El cicle històric de la degeneració de la III Internacional
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (II)
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (III)
El cicle històric de la degeneració de la 3ª Internacional (IV)
EL CICLE HISTÒRIC DE LA DEGENERACIÓ DE LA III INTERNACIONAL (V)
1923 – Detenció dels dirigents del PC d'Itàlia pel feixisme
La detenció dels dirigents del PC d'Itàlia pel feixisme proporciona el pretext a l'Executiu de la 3ª Internacional per desplaçar l'Esquerra de la Direcció del Partit Comunista d'Itàlia i posar al seu lloc una direcció ordinovista, és a dir, primer a Togliatti i després també a Gramsci.
1923 – III Executiu ampliat: 'bolxevisme nacional'
Al gener de 1923, l'exèrcit francès va ocupar la regió del Ruhr per exigir la indemnització del Tractat de Versalles.
Això va donar lloc a una política d'agitació i col·laboració entre el Partit Comunista Alemany i la burgesia alemanya, basada en la teorització que Alemanya s'havia convertit en una colònia que estava sent espoliada per França. Per tant, el moviment patriota alemany seria un moviment anticolonial i la burgesia passaria a ser revolucionària malgrat estar en una situació de ple capitalisme.
Al juny de 1923, al III Executiu Ampliat, Zinòviev (president de la Internacional) es vanagloriava que la burgesia reconegués el bolxevisme nacional del Partit Comunista i que això demostraria que aquest partit hauria adquirit una psicologia de masses.
Tot això és, evidentment, una desviació programàtica que contradiu el marxisme i les Tesis del II Congrés sobre la qüestió nacional i colonial.
Les similituds amb el socialisme nacional del Partit Socialista Nacional Obrer d'Alemanya de Hitler són excessives i, de fet, es van arribar a realitzar actes conjunts fins que es van repudiar per part dels... nazis.
Com denunciava l'Esquerra a El comunisme i la qüestió nacional (1924), aquest eclecticisme tàctic que tallava tota relació amb els principis que havien originat determinades tàctiques, conduïa a una autèntica revisió que convertia l'actuació en social-nacionalista.
"Així és com oblidar l'origen de principi de les solucions polítiques comunistes pot portar a aplicar-les allà on falten les condicions que les han suggerit, sota el pretext que qualsevol complicat procediment es pot utilitzar sempre útilment. No pot no considerar-se com un fenomen que té certa analogia amb les empreses del social-nacionalisme, el fet que el company Radek, per sostenir en una reunió internacional la tàctica fomentada per ell, 'descobreixi' que el gest del nacionalista que es sacrifica en la lluita contra els francesos del Ruhr ha de ser exaltat pels comunistes en nom del principi (nou per nosaltres i inaudit), que per damunt dels partits s'hagi de sostenir a qui es sacrifica per la seva idea.
Un lamentable empetitiment és el que redueix la tasca del gran proletariat d'Alemanya a una emancipació nacional: quan nosaltres esperem d'aquest proletariat i del seu partit revolucionari que aquest aconsegueixi vèncer no per ell, sinó per salvar l'existència i l'evolució econòmica socialista de la Rússia dels Soviets, i per descarregar contra les fortaleses capitalistes d'occident la flama de la Revolució mundial, despertant els treballadors dels altres països per un moment immobilitzats pels darrers conats contraofensius de la reacció burgesa." (El comunisme i la qüestió nacional, 1924)
- Juliol 1914 – Inici primera guerra mundial (bancarrota de la II Internacional)
- 1917 – Revolució de febrer i octubre a Rússia
- 1917 – Intervenció militar estrangera i guerra civil a Rússia
- Març 1918 – Tractat de Brest-Litovsk
- Novembre 1918 – Alçament de Kiel
- Novembre 1918 – Fi de la primera guerra mundial
- Desembre 1918 – Fundació del Partit Comunista d’Alemanya
- Gener 1919 – Assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht per part de la socialdemocràcia
- Març 1919 – I Congrés de la 3ª Internacional
- Març-agost 1919 – República Soviètica d’Hongria (la participació dels socialdemòcrates la dinamita)
- Abril 1919 – República soviètica de Baviera
- Març-abril 1920 – “putsch” de Kapp/Lüttwitz + alçament del Ruhr
- Maig 1920 – Tesis de la Fracció Comunista Abstencionista del PSI
- Juliol-agost 1920 – II Congrés de la 3ª Internacional
“21 condicions d’admissió” - Agost 1920 – Derrota de l’exèrcit roig a Varsòvia
