Introducció a les Tesis de 1965-66

INTRODUCCIÓ AL COS DE TESIS DEL PARTIT DE 1965-66

El cos de Tesis de 1965-66[1] condensa el balanç dels 14 anys que les separen de les Tesis Característiques (1951) i es dirigeixen contra dues corrents dispars però complementàries: la corrent activista que volia reintroduir el centralisme democràtic en el Partit, que va donar lloc a l’organització que publica la revista “Rivoluzione Comunista” i la corrent místico-idealista que va donar lloc a la revista “Invariance”.

La situació històricament desfavorable

Cal partir del balanç de la situació, després de 40 anys de contrarevolució, que es descriu en els següents termes: “Abandonant pedants "distincions", ens podem preguntar en quina situació objectiva versa la societat actual. Certament, la resposta és la pitjor possible, i que gran part del proletariat, més que estar aixafat per la burgesia, està controlat per partits que treballen al servei d'aquesta i impedeixen al proletariat mateix tot moviment classista revolucionari, de manera que no es pot anticipar quant de temps pugui transcórrer fins que, a aquesta situació morta i amorfa, no li succeeixi de nou la que altres vegades definíem "polarització" o "ionització" de les molècules socials, que precedeixi l'explosió del gran antagonisme de classe.” (Consideracions sobre l'activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable, 1965).

Aquesta situació és essencialment la mateixa que es descrivia a “Activisme (Petit diccionari dels claus revisionistes)” el 1952[2], moment en què el Partit es desempallegava de la corrent dameniana (que cal definir així pel seu personalisme i rebuig de la consigna de l'anonimat) que defensava el manteniment de la tàctica parlamentarista, l'eclecticisme tàctic-organitzatiu (fronts únics, fusions heterogènies, etc.), rebutjava la necessitat/possibilitat del ressorgiment del sindicat de classe fora de la influència de l'Estat burgès i abraçava la teoria de la decadència del capitalisme per fer abstracció de les revolucions burgeses en curs i apuntar-se a l'enriquiment (revisionisme) del marxisme amb el descobriment de "noves classes" com la burocràcia.

Estàvem, doncs, en la mateixa situació, però una mica més d'una dècada després. Podia el Partit ser immune a la prolongació d'aquesta situació històricament desfavorable? Evidentment no, com reafirmen les Consideracions després de reivindicar una completa continuïtat amb les Tesis de Roma (1922), les Tesis de Lió (1926) i la línia de l'Esquerra Comunista en la seva lluita contra la degeneració de la Internacional: “¿Quines són, en aquest període desfavorable, les conseqüències sobre la dinàmica orgànica interna del partit? Sempre hem dit, en tots els textos més amunt indicats, que el partit no pot no ressentir-se dels caràcters de la situació real que l'envolta” (Consideracions, 1965).

Activisme democràtic i mística humanistoide

El prolongació d'aquesta situació històricament desfavorable es manifestava – més enllà de la limitació de la projecció externa i de la influència del Partit, així com de l'específic pes de cadascuna de les seves activitats fonamentals – en la generació de dues desviacions:

El renaixement de la tendència activista que veia en la reintroducció del mecanisme democràtic la clau que apartaria el que anomenaven com l'"element ancià" i permetria amb un pur acte de voluntat subvertir el procés històric i el pes de la contrarevolució.
El naixement d'una corrent místico-idealista que convertia els plantejaments de classe en plantejaments humanoides i que treien de la impossibilitat d'una actuació immediatament revolucionària un rebuig al Partit formal i el punt de partida per viure en el comunisme en l'avui, barreja de gradualisme i conformisme encobert d'un mantell místic.

La desviació activista: “Rivoluzione Comunista”

La primera corrent va sortir del Partit a finals de 1964, després de la publicació dels Apunts per les tesis sobre la qüestió de l’organització (1964) en els quals es reafirmava el nostre rebuig per sempre de l’engany democràtic. Després de la reunió de Florència, aquesta corrent activista va recuperar el centralisme democràtic i va formar la revista “Rivoluzione Comunista” que es presentava com a òrgan del Partit Comunista Internacionalista. Així explica Rivoluzione Comunista l’escissió: “Dominada per la idea obsessiva d'una contrarevolució sempre imperant, de la dominació absoluta de l'imperialisme americà, d'un proletariat encadenat i subjugat per les mentides oportunistes, la vella direcció quedava trontollant davant la nova realitat. Amb l'afluència de nous militants, la bretxa entre la teoria i la praxi es va fer cada vegada més estrident. (...) Aquesta lluita, en les condicions en què vivia llavors "il programma", topava amb la mentalitat tradicionalista del grup dirigent i de l'element ancià. Així que no va quedar cap altre camí que l'escissió. Aquesta va tenir lloc al final d'una conferència general celebrada a Florència el novembre de 1964. D'aquesta escissió va néixer formalment la nostra agrupació: Revolució Comunista. El seu segell distintiu és que no hi pot haver organització revolucionària que no faci activitat revolucionària.” (Què som, què volem[3], Rivoluzione Comunista).

En lloc de la posició correcta de Lenin de que “sense teoria revolucionària no hi ha moviment revolucionari” (Què fer?, Lenin, 1902), aquí tenim el més groller activisme que pretén desplegar sempre i a qualsevol lloc una no millor definida “activitat revolucionària”. La qüestió de l’activitat del Partit en situacions històricament desfavorables ja havia estat resolta a les Tesis de Lyon (1926) i en les Tesis Característiques (1951) [4], entre altres textos, i es va reiterar després de l’escissió a les Consideracions de 1965, com veurem més endavant. L’activitat del Partit és revolucionària en la mesura que està lligada al programa de la revolució, sense perjudici de les diferents proporcions i pesos que tinguin els diferents camps d’aquesta activitat en un moment històric o un altre. Però òbviament “Rivoluzione Comunista” no es referia a aquesta activitat[5], que el Partit venia realitzant (i que incloïa la restauració teòrica, el proselitisme, la revista, la intervenció en la lluita immediata, l’agitació, etc.) sinó a l’activisme voluntarista, a l’agitació per l’agitació.

És suficientment clar en el seu propi resum el seu plantejament activista democràtic, la constatació de l’afluència al Partit d’una sèrie de nous elements aliens a la línia del Partit que la van voler modificar i es van escindir en no aconseguir-ho. És clar també el paral·lelisme de les seves posicions amb les de la corrent activista que es va quedar amb Battaglia Comunista en l’escissió de 1952 i – això ho veurem en un altre lloc – el paral·lelisme amb les posicions del “nou curs” que va anar prenent la direcció del Partit a partir del 1974 i que després va esclatar en trossos en un procés de canibalisme entre les diferents corrents activistes que havien conformat la direcció en aquell període[6].

