem de les remeses dels seus emigrants a l’Aràbia. El que més, Nepal, on un 25% del PIB depèn d'ells. També són altament vulnerables Filipines (7,5% del seu PIB), el Pakistan i Bangladesh (al voltant del 6%), Sri Lanka (4,5%) (…) En el cas de l'Índia, l'estat de Kerala (…) depèn tant com Nepal de les remeses dels seus treballadors a la península aràbiga” (La Vanguardia, 25-03-2026).
La frustració amb la situació generada pels EEUU i Israel és evident: “’Qui t'ha donat l'autoritat per arrossegar la nostra regió a una guerra amb l'Iran? (...)’ va dir (...), multimilionari i magnat hoteler de Dubai, en una publicació a X el 5 de març. «Has posat als països del Consell de Cooperació del Golf i als països àrabs en el centre d'un perill que ells no han triat»” (Bloomberg, 06-03-2026)
En el teló de fons de l'actuació dels EEUU atropellant als Estats del Golf està la seva relació amb la Xina: “Entre 2014 i 2023, Pequín va aportar aproximadament 2,34 dòlars per cada dòlar que Washington va donar o va prestar als països de l’Orient Mitjà (...) la Xina ha acumulat inversions i projectes de construcció per valor d'uns 270.000 milions de dòlars (...) Als Emirats Àrabs Units, les empreses xineses estan desenvolupant el major sistema d'emmagatzematge d'energia en bateries del món, mentre que a l'Aràbia Saudita estan construint plantes solars i centres de dades. L'any passat, els automòbils xinesos van considerar als EEUU com el seu tercer mercat més gran a nivell mundial" (Bloomberg, 10-04-2026).
El que no treu la frustració amb l'Iran que respon disparant contra tots: “a pesar que els Emirats Àrabs Units i altres Estats del Golf van impedir que les forces estatunidenques i israelianes utilitzessin el seu territori o el seu espai aeri per llençar atacs contra Teheran.” (Bloomberg, 06-03-2026). Els països que més atacs han rebut – en ordre decreixent – són EAU, Kuwait, Bahrain, Qatar i l'Aràbia Saudita. Fins i tot Hamàs va sortir en defensa de les monarquies àrabs: “va instar els seus ‘germans de l'Iran que evitin atacar als països veïns’, i va afirmar en un comunicat que totes les nacions de la regió haurien de cooperar ‘per a preservar els llaços de germanor’” (BBC, 14-03-2026).
Repercussions financeres i monetàries
Des de l'inici de la guerra, “les accions xineses han caigut menys que les d'altres mercats mundials, el iuan s'ha mantingut estable enfront del dòlar i els rendiments dels bons de l'Estat a penes han variat” (Bloomberg, 11‑03‑2026), mentre que els inversors globals han optat per mantenir-se invertits girant les seves carteres: “els diners es van moure clarament d'un costat a l’altre del món (…) Els mercats emergents van captar 11.200 milions de dòlars, amb Corea del Sud, Taiwan i Hong Kong al capdavant; el Japó va registrar la seva major entrada setmanal de diners nous de l'any (4.600 milions); i Europa va sumar 3.100 milions entre índexs paneuropeus i mercats locals. L'única excepció van ser els Estats Units” (Expansión, 24-03-2026).
Paral·lelament, “els bancs centrals estrangers han estat venedors nets de bons del Tresor durant cinc setmanes consecutives. Les tinences al Banc de la Reserva Federal de Nova York han descendit en aproximadament 82.000 milions de dòlars, fins a situar-se en 2,7 bilions de dòlars, el nivell més baix des del 2012. (…) La proporció de bons del Tresor en mans d'inversors estrangers ja havia caigut fins al voltant del 32%, enfront de la meitat que representava a principis de la dècada de 2010. Els bancs centrals es van convertir en venedors nets a principis del 2025. Per primera vegada des del 1996, els bancs centrals de tot el món posseeixen ara més or en total que bons del Govern dels EEUU” (Bloomberg, 06-04-2026).
La combinació d'estabilitat financera xinesa, rotació global del capital cap a Àsia i Europa, vendes massives de deute estatunidenc i acumulació accelerada d'or per part dels bancs centrals confirma que prossegueix l'afebliment de la posició dels EEUU com a centre financer del capitalisme mundial.
L'espectre del que un dia va ser la primera potència
EEUU va fundar la seva hegemonia al món capitalista sobre la base dels bombardejos d'Hamburg i Dresden així com les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Des de llavors, l'imperialisme estatunidenc ha tractat de tornar a demostrar al món la seva capacitat terrorista amb èxit decreixent: el 1990 (primera guerra del golf), el 2001 (l'Afganistan) i 2003 (l'Iraq).