- Setembre 1920 – Ocupació de fàbriques a Itàlia
- Desembre 1920 – Fusió de l’‘esquerra’ del USPD amb el KPD
- Gener 1921 – Fundació del Partit Comunista d’Itàlia
- Gener 1921 – ‘Carta oberta’ del KPD al SPD i als sindicats
- Març 1921 – Fracàs de l’acció de març a Alemanya
- Juny-juliol 1921 – III Congrés de la 3ª Internacional “conquesta de les masses” (de la majoria…)
- Desembre 1921 – Resolució prèvia al I Executiu ampliat “front únic polític”
- Gener 1922 – Tesis sobre la tàctica del Partit Comunista d’Itàlia (Roma)
- Febrer 1922 – I Executiu Ampliat
- Abril 1922 – Conferència conjunta amb la II Internacional i la II ½ Internacional
- Juny 1922 – II Executiu ampliat “govern obrer”
- Agost 1922 – Submissió del PCX al Kuomintang
- Octubre 1922 – Marxa sobre Roma
- Novembre 1922 – Projecte de Tesis presentat pel PC d’Itàlia al IV Congrés
- Novembre-desembre 1922 - IV Congrés de la 3ª Internacional “govern obrer i camperol”
...................................
- Gener 1923 – Ocupació francesa del Ruhr
- Febrer 1923 – Detenció dels dirigents del PC d’Itàlia, posada a dit de Togliatti en la direcció
- Juny 1923 – “Bolxevisme nacional” a Alemanya
- Octubre 1923 – Ministres comunistes als governs de Saxònia i Turíngia (i dissolució militar posterior)
...................................
- Gener 1924 – Mort de Lenin
- Juny-juliol 1924 – V Congrés de la 3ª Internacional “bolxevització”
- Juny 1924 – Assassinat de Matteoti i pantomima de l’Aventino
- Abril 1925 – Elecció presidencial de Hindenburg a Alemanya
- Gener 1926 – Tesis de l’Esquerra al III Congrés del Partit Comunista d’Itàlia (Lyon)
- Febrer 1926 – VI Executiu ampliat
- Març 1926 – Traïció de la revolució proletària a la Xina (massacre de Shanghai i Canton el 1927)
- Maig 1926 – Traïció de la vaga dels miners a Gran Bretanya (Comitè anglo-rus)
- Desembre 1926 – VII Executiu ampliat “socialisme en un sol país”, derrota de l’oposició russa
- Octubre 1929 – Crack del 29
- 1936, 1938 – Processos de Moscou
- Maig 1937 – Fets de maig durant la guerra civil espanyola
- Setembre 1939 – Inici de la segona guerra mundial
- Maig 1943 – Dissolució formal de la 3ª Internacional
El text recorda que la via per la qual es va vehicular la traïció de la 2ª Internacional en esclatar la guerra el 1914 va ser la del descobriment improvisat de principis superiors per damunt de la lluita de classes:
"Llavors es va aprendre (i ben pocs van saber, menys encara van poder, entre els militants socialistes, expressar la seva indignació i la seva protesta) que el proletariat socialista havia de deixar de banda els principis mentre eren els principis de la doctrina classista, però havia d'inclinar-se davant d'aquests com una cosa sagrada, quan es tractava dels principis de la ideologia burgesa, d'aquelles idees fonamentals a la religió de les quals les classes dominants tendeixen a transformar la prevalença dels seus interessos: la traïció al contingut de la crítica marxista no podia ser més descarada…" (El comunisme i la qüestió nacional, 1924)
El text resumeix amb precisió la necessitat del moviment comunista de tenir principis o, millor dit, postulats programàtics estables adquirits i de la seva 'codificació' en clares regles tàctiques d'acció:
"Per indicar breument la solució que a nosaltres ens sembla millor, direm que cal rebutjar absolutament la tesi segons la qual la política marxista s'acontenta amb una simple anàlisi de les successives situacions (amb un mètode, s'entén, ben determinat) i no necessita d'altres elements. Quan haguem estudiat els factors de caràcter econòmic i el desenvolupament dels contrastos de classe que es presenten en el camp d'un problema donat, haurem fet alguna cosa indispensable, però no ho haurem tingut encara tot en compte. Hi ha certes altres pautes que cal tenir necessàriament en compte, que es poden anomenar 'principis' revolucionaris, si s'aclareix que aquests principis no consisteixen en idees immanents i apriorístiques fixades d'una vegada i per sempre en taules que s'han “trobat” en algun lloc, bones i esculpides. Si es vol es pot renunciar a la paraula principis per parlar de postulats programàtics: es pot sempre precisar millor, és més cal fer-ho tenint també presents les necessitats lingüístiques d'un moviment internacional, la nostra terminologia.