En aquell moment, no només els damenians de Battaglia Comunista sinó aquest nou grup activista neo-damenià i encara un tercer partit trotskista a França s’anomenaven amb el mateix nom que tenia aleshores el nostre Partit: Partit Comunista Internacionalista.

És en el nº 1 de 1965 de “il Programma Comunista” que es publica la decisió de passar a denominar al Partit com Partit Comunista Internacional: “per la realitat del desenvolupament dialèctic, la nostra organització és la mateixa dins i fora de les fronteres italianes, i no és una novetat que actua, encara que sigui en límits circumscrits quantitativament, com organisme internacional".

La desviació místico-humanistoide: “Invariance”

Aquesta segona corrent va sortir del Partit el novembre del 1966, després de la publicació del cos de Tesis de 1965-66, fundant la revista Invariance al cap de poc temps. El primer número de Invariance va publicar com a text re-fundacional, un article titulat “Origen i funció de la forma partit”.

Aquest article havia estat publicat a “il Programma Comunista” n.13 de 1961 signat pels Grups internacionalistes de França (redactat per Jacques Camatte i Roger Dangeville[7]). En ell es manifesten embrionàriament (i també de forma molt explícita) les posicions que es desenvoluparan a la revista Invariance i que conduiran a aquesta revista – en temps rècord – a la negació de la lluita de classe i a renegar del marxisme.

Després de veure en el maig del 1968 l’”apertura d’una nova fase revolucionària”, “l’emergència del comunisme”, un “rebuig total a la societat del capital, l’apel·lació a una afirmació dels homes, un llançament cap un altre tipus de societat”, imputant-li al Partit no haver sabut veure l’emergència de la revolució, el principal autor d’Origen i funció, es va retirar de París per retrobar la naturalesa. “Va descobrir” que el proletariat havia estat derrotat el 1945 (o fins i tot abans, el 1923) i integrat inevitablement en el capitalisme motiu pel qual ja no era més la classe potencialment revolucionària. Per tant, ni la lluita de classe ni el marxisme tenen sentit, sinó que són instruments de conservació capitalista, sense perjudici del qual la revolució està en curs des d’abans del 1968.

Demanem disculpes anticipades per sotmetre el lector a la lectura de les següents cites però considerem necessari veure com es manifestava el pensament real de J. Camatte molt poc temps després de deixar el Partit, una vegada lliure del problema d’haver de camuflar les seves posicions reals i amagar-les darrera de fraseologia marxista o forçant fins a l’absurd altres treballs teòrics de l’Esquerra:

“Tota la humanitat té tendència a oposar-se al capital, a rebel·lar-se contra ell.” (Invariance nº6, 1969).

“Això implica una ruptura total amb tot el que va ser la teoria i la pràctica del moviment obrer abans del 1945 i, atès que del 1923 a 1945 no hi va haver més que la repetició del que va ocórrer entre 1917 i 1923, podem modificar la nostra proposició dient que hem de trencar amb la teoria i la pràctica del moviment obrer fins el 1923 (…). Aquesta perspectiva s’ha realitzat i el potencial revolucionari del 1848 s’ha esgotat definitivament. (...) S’espera en va la revolució, doncs ja està en marxa. Passa desapercebuda pels que l’esperen, esperant un senyal particular, una ‘crisi’ que alliberi el vast moviment insurreccional que produiria un altre senyal essencial, la formació del partit, etc... En realitat el desequilibri va començar abans de maig del 1968 i maig va ser la seva exteriorització.” (Capital i comunitat, Invariance Sèrie 2, nº2, 1972, J. Camatte).

“L’emergència d’aquells desitjos profunds, inclús si estan incorporats en representacions que romanen dins dels marcs del capital, han posat al descobert un altre component essencial del nostre món: el marxisme com a consciència repressiva. Aquest és a tot arreu del món la força més efectiva que s’oposa a l’ardent desig de viure; l’anarquisme, en les seves formes individualistes i no-violentes conserva encara una certa càrrega de rebel·lió. És gràcies al marxisme que el Mode de Producció Capitalista (MPC) va ser capaç d’efectuar la seva transformació en dominació real, de tornar-se universal. En efecte, sense ell el MPC no hauria estat capaç de penetrar en zones com les que la URSS domina actualment, a la Xina, o als països africans. (…) El fenomen profund és, com dèiem al 1968, la recerca de la Gemeinwesen i, podríem dir ara, la recerca de l’ésser i de la vida immediata per mitjà de la recuperació del gest, de la parla i de la imaginació; això es percep en l’atracció que exerceixen l’artesania en una multitud de joves (recuperable pel capital, com ja hem indicat) i en las diferents temptatives de creació de comunitats.” (Mai-June 1968: le devoilement, aparegut a Invariance, Sèrie III, 1977).

“Del que es desprèn la vergonyosa però real relació ¡Marx-Lenin-Stalin! (...) Una de les modalitats de la reabsorció del poder revolucionari del proletariat ha estat perfeccionar el seu caràcter de consumidor, atrapant-lo així en la malla del capital. El proletariat deixa de ser la classe que nega; després de la formació de la classe obrera es dissol en el cos social.” (Declivi del mode de producció capitalista o declivi de la humanitat, J. Camatte, 1973).

“I el propi capitalisme es descrivia de forma maniquea: per un costat, el pol positiu, el proletariat, la classe alliberadora; per un altre, el pol negatiu, el capital. S’afirmava que el capital era necessari i que havia revolucionat la vida dels éssers humans, però es descrivia com un mal absolut en relació amb el bé, el proletariat. (…) En el món del despotisme del capital (així és com apareix la societat en l’actualitat), no es pot distingir ni el bé ni el mal. Tot és condemnable. Les forces negadores només poden sorgir fora del capital. Ja que el capital ha absorbit totes les velles contradiccions, el moviment revolucionari ha de rebutjar tot el producte del desenvolupament de les societats de classes.” (Declivi del mode de producció capitalista o declivi de la humanitat, J. Camatte, 1973). “Hem de deixar de divagar i destruir la consciència repressiva [8] que inhibeix el sorgiment del comunisme. Per això hem de deixar de percebre el comunisme com una prolongació del mode de producció capitalista, i deixar de pensar que n’hi ha prou amb suprimir el valor de canvi i fer triomfar el valor d’ús. (…) resulta cada vegada més imbècil proclamar-se marxista.” (Consciència repressiva – Comunisme, J. Camatte, 1973).