La retirada amb la cua entre les cames de l'Afganistan el 2021 va mostrar al món i a la pròpia burgesia estatunidenca la seva pròpia incapacitat de mantenir el seu exèrcit desplegat in situ.
A cada ocasió, els EEUU és menys capaç d'imposar als seus “aliats” que participin o facilitin la seva actuació militar. Lluny queda el Pacte de les Açores amb els EEUU, el Regne Unit i Espanya, i ara els dos últims països imperialistes posen traves a col·laborar amb l'actuació militar. L'imperialisme europeu es resisteix a ser involucrat: “’No és la guerra d'Europa’. Així ho va afirmar ahir l'alta representant de la UE d’Afers Exteriors i Seguretat” (Expansión, 17-03-2026), “’No participarem en aquesta guerra’, va declarar el dilluns a la nit el canceller alemany Friedrich Merz. ‘No ho farem’. ‘La resposta és simplement no’, es va fer ressò el primer ministre grec Kyriakos Mitsotakis (…). ‘Noruega no ho farà’, va coincidir el primer ministre Jonas Gahr Store a Oslo (…) ‘No som part del conflicte’, va dir Macron. ‘França mai participarà en operacions per obrir o alliberar l'estret d'Ormuz en el context actual’” (Bloomberg, 17-03-2026)
I no només Espanya ha negat l'ús de les seves bases militars sinó que fins i tot Itàlia “va negar als Estats Units l'ús de la base militar de Sigonella, a Sicília, per diversos dels seus avions amb destinació a l’Orient Mitjà” (La Vanguardia, 01-04-2026). També el Regne Unit “(…) ha declarat que no participarà en operacions ofensives contra l'Iran (…) ‘No ens veurem arrossegats a una guerra més àmplia’, va afirmar Starmer” (Bloomberg, 16-03-2026). No és que siguin actes de valentia sinó més aviat la necessària admissió de la seva incapacitat de sumar-se i inclinar la balança al seu favor. L'imperialisme europeu camina ranquejant en matèria militar, però l'imperialisme britànic va també de capa caiguda: “El Regne Unit s'ha vist obligat a demanar prestada una fragata a Alemanya per complir amb les seves obligacions amb l'OTAN” (The Telegraph, 27-03-2026). Tampoc el Japó o Corea del Sud, molt més impactats pel tancament de l'estret d'Ormuz, han accedit a involucrar-se.
L'altra situació que ja no es pot dissimular és la RUPTURA del repartiment mundial i de l'ordre establert després de la 2ª matança mundial. La presidenta de la Comissió Europea ho admetia en dir “Europa ja no pot ser la guardiana de l'antic ordre mundial, d'un món que ha desaparegut i no tornarà” (Expansión, 12-03-2026). La situació empeny a alguns a somiar amb sortir del malson erigint-se en l'aglutinador d'un grup de països no alineats: “’El nostre objectiu és no convertir-nos en vassalls de dues potències hegemòniques’, va declarar [Macron, president francès] davant els estudiants a Seül. ‘No volem dependre del domini, diguem, de la Xina, ni volem estar massa exposats a la imprevisibilitat dels Estats Units’. (…) Va anomenar altres països amb una alineació similar: Austràlia, el Brasil, el Canadà i l'Índia. Junts, va argumentar, aquesta coalició pot treballar en intel·ligència artificial, espai, energia, energia nuclear, defensa, seguretat... ‘el que sigui’” (Bloomberg, 03-04-2026).
I per completar el CIRC, el bufó que representa a l'imperialisme estatunidenc afirma (amb raó) que l'OTAN és un “tigre de paper” però no pot fer sortir als EEUU d'aquesta organització perquè “el 2023 el Congrés dels Estats Units va aprovar una llei [impulsada per l'actual Secretari d'Estat Marco Rubio] per la qual es va impedir que un president del país pogués fer el pas unilateralment” (Expansión, 02-04-2026).
Alto el foc: els EEUU salvats per la campana
EEUU ha caigut repetides vegades en l'error de pensar que eliminar a un individu era suficient per aconseguir els seus objectius: el Sha a l'Iran, Saddam Hussein a l'Iraq, Gadafi a Líbia, etc. i sempre li ha sortit del revés perquè aquests individus no eren més que la manifestació d'un cos social existent o de les necessitats imposades pel desenvolupament de les forces productives. L'actuació a Veneçuela, en la qual l'individu Maduro ha estat entregat per part del Partit de l'Exèrcit per fer tractes amb els EEUU, els ha fet oblidar l'experiència prèvia.