La manera de coordinar cadascuna de les solucions a aquesta finalitat general es concreta en postulats adquirits pel partit, i que es presenten com els fonaments del seu programa i els seus mètodes tàctics. Aquests postulats no són dogmes immutables i revelats, però són al seu torn la conclusió d'un examen general i sistemàtic de la situació de tota la societat humana del present període històric, en el qual s'han tingut en compte exactament totes les dades de fet que cauen sota la nostra experiència. Nosaltres no neguem que aquest examen estigui en continu desenvolupament i que les conclusions es reelaborin sempre millor, però és cert que nosaltres no podríem existir com a partit mundial si l'experiència històrica que ja el proletariat posseeix no permetés a la nostra crítica construir un programa i un conjunt de regles de conducta política. No existiríem, sense això, ni nosaltres com a partit ni el proletariat com a classe històrica en possessió d'una consciència doctrinal i d'organització de lluita. On es presentin buits a les nostres conclusions, o on es prevegin revisions parcials futures, seria un error suplir amb la renúncia a la definició dels postulats i principis, que apareixen certament com una “limitació” de les accions que se'ns podran ser suggerides per les successives situacions i en els diversos països. Error infinitament menor seria remeiar amb un complement fins i tot una mica arbitrari de les nostres fórmules conclusives, perquè la claredat i precisió, al mateix temps que el màxim possible de continuïtat, de tals fórmules d'agitació i d'acció, són una condició indispensable de l'enfortiment del moviment revolucionari. A aquesta afirmació, que podrà semblar una mica arriscada, nosaltres afegim, sense voler-nos aturar massa sobre la greu qüestió que a molts els semblarà excessivament abstracta, que ens sembla que les dades que ens proporciona la història de la lluita de classe fins la gran guerra i la revolució russa permeten al partit comunista mundial omplir tots els buits amb solucions satisfactòries: el que no significa certament que res haurem d'aprendre del futur, i de la continua confirmació de les nostres conclusions en l'aplicació política de les mateixes. El rebuig a “codificar” sense més demora el programa i les regles de tàctica i d'organització de la Internacional no podria per nosaltres tenir avui un altre sentit que el d'un perill de naturalesa oportunista, pel qual la nostra acció correria el risc demà de tornar a refugiar-se sota principis i regles burgeses, aquests sí completament erronis i ruïnosos per la 'llibertat' de la nostra acció." (El comunisme i la qüestió nacional, 1924)
1923 – Entrada de ministres comunistes als governs de Saxònia i Turíngia
A finals del tortuós 1923 es veurà l'ocasió esperada de l'aplicació del govern obrer amb l'entrada de ministres comunistes als governs de Saxònia i Turíngia, sent dissolts en poc temps i sense cap esforç per l'Exèrcit alemany.
Tot el plantejament va ser contradictori i els paràmetres equivocats: en lloc d'anticapitalisme tenim antifeixisme, de les vacil·lacions i titubejos legalitaris es passa d'improvís a l'optimisme revolucionari que justifica qualsevol abandonament dels principis, s'identifica la petita burgesia com a revolucionària en el capitalisme, s'entra a un govern socialdemòcrata i es reprodueix la il·lusió suïcida que els reformistes donaran armes a la classe obrera revolucionària. La història demostra que els reformistes només donaran armes sense munició, armes avariades o simplement promeses, com a preàmbul i espera perquè la burgesia aconsegueixi organitzar la repressió contra el proletariat.