En referència a Origen i funció el propi J. Camatte escriu: “Aquest text es va publicar el 1961 com a "Informe dels grups internacionalistes a França" i no era la contribució de militants del partit perquè, en aquella època, la petita organització originària del que es deia l’esquerra italiana no es considerava realment un partit a escala internacional. De fet, el text era obra de dues persones, Roger Dangeville i jo. (…) Els diversos estudis realitzats des del 1969, alguns dels quals van aparèixer a Invariance Sèrie II, han conduït a una superació total de la posició classista i també de qualsevol teorització sobre el partit. (…) Diem això per mostrar on estàvem tancats en l’esquema de Marx i on hem desenvolupat i en certa manera esgotat les seves possibilitats. Això ens va impedir superar la visió marxiana al 1961 encara que la realitat ja ho imposava. Però això també és cert pels nostres predecessors, ja que tal superació hauria d’haver-se fet des dels anys vint. (…) Aquí ens veiem abocats a considerar el segon pilar d’Origen i Funció: la Gemeinwesen. Però això també vol dir que existia una certa contradicció entre la teoria del proletariat i la investigació sobre la Gemeinwesen.” (Invariance, 1974, J. Camatte).

Les posicions d’Origen i funció

Ens aturarem ara en determinats passatges de l’article Origen i funció per poder veure la seva relació embrionària o literal amb el que el seu autor va anar dient més clarament en sortir del Partit i per poder veure també com les Consideracions i les Tesis de Nàpols suposen un punt final i una refutació de les posicions d’aquest article.

Origen i funció comença amb aquesta premissa general:

“La tesi central que volem afirmar i il·lustrar és la següent: és de la seva descripció de la societat comunista que Marx i Engels van extraure els trets de la forma partit.” (Origen i funció…, 1961) i, més endavant es reitera “Senzillament, s’ha demostrat que la forma partit és la més apta per representar el programa, per defensar-lo. En aquest cas, les regles d’organització no es prenen prestades de la societat burgesa, sinó que deriven de la visió de la societat futura, la qual cosa anem a demostrar a continuació.” (Origen i funció…, 1961).

Aquesta posició bakuninista havia estat ja taxativament rebutjada per Engels: “Però la lluita per l’emancipació de la classe treballadora no és més, per a Bakunin i els seus companys, que un simple pretext: el seu veritable objectiu és un altre.

La societat futura no ha de ser una altra cosa que la generalització de l’organització que la internacional s’hagi donat. Per tant, hem de vetllar perquè aquesta organització s’aproximi tot el possible al seu ideal (…). La internacional, germen de la societat futura, ha de ser des d’ara una còpia fidel dels nostres principis de llibertat i de federalisme i ha d’expulsar del seu interior tot principi que tendeixi a l’autoritat i a la dictadura.

Nosaltres alemanys soms censurats pel nostre misticisme, però distem d’arribar a tal misticisme. La internacional, un model en el que no hi hauria més afusellaments versallescos, tribunals militars, exèrcits permanents, intercepcions de correu, tribunals penals de Brunswick! Precisament ara que hem de defensar la nostra pell amb ungles i dents, el proletariat no hauria d’organitzar-se en funció de la lluita que se li imposa cada dia, a cada hora, sinó segons les representacions que certs esperits quimèrics es fan d’una vaga societat futura! Representem-nos en el que es convertirà la nostra pròpia organització alemanya si s’organitzés segons aquest model. (…) Si als Stieber i als seus comparses, si a tot el cabinet noir, si a tots els oficials prussians se’ls ordenés entrar a l’organització socialdemòcrata amb la finalitat de destruir-la, el Comitè, o millor, el Despatx de correspondència i d’estadístiques, no s’hauria de defensar de cap manera, ja que això seria introduir una organització jerarquitzada i autoritària! I sobretot, res de seccions disciplinades! Res de disciplina de partit, ni de centralització de les forces en un punt, ni d’armes de lluita! En fi, on aniríem amb tal organització? A la covard i servil organització dels primers cristians, d’aquests esclaus que acceptaven amb agraïments cada puntada de peu i que, gràcies als afalagaments, van proporcionar la victòria a la seva religió, tres segles després, és veritat. És un mètode de revolució que certament no imitarà el proletariat.” (F. Engels, El congrés de Sonvillier i la Internacional, 1872).

Molt simptomàticament, aquesta cita d’Engels, que contradiu frontalment tot el plantejament d’Origen i funció està citada íntegrament en aquell mateix article (¡!) per sostenir la posició contrària. Aquest mètode cínic el comparteix el nostre Bakunin-Camatte amb la majoria dels oportunistes.

Tot comença amb una intuïció, amb la idea que es materialitza i com el proletariat és un simple mitjà accessori a través del qual algú no millor definit proposa el seu programa a la humanitat:

“Marx va tenir la intuïció de la societat futura. Del coneixement d’aquesta extraurà la teoria de l’Estat i del Partit. (…) El nostre treball avui és intentar explicar com la intuïció genial es va fer realitat: el programa comunista; com aquest programa va ser proposat a la humanitat per mediació del proletariat.” (Origen i funció…, 1961).

Com es veu, s’està a un pas de dir que és la humanitat sencera la que s’oposa al capital i que la lluita per l’emancipació de la classe explotada era un pretext descartable sense més. Aquest pas és el que va donar quan se li va tancar el camí a les seves posicions dins del Partit. És l’anarquisme qui proposa utilitzar al proletariat (Engels ens acaba d’explicar: “Però la lluita per l’emancipació de la classe treballadora no és més, per a Bakunin i els seus companys, que un simple pretext: el seu veritable objectiu és un altre” ), per això hem vist abans que mentre el marxisme és considerat un repressor d’impulsos, en l’anarquisme no-violent veu J. Camatte una autèntica rebel·lió.

I, si el Partit, diuen els místics, s’ha d’organitzar segons la visió de la societat comunista (en contra de tot el que Marx, Engels, Lenin i l’Esquerra han dit i escrit sempre), la dictadura del proletariat es transforma en “l’Ésser humà”:

“És evident que l’Estat del proletariat no serà un organisme especial, regit per regles ben definides, per un dret qualsevol, sinó que serà l’Ésser humà.” (Origen i funció…, 1961).

La dictadura del proletariat, període de transició dut a terme per homes subhumans amb mitjans subhumans [9] per extirpar per sempre el retorn del privilegi social, és equiparat directament amb el comunisme superior. Aquesta visió mistificada de la dictadura del proletariat es completa amb la concepció de la revolució com un moment polític que un cop realizat fa innecessari l’aplicació sistemàtica de la repressió per part del proletariat triomfant, la dictadura del proletariat: “La revolució duu a terme un acte polític per acabar amb el món antic, però, a partir d’aquest moment, s’orienta cap a la instauració del regne de la humanitat sobre la naturalesa, del regne de l’home sobre el planeta; ja no té necessitat d’una força política, ja que el seu problema no és el de governar als homes; l’espècie governa, domina, posseeix.” [10]

Una altra perla: “Sota aquest punt de vista, es pot dir que només les dictadures reaccionàries, que apunten al manteniment d’una opressió de classe, són autoritàries, perquè són rebutjades per l’home (perquè no son necessàries al seu desenvolupament i perquè acaparen la Gemeinwesen per explotar-lo).” (Origen i funció…, 1961).