En un cert sentit, la burgesia iraniana ha tingut més profunditat de pensament que la burgesia estatunidenca i ha dissenyat la seva supervivència com a potència imperialista comptant que els seus dirigents caurien en els primers cops, com així ha estat. Però el fet que els EEUU i Israel liquidessin a tota la cúpula iraniana en el primer atac i que en successius atacs hagin eliminat diverses capes de comandament més, no ha impedit que l'Exèrcit iranià i la Guàrdia Revolucionària (sic) Islàmica de l'Iran continuïn funcionant i que els seus batallons siguin capaços de continuar amb els atacs a objectius preseleccionats fins i tot si la cadena de comandament es trenca. Confondre l'Iran amb Veneçuela, li ha sortit car als EEUU.
Incapaç de derrotar militarment a l'Iran malgrat estar disparant tot el seu caríssim arsenal, incapaç d'arrossegar activament al conflicte als Estats àrabs del Golf malgrat ser el blanc del foc iranià, ni d'arrossegar a l'imperialisme europeu i britànic, ni al Japó o Corea del Sud, davant l'alternativa de deixar de bombardejar sense haver aconseguit res i, fins i tot pitjor, deixant com status quo a l'Iran com a amo de facto de l'estret d'Ormuz, el bufó Trump va llançar un ULTIMÀTUM. Després de posposar l'ultimàtum que no volia complir, la retòrica del bufó va començar a tenir tocs delirants amenaçant amb enviar l'Iran a l'edat de pedra i amb eliminar una civilització sencera. L'única actuació a l'altura d'aquestes afirmacions era el llançament de bombes atòmiques sobre l'Iran. Afortunadament pel bufó, l'exèrcit pakistanès va aconseguir orquestrar un alto al foc de dues setmanes que permetia una sortida honorable als EEUU i els EEUU es van agarrar a aquest clau roent perquè no quedés en evidència el seu FAROL.
De fet, l'alto el foc no només és la sortida que no trobava sinó que fins i tot podria ser una situació en la qual EEUU pugui aconseguir una part dels seus objectius. Ara que gran part del mal està fet i que l'impacte sobre la cadena de subministrament s'ha materialitzat, per la consecució d'una part dels objectius, el manteniment d'una situació prou inestable però que no obligui als EEUU a tornar a quedar en evidència o a continuar dilapidant els seus arsenals sense aconseguir res, podria ser una opció interessant pels EEUU.
A nivell immediat, amb l'estret d'Ormuz a un pas de ser tancat una altra vegada en qualsevol moment, el preu del petroli podria mantenir-se moderadament elevat i podria també funcionar com un xantatge fins a un cert punt efectiu sobre els Estats àrabs i asiàtics.
Fins i tot si per aquest camí els EEUU poguessin aconseguir aquests resultats, els efectes a més llarg termini van en la línia d'aprofundir el seu procés de DECLIVI i AÏLLAMENT. Els EEUU han demostrat que encara pot causar estralls i imposar al món capitalista un col·lapse parcial, però no és capaç de derrotar a l'Iran, com no va poder derrotar als talibans a l'Afganistan. La por que aconsegueixen inspirar ara els EEUU no és ja la de la potència hegemònica que domina el món capitalista sinó el de matón SENSE RUMB que pot muntar un ciri en qualsevol moment i del qual ningú pot fiar-se.
Això empenyerà encara més a la resta d'Estats capitalistes a dotar-se d'alternatives i anar substituint la seva dependència tant dels EEUU com del petroli. I, amb tot, ningú pot descartar que, en la seva retirada com a potència hegemònica capitalista, els EEUU es vegin empesos en una acció desesperada a utilitzar les bombes atòmiques sobre les quals van fundar la seva hegemonia després de la 2ª matança mundial.
Israel té la seva agenda, però no pot jugar sol
Malgrat que tant Israel com els EEUU s'han col·ligat per atacar l'Iran, la realitat és que tenen motivacions i objectius distints. Israel necessita que els EEUU l'ajudi a bombardejar l'Iran per poder realitzar l'ofensiva contra el sud del Líban sense haver de bregar amb Hezbollah i l'Iran al mateix temps. D'altra banda, els EEUU necessiten l'ajuda d'Israel per tractar de sotmetre a l'Iran.