Al setembre havia començat a Moscou un gir brusc, cosa ja massa habitual, des d'una actitud d'espera fonamentalment pessimista (la gran jornada antifeixista fixada pel 23 de juliol havia estat anul·lada amb l'aprovació de la Internacional com a conseqüència de la prohibició governativa) a l'optimisme més frenètic. L'1 d'octubre, Zinòviev vaticina al secretari del partit alemany, Brandler, l'aproximació del "moment decisiu dins de quatre, cinc o sis setmanes", i afegeix que és "necessari... plantejar de forma concreta el problema de la nostra entrada al govern saxó [dominat pels socialdemòcrates] a condició que la gent de Zeigner [el president del consell reformista] estigui realment disposada a defensar Saxònia contra Baviera i contra els feixistes" (després de 1918, 1919 i 1921, es torna a confiar en la voluntat dels socialdemòcrates de renunciar a ser... ells mateixos!).
A l'opuscle Probleme der deutschen Revolution, Zinòviev atribuïa un paper revolucionari "a les masses petitburgeses urbanes, als petits i mitjans funcionaris, als petits comerciants, etc.", i es planteja la hipòtesi segons la qual "el paper jugat a la revolució russa pel campesinat cansat de la guerra serà assumit fins a un cert punt a la revolució alemanya per les àmplies masses petitburgeses urbanes, empeses pel desenvolupament del capitalisme al límit de la ruïna i del precipici econòmic" (!??).
L'entrada al govern, que únicament podia portar-se a terme "amb el consentiment del Comintern", es considerava justificada "només si ofereix la segura garantia que l'aparell estatal comenci realment a servir als interessos de la classe obrera; que siguin armats centenars de milers de treballadors per la lluita contra el feixisme bavarès i alemany en general; que no només verbalment, sinó en els fets comenci una expulsió massiva dels funcionaris burgesos de l'aparell estatal... i que siguin introduïdes sense demora mesures econòmiques de caràcter revolucionari, capaces de colpejar la burgesia de manera decisiva"; és a dir, com deia el famós telegrama de Zinòviev a Brandler l'1 d'octubre, si ofereix la garantia d' "armar immediatament 50 o 60 mil homes a Saxònia... i igualment a Turíngia".
El 20 d'octubre, el govern central del Reich envia al de Saxònia un ultimàtum exigint-li la dissolució immediata de les febles milícies obreres, amenaçant-lo, en cas d'incompliment, amb donar l'ordre de marxa a l'exèrcit. El Partit decideix proclamar la vaga general a tot Alemanya; però, insegur de si mateix i del suport dels proletaris que es trobaven desorientats per la giravolta de les consignes i objectius contradictoris, Brandler pensa en consultar preventivament les masses –representades per una assemblea d'obrers i funcionaris polítics i sindicals a Chemnitz– i, convençut que el moment oportú ja ha passat, revoca l'ordre de vaga. N'hi ha prou amb un destacament de l'exèrcit per deposar al govern saxó. L'Hamburg proletària es subleva aïllada, a causa d'un retard de la notícia de la revocació de la vaga, i en vint-i-quatre hores és ofegada per la força. El proletariat hauria d'haver marxat sota la guia del Partit. Qui va marxar va ser l'exèrcit sota la guia dels generals kaiseristes deixats als seus càrrecs pels socialdemòcrates Ebert–Scheidemann. Alguns focus de resistència van ser ofegats ràpidament: el 1923 alemany havia acabat.
El final vergonyós d'aquesta experiència no servirà per l'enterrament de la tàctica equivocada sinó que es farà responsable la direcció del Partit d'haver-se equivocat en la seva aplicació. Aquest mètode es generalitzarà també dins la Internacional de tal forma que tots els grups dirigents elevats als altars seran defenestrats a continuació una vegada i una altra, en lloc de rectificar la tàctica errònia que porta a la Internacional de fracàs en fracàs.
(La publicació d’aquesta sèrie que vam iniciar a “El Comunista” nº71 com a resultat del treball d’estudi col·lectiu de la reunió general d’agost de 2023, continuarà als següents números de la revista)