Respon el propi Engels: “Però els antiautoritaris exigeixen que l’Estat polític autoritari sigui abolit d’un cop de ploma, fins i tot abans d’haver estat destruïdes les condicions socials que el van fer néixer. Exigeixen que el primer acte de la revolució social sigui l’abolició de l’autoritat. No han vist mai una revolució aquests senyors? Una revolució és, indubtablement, la cosa més autoritària que existeix; és l’acte per mitjà del qual una part de la població imposa la seva voluntat a l’altra part per mitjà de fusells, baionetes i canons, mitjans autoritaris si n’hi ha; i el partit victoriós, si no vol haver lluitat en va, ha de mantenir aquest domini per mitjà del terror que les seves armes inspiren als reaccionaris. La Comuna de París hauria durat potser un sol dia, de no haver emprat aquesta autoritat de poble armat davant als burgesos? No podem, al contrari, retreure-li el no haver-se servit prou d’ella?

Així doncs, una de dues: o els antiautoritaris no saben el que diuen, i en aquest cas no fan més que sembrar la confusió; o ho saben, i en aquest cas traeixen el moviment del proletariat. En un cas i en l’altre, serveixen a la reacció.” (De l’autoritat, Engels, 1873).

Tornem a Origen i funció. Si abans algú havia proposat un programa a la humanitat per mitjà del proletariat, ara és el proletariat qui “proposa” (on ha quedat la lluita de classe, la revolució violenta, la dictadura del proletariat?) el seu Estat que una altra vegada s’identifica amb l’ésser humà, o sigui, amb el comunisme. I si no fa aquesta proposta es converteix en una cosa d’aquesta societat[11]:“El proletariat proposa[12] el seu Estat, és a dir l’ésser humà, a la societat burgesa. Altrament s’envileix i la seva anima es burgesa. Es converteix en una cosa d’aquesta societat.” (Origen i funció…, 1961).

El següent pas, com hem vist en el desenvolupament posterior de Invariance, serà parlar clar en els anys següents i dir planament que ni el proletariat, ni la lluita de classe, ni el marxisme tenen sentit des del 1923, si és que l’han tingut en algun moment. I el gradualisme que després s’afirmarà, s’anticipa: “Per nosaltres el capitalisme ja no existeix, només existeix la societat comunista” (Origen i funció…, 1961). Per contra, la posició marxista és que el capitalisme existeix i cal matar-lo perquè pugui néixer a través d’un procés revolucionari la societat comunista, les bases materials de la qual s’han gestat dins del capitalisme.

La conformació del cos de Tesis de 1965-66

I, malgrat tot el que hem assenyalat, en aquest mateix nº1 de 1965 de “il Programma Comunista” del que hem parlat es va publicar un article titulat “Primers resultats de les contribucions arribades de tot el partit par l’elaboració de les tesis definitives de la seva organització” en el que es recull com una d’aquestes contribucions, precisament “Origen i funció de la forma partit”.

Però en el número immediatament següent, el nº2 de 1965 de “il Programma Comunista”, es van publicar les Consideracions sobre l’activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable (1965).

Les Consideracions són una primera confutació dels posicionaments polítics d’Origen i funció de la forma Partit i dels seus autors, confutació que s’acabarà de rematar amb les Tesis de Nàpols. La conformació d’aquest cos de Tesis, que inclourà les Tesis suplementàries de Milà el 1966, es va acompanyar de la publicació en la revista de tot el material utilitzat en la seva conformació, com veure després.

Les Consideracions de 1965

Després de la valoració de la situació que hem citat a l'inici i dels inevitables efectes que ha de tenir sobre l'organització formal, les Consideracions afirmen en el punt 7è que “una tesi fonamental de l'Esquerra és que el nostre partit no ha de per això renunciar a resistir, sinó que ha de sobreviure i transmetre la flama al llarg de l'històric ‘fil del temps’” i en el següent punt (8è) es rebla: “Reivindiquem, per tant, totes les formes d'activitat pròpies dels moments favorables, en la mesura en què les relacions reals de força ho permetin”, en la mateixa línia que les Tesis Característiques del 1951.

En el punt nº1 s'afronta la distinció entre partit històric i partit formal. L'article Origen i funció especulava sobre la decisió de Marx de no adherir-se a un partit formal (efímer) en el període posterior a la dissolució de la Lliga dels Comunistes, per justificar el fatalisme contemplatiu dels seus autors. Les Consideracions afronten la qüestió amb definicions clares: “partit històric, és a dir, quant al contingut (programa històric, invariant) i partit contingent, o sigui, quant a la forma que actua com a força i praxi física” i “Marx diu: partit en la seva accepció històrica, en el sentit històric, i partit formal, o efímer. En el primer concepte hi ha la continuïtat, i d'ell hem derivat la nostra tesi com a característica de la invariància de la doctrina des que la va formular Marx, no com una invenció de geni, sinó com a descobriment d'un resultat de l'evolució humana”. I no menys clarament afirmen que “cap militant actual pot inferir el dret a una elecció: de tenir els papers en regla amb el ‘partit històric’ i desentendre's del partit formal” donat que “els dos conceptes no estan en oposició metafísica, i seria neci expressar-los amb la doctrineta: li dono l'esquena al partit formal i vaig cap al partit històric” (Consideracions, 1965). El plantejament que es critica és precisament el plantejament real dels autors d'Origen i funció, plantejament que van posar en pràctica – cadascun a la seva manera – en deixar el Partit el novembre del 1966, després de publicar-se les Tesis de Milà.

Finalment, allà on Origen i funció es delecta amb expressions com “la intuïció genial es converteix en realitat…” (on ha quedat el materialisme?) o “Marx ha tingut la intuïció genial de la societat futura…”, les Consideracions responen: “no com una invenció de geni”.

Materials per les Tesis de Nàpols de 1965

Les Tesis de Nàpols es van publicar en el n.14 de 1965 de “il Programma Comunista” amb el títol “Tesis sobre la tasca històrica, l’acció i l’estructura del partit comunista mundial, segons les posicions que des de fa més de mig segle formen el patrimoni històric de l’esquerra comunista”.