Per a la burgesia israeliana, es tracta d'afeblir al màxim als aliats de l'Iran i contraris a l’expansió i consolidació israeliana. En el procés iniciat amb l'atac de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 i la subsegüent ocupació de Gaza per part de l'Exèrcit israelià, l'Iran ha anat perdent progressivament les seves posicions (a Gaza, Líban i Síria) sota l'atac sistemàtic d'Israel i en menor mesura dels EEUU (veure “El Comunista” nº74, gener 2025, pàg. 22). L'Iran ha anat encaixant aquestes pèrdues en favor de mantenir la seva relació diplomàtica amb l'Aràbia Saudita i dins dels BRICS, tractant d'evitar precisament la situació actual. L'atac directe i coordinat d'Israel i els EEUU l’ha forçat a trencar la baralla. Israel busca imposar les seves condicions al Líban i per fer-ho intenta seguir l'ofensiva fins i tot si els EEUU i l'Iran arriben a un acord d'alto el foc.
El capitalisme avança cap a la guerra mundial
EEUU està buidant els seus arsenals, emprant míssils de diversos milions de dòlars per derrocar drons de tot just uns milers, la qual cosa evidencia la seva dificultat per imposar un avantatge aeri decisiu i el deixarà temporalment afeblit per afrontar altres fronts mentre reposa la seva capacitat militar. Aquest buidatge, no obstant això, serveix d'estímul per la indústria armamentista i per justificar que “la despesa en Defensa assoleixi els 1,5 bilions de dòlars el 2027, xifra que suposaria un augment del 66% respecte als ja històrics 901.000 milions aprovats per enguany (…) multiplicant per més de sis el de la Xina” (Expansión, 09-01-2026). En paral·lel, l'imperialisme europeu “preveu mobilitzar 800.000 milions d'euros per Defensa fins el 2030” (Expansión, 13-03-2026), en un context en el qual més de 100 països van incrementar la seva despesa militar en 2024, aconseguint els 2,7 bilions de dòlars.
Una altra faceta important dels conflictes actuals és que, encara que romanguin localitzats geogràficament, involucren a cada vegada més potencies capitalistes, sent conflictes locals amb intervenció mundial. La guerra a Ucraïna és un exemple evident. Però la guerra a l'estret d'Ormuz ha mostrat fins a quin punt aquesta tendència s'ha accelerat: Ucraïna “va enviar ràpidament a uns 200 instructors especialitzats en la intercepció de drons als Estats del Golf (…) va firmar acords per valor de milers de milions de dòlars i amb una vigència de 10 anys amb tres d'aquests rics Estats petroliers: Qatar, l'Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Segons ell, els acords contemplaven el subministrament i la producció conjunta de drons ucraïnesos, (…) a canvi d'energia del Golf i altres ‘recursos escassos’“ (Bloomberg, 01-04-2026). L'enfonsament d'un vaixell militar iranià que tornava de fer maniobres conjuntes amb l'Índia i els mateixos EEUU, per part d'un submarí estatunidenc a les costes de Sri Lanka, és també un indicador de la tendència dels conflictes a desenvolupar-se a escala mundial. Aquesta guerra és doncs un episodi de la PREPARACIÓ DE LA TERCERA GUERRA MUNDIAL
Contra la guerra imperialista, revolució proletària
L'única manera d'oposar-nos a les guerres que el capitalisme produeix és la represa de la lluita de classe contra la pròpia burgesia, la ruptura del front nacional interclassista (als països bel·ligerants i a la resta). Per fer-ho necessitem combatre la influència organitzativa i ideològica que exerceix la burgesia a través del sindicalisme integrat en l'Estat i a través del parlamentarisme, desenvolupant una extensa xarxa de solidaritat i de lluita en el pla sindical, fora dels tentacles de l'Estat, en la qual hagi guanyat una influència decisiva el Partit Comunista Internacional.
Per poder dur a terme la seva missió històrica, la classe obrera necessita el Partit Comunista Internacional que ha de reunir la part més avançada i decidida del proletariat, unificant els esforços de les masses obreres dirigint-les des de la lluita per interessos i resultats contingents a la lluita general per la revolució mundial, per la instauració transitòria de la dictadura revolucionària del proletariat cap a una societat sense classes, sense propietat privada, sense treball assalariat, sense estat, sense règim mercantil i d'empresa.
La consigna dels revolucionaris a nivell mundial ha de ser intransigentment i sense excepcions:
- Rebuig a tot nacionalisme: “els obrers no tenen pàtria”.
- Rebuig a la solidaritat amb l'economia de l'empresa i amb l'economia “nacional”.
- Derrotisme revolucionari contra la pròpia burgesia en temps de guerra comercial o militar.
- Organització conjunta i internacional dels proletaris de totes les llengües en el Partit Comunista Internacional per a la REVOLUCIÓ COMUNISTA A ESCALA MUNDIAL.