En aquest número es feia un petit elenc dels textos utilitzats com a referència. Les mateixes Tesis inicien amb un llistat de textos de la lluita de l’Esquerra contra la degeneració de la III Internacional. I en els següents números (del n.15 al n.18 de 1965) es va anar publicant el “Material documental exposat i il·lustrat pel comentari de les tesis generals de la reunió de Nàpols”, en forma de reproduccions parcials o extractes (tots ells publicats sense nom d’autor) dels següents textos:

Tesis de la fracció comunista abstencionista del Partit Socialista Italià (1920)
Partit i classe (1921)
Partit i acció de classe (1921)
El principi democràtic (1922)
Tesis sobre la tàctica del II congrés del P.C. d’Itàlia (de Roma, 1922)
Projecte de tesis sobre la tàctica presentat pel P.C. d’Itàlia al IV Congrés de Moscou el novembre-desembre del 1922
Discurs del representant de l’Esquerra al IV Congrés de la IC (1922)
Declaració de l’Esquerra sobre el projecte d’organització de la Internacional (1924)
Organització i disciplina comunista (1924)
Lenin en el camí de la revolució (1924)
Moció de l’Esquerra del P.C. d’Itàlia en la conferència nacional clandestina del 1924
V Congrés Mundial (1924):
- discurs del representant de l’Esquerra
- rèplica de l’Esquerra a Zinoviev
- declaració de l’Esquerra sobre el discurs de Bujarin
- declaració de l’Esquerra sobre l’organització
El perill oportunista i la Internacional (1925)
La plataforma de l’Esquerra (1925)
El Comitè d’Enteniment (1925)
Tesis de l’Esquerra del P.C. d’Itàlia al III congrés (1926)
Sisena sessió de l’Executiu ampliat de la Internacional Comunista (1926)
Força, violència i dictadura en la lluita de classe (1948)
Diàleg amb els morts (1956)
Marxisme i autoritat (1956)

Brilla per la seva absència Origen i funció de la forma partit. Però no només no apareix en el llistat, sinó que les Tesis de Nàpols – seguint el procés iniciat per les Consideracions – rebaten clarament les seves expressions i plantejaments.

Las Tesis de Nàpols: contra les dues desviacions

Les Tesis es baten simultàniament contra la mistificació democràtica i contra la mistificació idealista-humanistoide.

En el punt 7è, després de reivindicar el materialisme dialèctic i el determinisme econòmic, es reivindica la superació del mecanisme democràtic: “la via que cal recórrer era només aquella que en el procés històric ens hagués alliberat cada vegada més del letal mecanisme democràtic, no només en la societat, i en els diversos cossos que s’organitzen en el seu si, sinó en el si de la mateixa classe revolucionària i, sobretot, en el del seu partit polític.” i acte seguit es llança un dard contra l’intent d’enfocar aquest resultat des d’un punt de vista místico-humanistoide: “Aquesta aspiració de l’Esquerra – que no es pot reconduir a una intuïció miraculosa o a un il·luminisme racional de pensadors, sinó que s’ha tingut en els efectes d’una cadena de lluites reals, violentes, sanguinàries i despietades inclús quan s’han tancat amb la derrota de les forces revolucionàries – té els seus traços històrics en tota la sèrie de manifestacions de l’Esquerra”. Finalitza el punt reafirmant no només el rebuig al mecanisme enganyós sinó a la mateixa paraula democràcia: “Al mateix temps, tal aspiració a alliberar-se de tota influència inclús de la mateixa paraula de democràcia, es troba consagrada en innumerables textos de l’Esquerra, que a l’inici d’aquestes tesis hem indicat ràpidament”.

En passar a revisar els punts característics del Partit en el punt 9è, les Tesis subratllen que aquests punts són producte de fets materials i, amb una mateixa estocada, s’ataquen ambdues desviacions: “no descobriments d’inútils genis o solemnes resolucions de congressos "sobirans"”.

Les Tesis prossegueixen rebutjant la posició aïllacionista de la desviació místico-idealista: “és rebutjada la posició per la qual el petit partit es redueixi a cercles tancats sense lligam amb l’exterior, o limitats a buscar adhesions en el sol món de les opinions, que pel marxista és un món fals sempre que no sigui tractat com superestructura del món dels conflictes econòmics“, mentre rebutja les acrobàcies i maniobres tàctiques de la desviació activista: “neta repulsa a totes les propostes d’ampliar els seus efectius i les seves bases a través de convocatòries de congressos constituents comuns amb altres cercles o grups, que pul·lulen per tot arreu des del final de la guerra, elaborant teories inconnexes i deformes, o afirmant com única dada positiva la condemna de l’estalinisme rus i de totes les seves derivacions locals”.

El 12è punt recorda la posició de l’Esquerra en el sentit que “si les crisis disciplinàries es multipliquen i arriben a ser una regla, això significa que alguna cosa no marxa en la conducció general del partit”, rebutjant per enèsima vegada trobar la solució en l’engany democràtic: “Naturalment no renegarem nosaltres mateixos cometent la criaturada de retornar a buscar la salvació en l’elecció dels homes millors o en l’elecció de dirigents i de semidirigents, bagatge tot que mantenim distintiu del fenomen oportunista, antagonista històric del camí del marxisme revolucionari d’esquerra.”; ni tampoc en receptes d’organització: “no pot trobar-se en una fórmula constitucional o d’organització, que tingui la virtut màgica de salvar-nos de les degeneracions”. I llavors, arriba el torn d’ajustar comptes amb la desviació místico-idealista: “L’esforç dels marxistes d’esquerra és el d’obrar sobre la corba trencada dels partits contingents, per reconduir-la a la corba contínua i harmònica del partit històric. Aquesta és una posició de principi, però és pueril voler-la transformar en receptes d’organització.”. És a dir, la negació completa de la tesis central d’Origen i funció.

I prossegueixen les tesis refutant la posició místico-humanistoide que tractava de revisar la teoria marxista de l’Estat, estirant i abusant de la paraula Gemeinwesen :

“La proposta d’Engels d’adoptar la vella i bona paraula alemanya Gemeinwesen (ser Comú, o sigui comunitat social) en lloc de la paraula Estat, es col·ligava al judici de Marx de que la Comune ja no era més un Estat, precisament perquè ja no era una corporació democràtica. La qüestió teòrica després de Lenin no té necessitat d’ulteriors clarificacions. (…) la dictadura revolucionària és un veritable Estat proveït de forces armades, de policia repressiva i d’una justícia en formes polítiques i terroristes que no es lliga les mans amb enganys jurídics. (…) No s’ha tractat, per tant, de trobar un "model" de l’Estat futur en línies constitucionals o organitzatives, cosa per altra banda ximple, com la que cercava, en el primer país conquistat per la dictadura, construir un model dels Estats i de les societats socialistes en altres països.”

És a dir, les Tesis rebutgen qualsevol pretensió de revisar la teoria després de la clarificació feta per Lenin, reivindiquen el caràcter repressiu de la dictadura del proletariat i rebutgen la cerca d’un model estable de la dictadura. Així, es tanca completament el pas a les posicions d’Origen i funció com que el “estat del proletariat (…) serà l’Ésser humà“.

I les Tesis tornen sobre la qüestió del Partit: “Però igualment vana, i potser més que totes les altres, seria la idea de fabricar un model de partit perfecte, idea que es ressent de les debilitats decadents de la burgesia”. I això perquè el Partit mai és perfecte i sempre perfectible[13], perquè no deriva de la societat comunista, sinó que és un organisme que lluita aquí i ara per l’abatiment del capitalisme, última societat dividida en classes, amb l’objectiu de l’abolició de la divisió en classes i del naixement del Comunisme, de la Societat d’Espècie, veritable inici de la Humanitat Social.

Lluitem per aquest gran traspàs històric, com establien les Consideracions de 1965 en el seu punt 11: “és company militant comunista i revolucionari qui ha sabut oblidar, renegar, arrancar-se de la ment i del cor la classificació en la qual el va inscriure l’anàgraf d’aquesta societat en putrefacció, i veu i es confon a si mateix en tot l’arc mil·lenari que lliga a l’ancestral home tribal lluitador amb les feres, al membre de la comunitat futura, fraterna en l’harmoniosa alegria de l’home social.”. Els militants comunistes es veuen i es confonen en l’arc històric que porta al comunisme superior, després de l’abatiment del capitalisme, abatiment al que dediquem les nostres vides i les nostres energies.

Les Tesis han reivindicat abans i segueixen reivindicant que “Segons la línia històrica, nosaltres utilitzem, no només el coneixement del passat i del present de la humanitat, de la classe capitalista i inclús de la classe proletària, sinó a més un coneixement directe i segur del futur de la societat i de la humanitat, com està traçat en la certesa de la nostra doctrina”. En el mateix sentit, les Tesis afirmen que “La primera veritat que l’home podrà conquistar és la noció de la futura societat comunista.” i que solament “després d’haver matat al capitalisme, a la seva civilització, a la seva escola, a la seva ciència, a la seva tecnologia de lladres, l’home podrà per primer cop escriure també la ciència i la història de la naturalesa física i conèixer els grans problemes de la vida de l’univers”.

Aquesta és una posició fonamental del marxisme com plantejament científic i de la lluita de l’Esquerra contra la mentida del “socialisme real”, que negava la possibilitat de preveure les grans línies del desenvolupament de la societat post-capitalista. L’estalinisme pretenia així que Marx i Engels no hagessin dit mai res sobre el socialisme, perquè no eren utòpics, i per tant tots havíem d’empassar-nos que el desenvolupament del capitalisme a Rússia era el socialisme “real”. Una de les més profundes refutacions a aquest plantejament es troba a Propietat i Capital (Utopia, Ciència, Acció, 1952):

“L’utopisme és una anticipació del futur; el comunisme científic el remet a la cognició del passat i del pressent, només perquè del futur no és suficient una anticipació arbitrària i romàntica, sinó que és necessària una científica previsió; aquesta específica previsió que s’ha fet possible per la plena maduració de la forma capitalista de producció, i que estretament es connecta als caràcters d’aquesta forma, del seu desenvolupament, y dels peculiars antagonismes que sorgeixen en ella. (…) Si un coneixement general de la naturalesa i de la història, o part d’ella, és possible, aquest comprèn, inseparable de si, la investigació del futur: qualsevol fundada polèmica contra el marxisme no pot estar més que sobre el terreny de la negació del coneixement humà i de la ciència.” [14]

Però, i aquí ve al punt 13 de les Tesis de Nàpols la confutació de la posició místico-humanistoide d’Origen i funció, “tals desenvolupaments no poden ser emprats per explicar com gradualment s’afirma el mode de viure del partit lliure de l’oportunisme, que està contingut en el centralisme orgànic i no pot sorgir d’una "revelació".

Com patrimoni de l’Esquerra es podrà tornar a trobar en totes les polèmiques conduïdes contra la degeneració del centre de Moscou aquesta evident tesi marxista. El partit és al mateix temps un factor i un producte del desenvolupament històric de les situacions, i no podrà mai ser considerat com un element estrany i abstracte que pugui dominar l’ambient circumdant, sense recaure en un nou i més lamentable utopisme.

Que en el partit es pugui tendir a donar vida a un ambient ferotgement antiburgès, que anticipi àmpliament els caràcters de la societat comunista, és una antiga enunciació, i exemple dels joves comunistes italians des del 1912.

Però aquesta digna aspiració no podrà ser reduïda a considerar al partit ideal com un falansteri circumdat per inexpugnables murs.”

Les Tesis de Nàpols acaben així: “El partit persevera en l’esculpir els lineaments de la seva doctrina, de la seva acció i de la seva tàctica amb una unicitat de mètodes per sobre de l’espai i del temps. Tots aquells que davant aquestes delineacions es troben incòmodes, tenen a la seva disposició l’òbvia via d’abandonar les files del partit. (…) Qui veient al partit prosseguir pel seu clar camí, que s’ha tractat de resumir en aquestes tesis per exposar en la reunió general de Nàpols, Juliol 1965, no se sent encara a tal altura històrica, sap molt bé que pot prendre qualsevol altra direcció divergent amb la nostra. No tenim per adoptar en la matèria cap altre procediment.”.

I així va ser. Igual que havia sortit del Partit el 1964 la desviació que volia reintroduir el centralisme democràtic, la desviació místico-humanistoide de tipus fatalista contemplatiu va deixar el Partit un cop van ser publicades al n.7 de 1966 les Tesis suplementàries de Milà.

Les Tesis suplementàries de Milà

Les compactes Tesis de Milà de 1966 van afegir una sèrie de punts suplementaris que desenvolupaven com característiques fonamentals de l’oportunisme “preferir una via més breu, més còmoda i menys àrdua, enfront a aquella més llarga, més incòmoda i eriçada d’aspreses”, “unir la pitjor degeneració dels principis del partit a una ostentada admiració pels textos clàssics, pel dictat i l’obra de grans mestres i de grans dirigents”; reafirmaven que “en el partit no hi ha concursos en els quals es lluita per assolir posicions més o menys brillants o visibles” recordant que “abusar dels formalismes d’organització sense una raó vital ha estat i serà sempre un defecte i un perill sospitós i estúpid” així com reblaven la nostra posició antipersonalista de sempre i la determinació del Partit de: “alliberar-se per sempre de l’empenta traïdora que semblava emanar d’homes il·lustres, i de la funció menyspreable de fabricar, per assolir els seus objectius i les seves victòries, una estúpida notorietat i publicitat per altres noms personals”.

[1] Consideracions sobre l’activitat orgànica del partit quan la situació és històricament desfavorable (1965), Tesis sobre la tasca històrica, l’acció i l’estructura del partit comunista mundial, segons les posicions que des de fa més de mig segle formen el patrimoni històric de l’esquerra comunista (Tesis de Nàpols, 1965) i les Tesis suplementàries sobre la tasca històrica, l’acció i l’estructura del partit comunista mundial (Tesis de Milà, 1966).

[2] “Soms acusats eternament de fer «abstracció de la situació», el mateix que deia Bujarin. Doncs bé, observem un moment aquesta famosa situació. Heus aquí com es presenta, el món burgès, any en curs: La classe dominant ha aconseguit, maniobrant les palanques de l’oportunisme, aixafar fins a la medul·la el moviment revolucionari, en una maleïda guerra que hauria de concloure el procés d’involució contrarevolucionària dels partits obrers. Una màquina estatal de proporcions i de capacitats repressives inaudites manté encadenades a les masses a l’explotació, pitjor que el torn al cos del condemnat al suplici. La confusió caòtica i els patiments de les masses són tals i tants que la classe obrera està transformada en un tronc sagnant que es mou inconscientment: el seu cervell està enfosquit i intoxicat, la seva sensibilitat narcotitzada, els ulls no veuen, les mans es retorcen sobre si mateixes. En el lloc de la lluita de classe, existeix l’horripilant estrall de la lluita intestina, pròpia de nàufrags en el bot de salvament a mercè de les onades. En les fàbriques, i no és cosa nova en la història, impera l’espionatge, la delació, la rancúnia, la venjança mesquina i múrria, l’oportunisme més estúpid i bestial, la prepotència, l’abús neurastènic, però en les masses oprimides per las conseqüències de trenta anys de tremendes derrotes, no existeix ni tan sols la força per sentir autèntica nàusea, perquè aquesta s’expressa en les exhalacions miasmàtiques del sindicalisme d’empresa, del corporativisme i, en el pla polític, del conciliacionisme social i del pacifisme impotent.”

[3] Tal com apareix publicat al seu web el 2026.

[4] “IV.4.- Avui, en la plenitud de la depressió, malgrat restringir-se molt les possibilitats d’acció, el partit, seguint la tradició revolucionària, no pretén tanmateix trencar la línia històrica de la preparació d’una futura represa a gran escala del moviment de classe, que faci seu els resultats de totes les experiències passades. De la restricció de l’activitat pràctica no deriva la renúncia als postulats revolucionaris. El partit reconeix que la restricció de certs sectors és quantitativament accentuada, però no per això canvia el conjunt dels elements de la seva activitat, ni renúncia expressament a ells.” (Tesis característiques, 1951).

[5] Tal i com es recull en les Tesis de Lyon (1926):“L’activitat del partit no pot ni ha de limitar-se només a la conservació de la puresa dels principis teòrics i de la puresa del complex organitzatiu, o bé només a l’assoliment a tota costa d’èxits immediats i de popularitat numèrica. Ella ha d’englobar sempre i en totes les situacions els tres punts següents:

a) la defensa i precisió, en relació amb els nous grups de fets que es presenten, dels postulats, programàtics fonamentals, o sigui, de la consciència teòrica del moviment de la classe obrera;
b) l’assegurament de la continuïtat del complex organitzatiu del partit i de la seva eficiència, i la seva defensa contra les infeccions d’influències estranyes i oposades a l’interès revolucionari del proletariat;
c) la participació activa en totes les lluites de la classe obrera, inclús en les suscitades per interessos parcials i limitats, per encoratjar el seu desenvolupament, però aportant-li constantment el factor de l’enllaç amb els objectius revolucionaris finals i presentant les conquestes de la lluita de classe com vies d’accés a les indispensables lluites futures, denunciant el perill d’acomodar-se amb les realitzacions parcials, considerades com a punts d’arribada, i de sacrificar-los les condicions de l’activitat i combativitat classista del proletariat, tals com l’autonomia i independència de la seva ideologia i de les seves organitzacions, en el primer rang de les quals està el partit.

L’objectiu suprem d’aquesta complexa activitat del Partit és preparar las condiciones subjectives de la preparació del proletariat per posar-lo en condicions d’aprofitar les possibilitats revolucionàries objectives que presentarà la història, en quant aquestes es manifesten, de manera que surti vencedor de la lluita, i no vençut.”

[6] Aquesta degeneració de la direcció (o millor dit direccions) del Partit es va desenvolupar entre 1974 i 1982, no sense una forta oposició de múltiples seccions dins del Partit. Aquestes seccions van ser expulsades antiorgànicament (com el sud de França, Torí, Ivrea en 1981) o forçades a trencar la disciplina formal amb el centre degenerat com la secció espanyola i la secció de Schio en 1982 per mantenir-se en línia amb el partit històric sense renunciar a donar continuïtat a l’existència formal del Partit. També es van oposar al “nou curs” i van trencar amb l’organització formal degenerada en aquell període altres seccions com Benevento-Adriano, Torre Anunziata, etc.

No es va fer esperar massa la confirmació ulterior de que la direcció d’aquesta organització formal no representava ja el fil històric del Partit. Aquesta direcció contra la degeneració de la qual havíem mantingut la nostra batalla, va anar esclatant successivament en trossos uns mesos després: l’octubre de 1982 (quan van trencar sobre bases sempre més activistes El-Oumami, Proletarier i el centre parisenc del Partit, el mateix que uns mesos abans actuava disciplinàriament contra nosaltres); el juny de 1983 quan es va donar via lliure al “debat intern” obertament democràtic i una part de la redacció es fa a un costat; el gener de 1984 quan aquesta última part (que havia estat desplaçada en la pràctica bastant abans del juny de 1983) va recuperar als tribunals la revista i l’altra part va començar a publicar “Combat”; el 1985 quan de “Combat” es va separar “il Comunista” i es va fusionar amb “le Prolétaire”.

[7] Explicitem els noms perquè en tot el seu desenvolupament posterior, ells mateixos els han utilitzat (trencant la consigna de l’anonimat) i han reivindicat l’autoria d’aquest article.

[8] El marxisme, segons ens ha aclarit abans.

[9] Veure “Humanitas” (“L’Avanguardia”, n.497 del 7-7-1917), seleccionat com a material complementari en el primer volum de la Història de l’Esquerra: “La guerra és per nosaltres sub-humana. I també la revolució és sub-humana. Però, mentre la primera ho és en la finalitat i en els mitjans, la segona ho serà només en els mitjans que haurà d’emprar. Segons Marx, és amb la revolució proletària que es tancarà el període de la prehistòria humana i, per consegüent, els proletaris comunistes que preparen la revolució són encara homes de l’època sub-humana. Per altra banda, entre les classes socials que s’han alternat en el teatre de la història, la classe treballadora moderna és la primera que té la consciència de les finalitats que vol assolir. (…) Només en el règim comunista els recursos de la naturalesa seran dominats i guiats per la humanitat cap a la consecució d’un benestar col·lectiu cada cop major. La victòria del proletariat assenyalarà no l’època d’un nou domini de classe, sinó l’adveniment de la solidaritat i de la igualtat humana. Per això Karl Marx va poder dir, com a coronació de la seva gegantina construcció dialèctica, que la causa de la classe treballadora és la causa de la humanitat sencera, i que la lluita de classe proletària és doncs l’última de les lluites de classe, com la revolució que abatrà al capitalisme burgès serà l’última revolució. (…) Doneu-nos el nou ambient econòmic comunista i no tindreu més guerres, atemptats i revolucions. Però fins llavors, el ritme fatal de la violència no haurà conclòs el seu cicle històric.

En règim capitalista i militarista no existeix encara l’Home, sinó el pre-home, l’esclau. No podeu pretendre que l’esclau esdevingui home en virtut d’ascètiques abstraccions, abans de l’adveniment històric de la primera humanitat. En aquest període de transició i de convulsions, l’esclau donarà un sol pas –un pas grandiós i fecund: esdevindrà rebel. En bastantes èpoques històriques, el pre-home s’ha agitat contra les cadenes que el mantenien captiu. I sovint s’ha encaminat confiat cap a les promeses de noves i grans idealitats. Però el proletariat socialista, l’últim i més gran dels rebels, es revenjarà de totes les desil·lusions del passat, perquè ja no espera un altre Messies que no sigui la seva pròpia força i la seva pròpia consciència de l’esdevenir històric, audaçment contraposada a les teòriques acreditades per la sociologia oficial.”

[10] Abans de llegir la resposta a aquestes posicions en les pròpies Tesis, és obvi veure que es cometen dos “errors” (no són errors realment, són posicions antimarxistes a les que no s’està disposat a renunciar). Primer s’identifica la dictadura del proletariat amb el comunisme mateix (concepció estalinista), per acomodar en segon lloc la seva abolició després de l’“acte” (concepció anarquista). La posició marxista se sintetitza en un text clàssic de l’Esquerra “Dictadura proletària i partit de classe” (Battaglia Comunista, nº3, 4, y 5 de 1951):

“En la fase històrica que segueix a la destrucció de l’aparell de dominació capitalista, la tasca del partit polític obrer segueix sent igualment fonamental, ja que la lluita de classes continua, dialècticament invertida. (…)

Tota classe social el poder de la qual ha estat derrocat, fins i tot amb el terror, sobreviu durant molt temps en el teixit de l’organisme social i no abandona l’esperança de revenja ni les temptatives de reorganització política, de restauració violenta i encara emmascarada. Ha passat de classe dominant a classe vençuda i dominada, però no ha desaparegut de cop. (…)

Per marxar més allà del sistema capitalista, la primera condició era derrocar el poder burgès i destruir el seu Estat. Per la transformació social profunda i radical que s’inaugura, la condició és la creació d’un aparell d’Estat nou, proletari, capaç com tot Estat històric d’emprar la força i la constricció.

La presència d’un aparell semblant no caracteritza a la societat comunista, sinó a la seva fase de construcció. Una vegada consumada aquesta, no existeixen més ni classes ni dominació de classe. Però l’òrgan per a la dominació de classe és l’Estat, i aquest no pot ser una altra cosa. És per això que l’Estat proletari preconitzat pels comunistes –sense que aquesta reivindicació tingui de cap manera el valor d’una creença mística, d’un absolut, d’un ideal– serà un instrument dialèctic, un arma de classe, i es dissoldrà lentament (Engels) a través de la realització mateixa de les seves funcions, a mesura que, en un llarg procés, l’organització social es transformarà de sistema social de constricció dels homes (com sempre ha estat després de la prehistòria) en una xarxa unitària, construïda científicament, d’administració de les coses i de les forces naturals.”.

[11] La Tesi correcta és la següent, esculpida a les Tesis de Lyon (1926) com a preparació necessària per tot el període posterior de contrarevolució: ”Hi ha situacions que, com a conseqüència de les relacions de força, són objectivament desfavorables per la revolució (encara que puguin estar-li menys allunyades que altres en el temps, ja que l’evolució històrica -tal com l’ensenya el marxisme- presenta velocitats molt diferents) en les que voler ser a tota costa partits de masses i de majoria, el voler tenir a tota costa una influència política predominant, no es pot assolir més que renunciant als principis i als mètodes comunistes, i fent una política socialdemòcrata i petit-burgesa.

Cal dir ben alt que, en certes situacions, passades, presents i futures, el proletariat ha estat, està i estarà en la seva majoria, necessàriament, sobre una posició no revolucionària, d’inèrcia i de col·laboració amb l’enemic segons els casos: però que, malgrat tot, el proletariat continua sent sempre i arreu la classe potencialment revolucionària i depositària de la revenja de la revolució, mentres existeixi en el seu si el partit comunista que, sense renunciar mai a totes les possibilitats d’afirmar-se i de manifestar-se de manera coherent, sap evitar las vies que apareixen més fàcils als efectes d’una popularitat immediata, però que el desviarien, al partit, de la seva tasca i privarien al proletariat del punt de suport indispensable de la seva represa.” (Tesis de Lyon, I-Qüestions Generals, 3.- Acció i tàctica del Partit, 1926).

[12] En la versió publicada a “il Programma Comunista” del 1961 com a mínim s’utilitzava el verb “contraposa” però en la versió original re-publicada pel seu autor a Invariance utilitza el verb “proposar”: Il propose son État, c’est-à-dire l’être humain, à la société bourgeoise.

[13] “al ser el partit mateix una cosa perfectible i no perfecte” (Tesis de Lyon, 1926)

[14] Aquest mateix text fonamental, reivindica els dos elements sense els quals no hi ha Partit: voluntat i doctrina. “Profetitzar un futur, o voler realitzar un futur, són posicions ambdues inadequades pels comunistes. Tot això és substituït per la història de la lluita d’una classe considerada com un curs unitari, del qual a cada moment contingent només un tram ha estat desenvolupat, l’altre s’espera. Les dades del curs ulterior són igualment fonamentals i indispensables com les del curs passat. Pel demés els errors i les desviacions són igualment possibles en la valoració del moviment precedent, i en la del moviment successiu: i totes les polèmiques de partits i de partit ho proven. Per consegüent, el problema de la praxis del partit no és el de saber el futur, que seria poc, ni el de voler el futur, que seria massa, sinó el de “conservar la línia del futur de la seva pròpia classe”. Està clar que si el moviment no la sap estudiar, indagar i conèixer, ni tan sols estarà en condicions de conservar-la. No és menys clar que si el moviment no sap distingir entre la voluntat de les classes constituïdes i enemigues i la seva pròpia, igualment la partida està perduda, i la línia extraviada. El moviment comunista no és qüestió de pura doctrina; no és qüestió de pura voluntat: tanmateix, la falta de doctrina el paralitza, la falta de voluntat el paralitza. I la falta vol dir absorció de doctrines alienes, de voluntats alienes.” (Propietat i Capital, Utopia, Ciència, Acció, 1952).

Anar a l'article anterior

Anar al següent article